Gerard Claret: “No conec cap altre trio format per un pare i dos germans”

La cita és dissabte a Sant Serni de Canillo, en una nova proposta del cicle Cambra Romànica: debut andorrà del Trio Claret, amb Jordi, al violocnel, i Sergi, a la viola. Van estrenar-se el 2019 i dissabte que ve hi tornen a l’Ordino Clàssic. L’aforament, limitadíssim, sí, però el concert es retransmetrà per ‘streaming’.

Un miracle, que sobrevisqui el Cambra Romànica.
Efectivament. Cal felicitar i encoratjar la gent que fa esforços titànics perquè la cultura en general i la música en particular sobrevisquin en les circumstàncies actuals. La Covid ha arrasat el sector artístic a Catalunya, i a Andorra hem tingut la fortuna que l’hem pogut salvar, ni que sigui amb aforaments reduïdíssims. Només podem tenir paraules d’agraïment perquè som conscients que altres sectors estan patint moltíssim.

Diu que van estrenar-se com a trio el 2019. Però en realitat han sigut un trio tota la vida. A casa, com a mínim.
Òbviament, hem tocat junts des que el Sergi i el Jordi van començar a tocar. Després amb la Jonca i finalment amb l’ONCA. No és el mateix compartir escenari en una orquestra de 16, 20 o 45 músics que un trio de corda, que té unes especificitats i un repertori molt determinats. 

Ho tenia entre cella i cella des de sempre, tocar amb els seus fills?
La proposta va sortir de mi, aquesta és la veritat. Em feia moltíssima il·lusió i la intenció és que tingui continuïtat. És una experiència diferent, per exemple, al Quartet de Barcelona, que també era de corda, i al Trio de Barcelona, amb piano. Ara som una mena de congregació familiar que comparteix escenari.

Fa de pare, de director? Qui mana?
Des del començament vaig tenir clar que no havia de fer ni d’una cosa ni de l’altra. I és difícil, perquè són els meus fills i quan havíem tocat junts sempre havia fet de director. Intentem posar-nos en el mateix pla i en els dos anys que portem treballant junts, he de dir que n’he après molt. I ho dic sincerament. Òbviament, el carinyo paternofilial hi és, però també la professionalitat.

La diferència generacional és notòria.
És una circumstància especial. És cert que els grups acostumen a ser més o menys coetanis, i també que hi ha pocs grups en què tots els membres siguin de la mateixa família, i els que hi ha acostumen a ser germans. Al Quartet Casals hi ha dos germans, i trio amb pare i germans no en conec cap, cosa que no vol dir que no existeixi.

Ens han preparat un menú assequible, per dissabte?
Atractiu i coherent, que entra bé, amb peces clàssiques de Beethoven i Mozart, però també un Intermezzo de Kodaly, poc conegut i molt curiós. M’interessa despertar la curiositat del públic, ajudar-lo a descobrir peces noves. Ho és també la de Richard Strauss, molt divertida i que es diu una cosa així com La meva nòvia esta emprenyada amb mi. Es veu que havia tingut relacions diguem que complexes, amb molts alts i baixos, i ho va intentar traduir musicalment. I per acabar, una marxa vienesa de Kreisler que es una paròdia del militarisme austrohongarès.

Seran quatre gats, a Sant Serni. Ho sap.
Sí, però ja no és el mateix que un concert amb l’església buida. És molt diferent, encara que només tinguis vint persones, encara que només en tinguis deu, si molt m’apretes, ni que sigui mitja dotzena, la sensació de directe és una altra que tenir tan sols una càmera que retransmet. El feedback amb el públic és important per a l’intèrpret, perquè el captes.

Amb sorollets, moviments, una tos per aquí...
Quan actues estàs enviant un missatge. Hi ha un diàleg entre els músics que va cap al públic. I tu perceps si hi ha retorn. Igual que quan parles amb una persona,  saps perfectament si t’està escoltant amb més o menys interès. Entre intèrprets i públic passa el mateix: la música va cap al públic, també les pauses i els silencis, i notes si hi ha o no comunió.

Cambra Romànica és tot ell un miracle. Però el que és especial són les capelles per on habitualment desfila.
Així és. Aquest any s’ha concentrat a Sant Serni, però et diré que tocar-hi és especialíssim. Com a altres llocs de culte, n’emana una sensació tel·lúrica, a banda d’una acústica extraordinària. T’hi sents com a casa i tot flueix d’una forma natural. De seguida saps que la recepta funciona i que en sortirà un bon plat.

Toca amb un instrument històric, oi?
Sí, un Joannes Guillamí del 1767, construït a Barcelona. Des del 1983. Recordo la data exacta perquè l’estava provant els dies que va néixer el meu fill petit, el  Jordi.

Sonen tan i tan bé, els instruments d’època? O hi ha una mica d’esnobisme?
Hi ha violins del XVIII que no valen res i n’hi ha del XX que són boníssims. Fins al 1983 havia tocat amb un Max Millant, construït el 1972 a París, i  que li vaig regalar al meu fill Sergi quan va fer 18 anys. No és que busqués un instrument històric, però tenia el record molt present d’un professor que durant un temps m’havia deixat un Guillemí seu. Pensa que Guillemí és el millor lutier català del XVIII. De fet, li diuen l’Stradivarius català.

Però sona com un Stradivarius?
El so m’havia captivat, i quan vaig tenir l’ocasió d’adquirir-ne un, no la vaig desaprofitar. Quan em va arribar estava una mica adormit, perquè l’anterior propietari no el tocava gaire. La vaig encertar i no el canvio per res. Comparat amb un instrument italià coetani no hi ha color. El preu el pots multiplicar per cent, però la qualitat no. Un Stradivarius sonarà millor que un Guillemí, però no cent vegades millor. És clar que també depèn de qui el toqui.

Quina és la seva posició actual dintre de la Fundació ONCA?
Hi continuo vinculat, però són molts anys i ja no en porto la direcció artística, que ara recau en Albert Gumí. En soc el concertino director, però com a orquestra no podem, en la situació actual, mantenir l’activitat habitual. L’ONCA sempre serà el meu projecte, però tinc una edat, les coses van canviant i la meva relació amb l’ONCA s’acabarà aquest any. A partir d’aquí és probable que hi hagi col·laboracions puntuals.

Quants anys hauran sigut?
Des del primeríssim dia, el 1993.

El Narciso Yepes: quina llàstima que el liquidessin... per fer marxa enrere a l’any següent.
Vaig tenir el privilegi i l’honor de dirigir durant molts anys el festival, sempre he dit que el Yepes va ser un dels instruments que més va contribuir a canviar el panorama musical i cultural del país, com l’ONCA, l’Institut de Música i altres, però les coses duren el que duren. 

El Yepes, 35 anys, fins al 2017.
És evident que els últims anys ja no omplia potser el buit que havia d’omplir ni tenia el format que havia de tenir, i donant-li voltes es va proposar un canvi que a mi em va semblar bé i va ser també quan me’n vaig desvincular. Perquè els projectes tan relacionats amb una persona, si vols fer un canvi, aquesta persona ha de saber fer un pas al costat, com va dir Artur Mas. 

Li va saber greu?
No en tinc cap queixa, perquè es va fer amb absoluta delicadesa. Les coses canvien i t’hi has d’adaptar, llei de vida. Quan vam crear el festival no hi havia quasi res més.  Han anat sortint temporades i cicles i era una mica repetitiu. El gir del 2018 no va acabar de funcionar, tampoc se li va donar gaire temps, però crec que s’ha trobat una fórmula perquè segueixi havent-hi música a Ordino, treballant a més amb els músics del país. Aquesta fórmula funciona. Què serà en endavant? No ho sé, i tampoc no depèn de mi. Estem en un moment d’incertesa, que  és del que més ens costa de gestionar. A tots. Donem  suport als esforços que es fan des de l’àmbit de la cultura, inclosos els patrocinadors, perquè això tiri endavant, i ja veurem.