Gerard Quintana: “La gent s’ha trobat els Sopa que recordava i també alguna cosa més”

Trenta anys de carrera donen per a un repertori de 120 cançons, que es diu ràpid. Cantades de patac, una rere l’altra, conformarien un maratonià concert de catorze hores. El d’ahir a la plaça de la Germandat no va arribar a tant, però les dues hores llargues que Gerard Quintana, Josep Thió i companyia van suar la cansalada els van permetre repassar prop de 25 d’aquests temes, des del Si et va bé inicial fins al final apoteòsic amb L’Empordà, és clar, convertida a aquestes altures en himne transgeneracional, la cançó que més han masegat –fins a set versions diferents– i que amb els anys han après a estimar: “¿Una altra vegada L’Empordà? Ja està bé, ¿no?, ens dèiem. La veritat és que durant un temps ens amoïnava. Fins que vam entendre que tenir una cançó que la gent no vol deixar d’escoltar no és una maledicció, sinó una immensa fortuna”, confessava en la roda de premsa prèvia al concert un Quintana que a cada arruga que acumula s’assembla més a Mick Jagger.

El cas és que Sopa de Cabra en té unes quantes, d’aquestes cançons, des de Camins fins al Far del sud, i que molts d’aquests himnes els van tocar ahir a la plaça de la Germandat. Amb un grapat d’incursions a Cercles, el cedé amb què al desembre van trencar catorze anys de silenci discogràfic. Tenien clar que tornaven en aquest racó de món nostre –vint anys després de l’última vegada– per protagonitzar un concert de festa major, “participatiu, no d’audició”. Però tractant-se de Sopa de Cabra, el més pròxim a una constel·lació de rock stars que han parit els escenaris catalans, era lògic, fins i tot desitjable, mirar enrere. Adverteix Quintana de com de fàcil resulta “mitificar, idealitzar el record”. Però que precisament per això es van plantejar el retorn, després dels tres Sant Jordis –prop de 100.000 espectadors– que es van marcar el 2011, en el concert del 25è aniversari, com un repte: “Havíem d’estar no ja a l’altura d’aquest record, sinó superar-lo, anar més enllà.” Ho corrobora Thió: “És veritat que mires el repertori i fa una mica de por: t’adones de la importància que té en l’imaginari de moltíssima gent, que hem passat a formar part de la banda sonora de dues o tres generacions. Però ens va sortir fàcilment: el llenguatge de Sopa està molt definit; és el que sabem fer, i en aquests trenta anys que han passat, alguna cosa haurem après!”

Perquè tres decennis donen per a unes quantes reinvencions: des del grup bandera del rock català, que avui sona plistocènic, que va donar la campanada a finals dels anys 80, fins al que deu anys després torna a treure la grossa amb Nou i Plou i fa sol, “l’època de les teranyines” –com en diu el mateix Thió–, que arrenca just després del final (provisional) de la banda i de la mort de Ninyín, el 2001, i el retorn triomfal del 25è aniversari. Quintana hi posa naturalment el toc filosòfic: “Mai no deixes de ser el que vas ser, però vas sumant capes; les de sota hi són, però costa més de veure-les.” Enrere queda el gust per la provocació i la transgressió dels inicis i que es traduïa en cançons “que avui ja no toquem perquè ens queden vitalment lluny i no sentim aquella necessitat de recórrer a l’exabrupte”.

Són uns Sopa de Cabra madurs més enllà del tòpic, instal·lats en la cinquantena i més reflexius, amb nens i família, que probablement ja no tancaran els tuguris del carrer dels torrats, i amb la voluntat explícita d’oferir un espectacle, una producció de nivell internacional. Però són també els Sopa de sempre, els hereus d’aquella Ninyin’s Mine Workers Union Band que va debutar el 1986 al bar Boira de la plaça de la Independència de Girona: “No hem deixat de ser res del que vam ser: la gent trobarà el que recordava de Sopa... i també alguna cosa més.” I si no s’ho creuen, cantin amb nosaltres: “Somriu i diu que no té pressa, ningú m’espera allà dalt, i anar a l’infern no m’interessa, és molt més bonic Sant Julià...”

Sant Julià enregistra la sardana de la parròquia

La va escriure el mestre empordanès Amadeu Cuadrado el 2006, per celebrar l’agermanament entre Sant Julià i Calonge. I per exprés desig del cònsol Vila, la cobla Vents de Riella la va tocar diumenge per primera vegada a la parròquia i a més en va enregistrar el cap de setmana una versió al Centre Cultural i de Congressos Lauredià. No només això, sinó que, segons el conseller Roig, la majoria proposarà que el Comú declari De Calonge a Sant Julià patrimoni cultural de la parròquia.