Gerard Claret, violinista: “No soc nostàlgic en absolut, tenim els ulls a la cara per mirar endavant”

Fa dos anys es va 'jubilar' de l’ONCA, el projecte de la seva vida, diu, després de quasi tres decennis al capdavant de la formació. Ara hi torna per a la minigira del 30è aniversari. Un moment adequat per fer balanç del nou rumb que li ha imprès el seu successor, i dels nous aires que bufen al camp de la música clàssica entre nosaltres.

A què s’ha dedicat des que va deixar l’ONCA?
No he parat. Segueixo fent classes a l’Institut de Música, com he fet des dels inicis, en soc professor-fundador, excepte els cinc anys que vaig exercir com a director de l’Esmuc. M’encanta treballar amb infants i és molt gratificant. Mentre tingui corda i mentre em deixin ho faré.

També dirigeix.
Doncs sí. L’any 2019 vam fundar  amb Marzio Conti l’orquestra Diletant de Catalunya, que és totalment amateur. La veritat és que després d’estar tota la vida treballant amb professionals és una faceta nova que m’ha agradat molt explorar. Aquí sí que faig d’home orquestra, i mai millor dit: gestió, producció i direcció artística.

I no ha deixat de tocar.
Efectivament, amb els meus fills Jordi i Sergi hem engegat el Trio Claret. Per a un pare, compartir escenari amb els fills és un goig. I no em vull descuidar de classes magistrals puntuals que vaig fent a certs conservatoris, i l’Acadèmia de Quartets de Vic, amb els quartets Casals i Gerhard. 

La meva feina és la direcció pedagògica i no puc estar més content perquè segueixo fent el que m’agrada.

No troba a faltar la tensió d’una orquestra professional?
Jo no sé el que soc, però sí que sé el que no soc. I no soc en absolut nostàlgic. Els ulls tenim a la cara i són per mirar endavant, no endarrere. Dit això, evidentment l’ONCA és el projecte de la meva vida, en què he invertit 30 anys de carrera. Però ja està. L’ONCA necessitava una renovació a la direcció artística, i ha quedat demostrat que el canvi va ser encertat. Ningú no m’ha trobat a faltar. 

L’ONCA segueix fent el seu camí, com ha de ser.  És una etapa acabada i el que faig ara m’omple. No és la responsabilitat d’una orquestra com l’ONCA, però quan et jubiles el temps passa igual de ràpidament que quan estàs diguem-ne en actiu. Després hi ha una altra faceta important, que és la d’exercir d’avi dels meus dos nets, cosa que m’encanta.

En aquests dos anys ha pogut fer coses que havia anat posposant? Compondre, per exemple?
Doncs no tenia res pendent. Bàsicament em considero intèrpret i gestor, i és el que continuo fent. No he tingut mai el cuquet de compondre. Recordo quan estudiàvem amb el mestre Marbà, els pares marxaven sovint de viatge i en un d’aquests viatges els vam escriure una cançó, uns compassos el meu germà Lluís i uns altres compassos jo. Quan els pares van arribar els la vam tocar i els queia naturalment la bava. Però llavors va arribar el mestre i va començar a torbar-hi les pegues. Potser és per això que no m’he dedicat mai a la composició.

Es va jubilar vostè, es va jubilar Catherine Metayer i veurem què passa amb Josep Maria Escribano. Més que un canvi de cicle, és un canvi d’era.
La vida musical del país no pot dependre d’una persona. Ni de tres. Em sento molt orgullós, i ho dic sincerament, del que he pogut aportar a la vida musical i cultural d’Andorra. Serà un granet de sorra o el que  tu vulguis, però n’estic molt satisfet. El  que importa és la vida musical del país. No s’acaba un cicle, sinó que deixem pas a gent nova que ve amb idees noves. Com ha de ser. 

Tant vostè com Metayer i Escribano tenien una trajectòria que els avalava. 
Parlo per l’ONCA, que és el que em toca. Des que ho he deixat ha quedat demostrat que segueix ocupant un espai important en la vida cultural del país, que en segueix sent un pilar fonamental. S’estan fent bé les coses, tot i que segur que n’hi ha que es poden millorar. Però això ho pensa qualsevol persona que estigui al capdavant d’un projecte. Si no, malament. Després pots fer balanç i retocar el que calgui. Però no ens podem queixar de com està funcionant.

En la seva penúltima etapa se li va retreure l’escassa presència de l’ONCA a Andorra. Es van inventar el Basic, i ara el pèndol ha anat a l’altre costat: l’ONCA no té quasi presència a l’exterior.
Això és cert, però aquesta és l’opció que ha escollit el patronat. El criteri és ara concentrar els esforços a dintre del país. A veure, l’ONCA va néixer com a orquestra nacional, sí, però des dels inicis la seva activitat principal la desplegava a fora. Això tampoc és gaire natural, en una orquestra nacional. Però funcionava bé, és cert, com a ambaixadora cultural. Ara se li ha donat la volta i s’ha decidit que l’activitat principal sigui a casa. Em consta que a poc a poc volen tornar a tenir certa presència a l’exterior. Però això no és fàcil i s’ha de fer de mica en mica.

La producció del 30è aniversari va en aquesta línia. 
Efectivament. Quan m’ho van proposar vaig pensar de seguida en escenaris amb què hem tingut un vincle especial. Per això comencem per Sant Pere Sallavinera, on vam fer el primer concert internacional de l’ONCA. El mateix amb el Palau de la Música. Tothom sap la relació que hi hem tingut, bàsicament a través del cicle Petit Palau. També ho van comprar de seguida. Ho vaig proposar també a Sant Cugat, amb què l’ONCA ha tingut sempre una relació estretíssima. No ha acabat de sortir però hi ha una porta oberta. El cas és que aquesta producció s’ha pogut vendre, i potser és aquesta la via. Independentment d’això, el ventall d’activitats de l’ONCA a Andorra és amplíssim. Les coses canvien i no s’ha de comparar amb el que va ser perquè ara és una altra cosa. Fa la funció que ha de fer? Jo crec que sí.

Una orquestra ‘nacional’ ha de programar concerts familiars, prodigar-se als festivals del país, obrir-se a d’altres disciplines i relegar la música orquestral a ocasions comptades?
Això ho decideix el patronat.

El ClàssicAND ha concentrat en una setmana de juny l’oferta clàssica que abans es repartia al llarg de l’any. És el camí? 
És una opció i caldrà veure com funciona. M’imagino que la idea és posar tots els ous al mateix cistell. Hi ha molts festivals que funcionen així, essencialment els d’estiu. Sembla que aquest ha sigut el model, ho dic sense saber-ho del cert, en la línia del Cirque du Soleil, per captar turistes.

El preu ha sigut liquidar una marca de llarg recorregut i de prestigi com era la Temporada de la capital. El que serà ClàssicAND... ja ho veurem.
Exactament. Ja ho veurem. Les coses han d’anar canviant. El Yepes va durar molts anys, després es va transformar en una altra cosa que no tenia res a veure; la Temporada ha funcionat també durant molts anys i ara tot això s’ha transformat en una altra cosa que caldrà veure com funciona.

Hi haurà paciència, vist el que va passar amb l’Ordino Clàssics? Perquè el que no es pot pretendre és que el ClàssicAND sigui el Peralada del Pirineu en dos o tres anys.
Avui no hi ha gaire paciència enlloc. Però em dona la impressió que ClàssicAND neix amb unes certes pretensions, per dir-ho així. No és com Ordino, on el Yepes va deixar pas a un festival de format més modest. ClàssicAND neix amb vocació de gran format, amb ambició. Veurem. Però els mitjans hi són. El que està clar és que les coses evolucionen i que el que funcionava fa trenta anys ara no funciona.

Què hauria fet vostè amb un milió d’euros, que és el pressupost del ClàssicAND?
No en sabia el pressupost però és el que et deia: el punt de partida és molt ambiciós, s’hi han abocat recursos i és obvi  que si no surt bé la patacada serà més grossa. Però això no ho podem saber i mira, està bé, arriscar-se i fer coses noves.