Diari digital d'Andorra Bondia
Lang acaba de publicar la primera biografia en castellà sobre Borís Skossyreff, Príncep Sobirà i Defensor la Fe, subtitulat 'Rey de los andorranos, agente de los alemanes'.
Lang acaba de publicar la primera biografia en castellà sobre Borís Skossyreff, Príncep Sobirà i Defensor la Fe, subtitulat 'Rey de los andorranos, agente de los alemanes'.

Gerhard Lang, historiador: “Borís era una mena de Petit Nicolás, però amb més carisma i molt més convincent”


Escrit per: 
A. Luengo

És probablement l’home que més sap del nostre efímer Príncep Sobirà i Defensor de la Fe. Amb el permís d’Antoni Morell, és clar. L’historiador alemany, que ja havia biografiat els quatre primers bisbes del segle XX urgel·lità, s’atreveix ara amb el gran Borís en un llibre que trobaran a Amazon i que resumeix al subtítol, 'Rey de los andorranos, agente de los alemanes', la tesi que fa anys que Lang defensa: que el sainet del 1934 el van instigar els serveis secrets de Hitler.

La gran novetat del llibre és la hipòtesi que rere Borís hi havia els serveis secrets alemanys. En què es basa per afirmar-ho?

Ell mateix ho insinua en la primera biografia que se’n va publicar a Alemanya, als anys 80. Però només de passada, sense entrar en detalls.

La insinuació d’un home donat a la fabulació com ell difícilment pot ser concloent. Existeixen documents que ho provin?

Més que proves, indicis. D’on treu els diners per sufragar l’aventura andorrana, els hotels on s’hostatgen ell, la seva secretària –la britànica Phyillis Peel Heard– i la seva amant, la cèlebre Florence Marmon? Qui li tradueix el Manifest al català i a l’espanyol? I qui en paga la impressió dels pamflets? Ell no tenia ni un cèntim. Per força algú que no era ell se n’havia d’haver fet càrrec.

Els alemanys!?

Més indicis: l’episodi en què, mentre s’estava al Modern Parrilla, va arribar a esgrimir una pistola, perquè deia que se sentia espiat per un individu que va resultar ser un periodista del diari L’Intransigent que l’havia seguit fins a Escaldes. Qui, si no els alemanys, podien haver-li facilitat una arma?

No deixa de ser una hipòtesi. Plausible, però hipòtesi.

En el món de l’espionatge no s’acostumen a firmar documents ni a deixar proves que et puguin incriminar.

De quins alemanys parlem? De Canaris i de l’Abwehr, la intel·ligència militar nazi!?

És veritat que pot semblar una mica rebuscat que l’Abwehr es fixés en Andorra. Però consta que ja durant la I Guerra Mundial alguns andorrans –possiblement un pare o un avi d’Agustí Coma, que era subsíndic durant la Revolució del 1933– havia distribuït a França propaganda a favor d’Alemanya. I hi ha indicis que ja durant l’estada a Mallorca, Borís ja va treballar per a l’Abwehr, buscant possibles ubicacions per a una hipotètica base de submarins, obsessió que Hitler va plantejar posteriorment a Franco.

Però, què hi guanyaven, els alemanys, posant el nas per aquí dalt?

Emprenyar els francesos, que en aquell moment encara administraven el Sarre. I cuejava la qüestió de Renània, que el 1935 seria militaritzada per Hitler contravenint el tractat de Versalles. Intervenir a Andorra era una manera de posar pedres a la sabata de França.

I per què no van rematar la feina el 1942, quan ho van tenir tot a favor per ocupar Andorra sense pràcticament moure un dit?

Aquesta és una qüestió enigmàtica que he intentat dilucidar però m’ha resultat impossible. Hi ha qui sosté que Hitler li ho va plantejar a Franco a l’entrevista d’Hendaia, i que Franco s’hi va negar rotundament. Però a la transcripció de les converses que he consultat no hi ha rastre de la qüestió andorrana. Alguna hipòtesi? Potser el Vaticà hi va tenir alguna cosa a dir, però és dubtós que tingués alguna influència sobre Hitler. Sí, en canvi, sobre Franco, que pretenia guanyar-se el suport de l’Església amb un nou concordat.

Perdoni, però, no li sembla duna ingenuïtat temerària que els serveis secrets alemanys confiessin en un individu com Borís?

Les agències d’intel·ligència intenten aprofitar el que tenen a l’abast. Borís era un estafador i un impostor, és veritat, però també tenia carisma, do de gents. Era una mena de Petit Nicolás, però molt més convincent, amb molt més món, i que –detall important per als alemanys– coneixia Andorra perquè hi havia estat en un parell d’ocasions. El 1934 no era tan fàcil, trobar un germanoparlant amb aquest currículum.

Per què Borís va tenir un èxit relatiu –encara avui en parlem– on van fracassar tants d’altres, des d’Andreu Masó fins a Weilenmann, Schaub, el marqués de los Castillejos i aquest Guy John di Parrillo que ha exhumat al llibre?

Perquè era un propagandista incansable de la seva causa, que es feia veure i organitzava si calia festes a les quals convidava tot el poble. Hi ajudava la seva magnífica estampa, la seva elegància, la cort que l’acompanyava, amb Florence al capdavant...

Em fa l’efecte que Masó mereix més atenció que la que se li ha prestat habitualment.

Masó és un penques absolut, un Borís elevat a l’enèsima potència que es va presentar al ministeri d’Exteriors espanyol de Madrid amb la intenció de vendre’ls Andorra, després d’haver maquinat, en època de Picart, per independitzar-la dels Coprínceps.

Parla al llibre d’una foto que Borís es va fer als peus de la creu de Meritxell –la dels Set Braços, cal suposar– i abillat amb el “vestit típic andorrà”. L’ha vist, aquesta foto?

És una targeta postal. N’hi ha còpia al fons sobre Skossyreff que vaig cedir a l’Arxiu.

És sabut que al llibre d’actes del Consell no hi ha referència a la discussió del cas Skosyreff que suposadament va tenir lloc el 7 de juny del 1934. Una conspiració dels consellers? O potser era una proposta tan estrambòtica que en realitat no es va arribar ni a tractar...?

Era encara molt recent la intervenció francesa de l’any anterior, i el sector independentista que encara hi havia al Consell no es volia exposar a una altra ocupació. Sempre he tingut el dubte de què hauria passat si en lloc de juliol, tot plegat passa a l’octubre o al novembre, amb el port tancat, quan el Copríncep francès no hauria pogut enviar una secció de gendarmes com havia fet el 1933. Potser hauria sigut diferent.

Una conspiració de silenci per no 'provocar', doncs?

Recorda que fins al 1933 les deliberacions del Consell eren secretes. La publicitat de les sessions era encara molt recent, i persistia una gran desconfiança respecte dels Coprínceps.

Aquí es presenta amb Florence i Phyllis. On es queda Marie Louise Parat, la seva legítima esposa?

A casa, a Saint Canat. Tampoc no l’havia acompanyat a Mallorca. Era quinze anys més gran i no li servia per formar part del seguici reial.

Florence, era la 'pagana'? I si ho era, no se n’adonava, del paper que li feien jugar?

Al principi, sí, perquè el seu exmarit –el cèlebre Marmon– li passava la pensió corresponent. Però la va invertir en una propietat que va adquirir a Mallorca, i ho va acabar perdent tot. Florence es devia acabar convertint més aviat en una càrrega.

A Phyllis, on la pesca?

Sembla que la va conèixer a Mònaco, abans de casar-se, i la trobem amb ell a Mallorca.

Però és Marie Louise qui marxarà amb Borís a Boppard durant la II Guerra Mundial, qui l’esperarà els deu anys que passa al gulag siberià, i qui viurà amb ell fins que mor, el 1965. Va ser la dona de la seva vida!

El que ella hauria volgut era tornar a Saint Canat, però és clar, havia sigut a ulls dels francesos una col·laboracionista i per tant no hi era benvinguda. Amb prou feines parlava l’alemany, i pel que m’han dit els que la van conèixer, als últims temps era una dona malalta i amargada. Borís era l’únic que li quedava: vivien de la pensió que la RFA ingressava als veterans de guerra.

Sorprèn que no hi hagi al llibre referència a la seva segona esposa, Roswitha, amb qui es va casar el 1967.

Roswitha em va cedir un bon grapat de documents, això és veritat, i també ho és que no sabia res de la vida anterior de Borís. Perquè te’n facis una idea: quan la vaig conèixer, jo sabia de Borís més del que ella, la seva esposa, n’havia arribat a saber. Molt més. I quan li truco, per Nadal, encara em demana si en sé res de nou.

El novembre del 1948 el capturen a la zona soviètica. Vostè especula que treballava per a l’Organització Gehlen, l’embrió dels serveis secrets de la futura RFA.

Sí. I per evitar que l’enviessin al patíbul. Aquest hauria sigut el seu destí com a espia, es va inventar el seu passat com a agitador nazi a França i Espanya.

Arriscadíssim, això de fardar d’agent nazi a l’URSS. I de veterà de la 6a divisió pànzer!

Però li va sortir bé. L’essencial era evitar que els russos descobrissin que era un emigrat de la Revolució del 1917. Això també li hauria costat la vida. Per això va insistir en la seva trajectòria a la Wehrmacht. Era una forma de germanitzar-se.

Hi ha proves, del seu pas per l’Organització Gehlen?

Tampoc. Ho podríem aclarir del tot als arxius del KGB, que estan semioberts: hi pots accedir a canvi d’una considerable quantitat de diners... La intel·ligència alemanya també el va investigar quan va tornar de l’URSS, el 1957, i es va establir com a professor de rus a Coblenza: li va costar el lloc, perquè van sospitar que els soviètics l’havien captat com a agent doble just abans de tornar a casa.

Què esperava obtenir el KGB d’un individu com Borís, que torna a Alemanya després de 10 anys al gulag?

Era una manera d’intentar infiltrar-se a Occident. Si funcionava, bé. I si no, no hi perdien res.

Al llibre recull l’episodi fantàstic de Ialta, en què Borís va intervenir –segons ell– per evitar el bombardeig atòmic d’Alemanya. Com se suposa que ho va aconseguir?

La realitat és que la guerra a Europa es va acabar abans que els nord-americans tinguessin la bomba llesta. Si no, l’haurien llençat sobre Alemanya, sens dubte. És una història absurda, perpetrada amb l’objectiu de blanquejar Hitler, que suposadament va maniobrar amb prou habilitat per estalviar-li al poble alemany el bombardeig atòmic. Tot mentida, és clar.

També parla d’una suposada autobiografia que Borís va escriure però que no es va arribar a publicar. Apareixerà algun dia?

La vídua del seu advocat em va assegurar que existia, i que probablement l’havia cedit al Rotary Club local. Va ser una pista falsa. Però en qualsevol cas, dubto que fos un relat consistent, i per això mateix va recórrer a Eberhardt von Zwehl perquè li escrigués la biografia oficial, Der Mann in Jalta (1982).

En resum, Borís va ser un impostor fins al final.

I no gaire hàbil, perquè a tot arreu on va l’acaben enxampant. Però era un home indiscutiblement carismàtic, capaç d’entabanar especialment les senyores: Roswitha recordava encara l’atracció que exercia sobre les dones, i això que ja era gran, al balneari on es van conèixer. I sabia molt bé del que parlava perquè ella mateixa va cedir als seus encants.

Andorra
Borís
Skossyreff
Lang
Florence
Parat
gulag
Boppard
Número de vots: 14
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic