Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Vertigen, Gibert, Miró, U2, Hitchcok, Cortázar, Calders, Capote, conte, relat, Sergi Mas, Verdaguer
Andorra, Vertigen, Gibert, Miró, U2, Hitchcok, Cortázar, Calders, Capote, conte, relat, Sergi Mas, Verdaguer

Gibert: de l’haiku al relat


Escrit per: 
A. Luengo / L’editor de Límits, Marc Mmiró, amb Gibert, que mossega un exemplar de ‘Vertigen’, ahir al magatzem de l’editorial (Foto: Jonathan Gil).

El poeta d’Arans debuta en la ficció amb ‘Vertigen’: 27 contes 'desordenats' a la manera de Cortázar i ‘Rayuela’.

Què té a veure un obscur cas de tràfic il·legal de peix a l’Angola del 1967 amb la relació furtiva a què dos desconeguts es llencen (sense paracaigudes) al París del 2004 o el periple transatlàntic d’un humil mossèn que recorda sospitosament a Verdaguer, a bord del vapor Guipúzcoa, rumb a l’Havana i posem que cap al 1875? Per no parlar del Mestre d’Aixovall, trassumpte literari de qui vostès i jo sabem i suposat autor d’una obra magna que es podria haver titulat La rendició de l’Aldosa i que en aquest univers alternatiu penjaria orgullosament, atenció, al Museu Nacional d’un país gens imaginari que es diu Orandra...

Doncs poc, res o molt. Segons. El peix angoleny, els amants parisencs, el poeta català i el menairó de Casa Duró són algunes de les trames i dels protagonistes que desfilen pels vint-i-set relats de Vertigen: aquest és el títol que Manel Gibert (1966) a la seva primera criatura de ficció. I no hi busquin l’ombra de Hitchcock –com fa per cert la prologuista, Isabel-Clara Simó– perquè l’espifiaran. Tampoc la d’U2, encara que un dels contes, el 13, es tituli precisament Vertigo i contingui algunes de les claus per entendre aquest laberint. El 13, en fi, o el 8, perquè el volum està (des)ordenat d’aquella santa manera que Cortázar va patentar a Rayuela, i els contes es poden per tant llegir de forma diguem-ne convencional, l’un darrere de l’altre –i aquí Vertigo apareix en vuitena posició–, com també seguint el quadre de direcció que clausura el llibre –i segons aquets quadre, és el número 13.

Una referència òbvia, potser massa i tot perquè –adverteix Gibert– Cortázar no va ser ni el primer ni l’unic a organitzar una novel·la d’aquesta forma aleatòria o capritxosa. Però sí que és veritat que l’ombra de l’escriptor argentí –com també la de Calders, Monzó i fins i tot Truman Capote– plana sobre Vertigen. En alguns contes més obertament que en d’altres. Per exemple a Blues for Two, que remet al capítol 17 –ja hi tornem a ser– de Rayuela, i que planteja la delicada relació que mantenen el jazz i la literatura segons Cortázar (i també segons Gibert): “El músic comença a tocar i l’escriptor, a escriure, de la mateixa manera: sense saber què passarà a continuació. És el meu cas: escric sense partitura, per la pura necessitat d’explicar el que em neguiteja, el que m’emociona, el que m’inquieta”. I ho fa, diu, en clau d’humor per també de tragèdia i de drama.

Tot això és Vertigen, un compendi d’històries –diu– “que aparentment no tenen res a veure i que es poden llegir sense manies de forma aïllada, però que també conformen una unitat subtil: el lector es pot entretenir a buscar les referències que connecten els contes i converteixen el llibre en un volum, més que un recull”. Perquè de referències, si en busquen, n’hi trobaran: des del Mestre d’Aixovall fins a un tal Gibert, que també pul·lula pel llibre, finsd a Mamen Dhyssen-Vanamisza i l’arquitecte Khan Geli. Ja veuen el to que pot agafar l’obra.

Modern, brillant i fulgurant

Per al poeta d’Arans, Vertigen suposa el salt a la narrativa. Un salt que a molts ens ha agafat per sorpresa, que arriba quan encara no hem acabat de digerir el seu últim poemari –la col·lecció d’haikus d’A l’ombra del solstici, publicat a principis d’any– però que ja havia insinuat en els premis que ha anat col·leccioat els últims temps, des del concurs de contes de Nadal fins al de relat fantàstic d’Encamp: eren “revàlides”, diu, que s’havia imposat ell mateix per comprovar el recorregut de la seva ficció. I les va aprovar, òbviament. La cosa no es quedarà aquí, per poc que Gibert s’acosti ni remotament al que Simó en diu al pròleg: “Modern, brillant i fulgurant; trencador i mofeta, culte, innovador i feliçment ferféstec”. Un moralista, conclou sorprenentment, en la línia de Voltaire, Erasme, Montaigne i naturalment, Fuster. Quasi res.

Gibert, més contingut, es queda amb Cortázar, de qui –avisa– trobarem també ecos en contes com ara El sentinella i El túnel: no s’estranyin de les reminiscències: Continuidad de los parques, Manuscrito hallado en un bosillo, La noche boca arriba i anar fent. Plagi? En absolut, diu. “Em semblaria absolutament deshonest. Una impostura. Però un escriptor, més que escriure reescriu, portat per la dèria aquella d’emular allò que, com a lector, el va impactar”. Així que res de plagi, ni tan sols imitació, sinó estricta reinterpretació, de la mateixa manera –insisteix–que les peces que Bach va escriure a paertir de les sonates de Vivaldi –per exemple– no deixen de ser obres originals.

No ens descuidem de dir que Vertigen estrena una nova línia editorial a Limits, ara amb Marc Miró com a únic capità de la nau i que en endavant publicarà no només les traduccions d’autors fins ara inèdits en català sinó també títol d’escriptors locals. I amb la mateixa sensibilitat exquisida de sempre. Per molts anys.

Andorra
Vertigen
Gibert
Miró
U2
Hitchcok
cortázar
Calders
Capote
conte
relat
Sergi Mas
Verdaguer
Número de vots: 337
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic