Gerard Claret, director artístic de la Fundació ONCA: “No canvio aquests 25 anys a l’ONCA per una carrera solista més brillant”

L’Orquestra Nacional Clàssica (ONCA) arrenca dissabte al Teatre Comunal una temporada especialíssima: la del 25è aniversari d’una trajectòria que va començar exactament el 20 de març del 1993. Qui n’ha sigut l’ànima des del primer dia en repassa les llums i les ombres, i ens convoca a l’acte central de l’efemèride, que tindrà lloc el 13 de març a l’Auditori amb l’estrena del ‘Doble concert per a violí, violoncel i orquestra’, de Brotons.

Quan es va concebre, aquesta criatura que ara celebra un quart de segle?

Feia anys, molts anys que anava al darrere d’una orquestra de cambra, però no acabava de sortir. Fins que un dia vaig anar a veure el síndic, aleshores Jordi Farràs. Li va agradar la idea i em va enviar a parlar amb el conseller de Cultura, a l’època Josep Enric Dallerès. I va resultar l’home providencial. Devia ser a mitjan 1992.

De seguida s’hi afegeix el Crèdit i es crea la Fundació ONCA. En algun moment va veure perillar l’invent?

Hi ha hagut les dificultats lògiques quan hi havia canvis de Govern: has d’anar a veure el ministre de torn per explicar-li de nou el projecte. Però tots, sense excepció, han entès que l’orquestra era una cosa molt especial. Començant pel cognom, aquest nacional, que va ser idea de Dallerès. Pensant-hi ara, si ens haguéssim dit d’una altra manera, potser hauríem desaparegut.

Diu Josep Peralba, i s’ha convertit en tòpic, que l’ONCA és un dels millors ambaixadors d’Andorra. Massa orquestra per a un país tan petit?

En això, com en altres aspectes, ens hem adaptat al país. Durant un temps van proliferar les orquestres simfòniques, que obliguen a tenir plantilles de 80 músics i a programar concerts cada setmana. No sé si aquest model és viable.

“L’ONCA és el projecte de la meva vida”, ha dit. Fins al punt que ha hipotecat la seva carrera com a solista?

És cert que si no m’hagués consagrat a l’orquestra segurament hauria fet més carrera com a solista, però no ho veig com una hipoteca perquè ho he escollit jo: i no per obligació sinó per vocació. Si pogués tornar enrere, ho tornaria a fer. No canvio aquests 25 anys a l’ONCA per una carrera de solista més brillant. T’asseguro que no.

Els tres grans moments d’aquest primer quart de segle?

L’estrena, òbviament; també el naixement de la Jonca; i, pel que fa a actuacions, l’ocasió que ens va dirigir Yehudi Menuhin al festival Yepes del 1996: Menuhin era déu. Tenia ja 80 anys però conservava una energia formidable... I mira que ja el coneixia, perquè m’havia portat al festival de Gstaad. Però que ens dirigís a Ordino un concert de Mozart va ser d’una altra dimensió. Irrepetible.

D’entre les coses que s’han quedat al calaix, hi posaria ‘El somni de Carlemany?’

Un encàrrec que no s’estrena no deixa de ser una llàstima, però era inviable sense lligar una coproducció amb un teatre d’òpera, i això al final no va sortir.

Va ser una de les víctimes de la crisi?

El que m’hauria sabut greu que no s’estrenés és la Simfonia número 2, de Rendine. I deixa’m dir que un dels dies més frustrants de tots aquests anys va ser l’estrena de la Simfonia: hi va haver poquíssima gent. L’òpera no és ara mateix un objectiu prioritari. Entenc que ens hem de plantejar objectius realitzables.

La sortida de Marzio Conti, primer i últim director principal de l’ONCA, també va ser culpa de la crisi?

Sens dubte. Hi va haver una època que fèiem força produccions simfòniques. Després ens vam haver d’adaptar a les circumstàncies, com tants altres treballadors. Però és que hi va haver orquestres de grandíssima tradició que vam acabar desapareixent. Nosaltres, no. Les produccions simfòniques són molt cares, i molt difícils d’amortitzar. Conti ens va donar un plus que ja és patrimoni de l’ONCA. I mantenim una relació estretíssima: per això ens ha dirigit dos concerts de valsos.

La figura del director principal és necessària?

Si tornéssim a potenciar produccions en format clàssic, potser ens ho hauríem de plantejar. En el format actual, no cal.

Deia Conti a l’època que els seus objectius al capdavant de l’ONCA eren potenciar les gires i les gravacions. L’últim disc propi, les simfonies de Rendine, precisament, és del 2008.

M’agradaria haver-ne gravat més, la veritat. Però hem de ser realistes: quin rendiment pots treure de l’esforç que significa gravar un disc? Potser val més destinar aquests diners en altres iniciatives. El dilema és aquest.

Un cicle de l’ONCA a l’Auditori és viable?

Les últimes temporades hem ampliat moltíssim l’oferta –si comptem ONCA, Jonca, Yepes i ONCA Basic– i no es tracta d’entaforar dates perquè sí. Dit això, els músics sempre volem tocar més, i hi estem treballant. Busquem idees per motivar la gent a venir als concerts.

Però totes les orquestres tenen temporada pròpia; l’ONCA, no ben bé.

Un objectiu raonable hauria de ser un concert al mes, com a màxim. Fer-ho amb periodicitat setmanal no tindria sentit. Ni tan sols quinzenal. Però mirem-ho pel costat positiu, l’orquestra és molt més nacional ara que fa deu anys, perquè estem actuant al país molt més que llavors. I en molt bona part, gràcies a l’ONCA Basic.

Sense crisi, no hi hauria ONCA Basic.

No ho sabrem mai. Però va néixer en aquell moment. El repte era fer-nos més visibles al territori, i l’ONCA Basic va ser un punt i a part.

El 'Doble concert' de Brotons és la cinquena obra d’encàrrec en aquests 25 anys. S’han sentit prou?

La simfonia, menys, però l’han tocat altres orquestres, i això està molt bé. L’important ara és el Doble concert de Brotons, una peça raríssima: només Brahms ha escrit un concert per a violí i violoncel. Per això és excepcional. I a l’estil Brotons, que escriu sempre pensant en el públic.

L’ONCA, és un luxe... necessari?

Vull creure que sí. I més amb les quatre branques amb què treballem avui: les produccions de l’orquestra; la Jonca; el projecte educatiu, i el projecte social, que estem començant a exportar. Tinc la convicció que cada vegada som més imprescindibles.