Gibert i Caus, a l’olimp del haiku

Els poetes ordinencs s’enfilen a ‘Llum a les golfes: una antologia del haiku català’, que inclou un centenar d’autors.

Fa dies que ho advertim: la poesia nostrada viu una insòlita, sensacional edat d’or. Per la quantitat d’autors que la cultiven –o que la professen, perquè la poesia és més aviat qüestió de fe– i per la qualitat de l’obra que publiquen. Com si ens haguessin sentit, encara no fa un any que Teresa Colom i Arnau Pérez Orobitg es van colar a Mig segle de poesia catalana, cànon líric del 1968 cap aquí que proposen els crítics Vicenç Altaió i Josep Maria Sala-Valldaura. I ara és el torn de Manel Gibert i Antoni Caus, que s’han enfilat amb tots els honors a Llum a les golfes: una antologia del haiku modern i contemporani català (Viena Edicions), a càrrec del crític Sam Abrams i que acaba de sortir del forn.

I diem bé: amb tots els honors, perquè Abrams hi repassa la il·lustre nòmina dels poetes que han cultivat aquest gènere exactament des del 1906, quan Eugeni d’Ors va escriure el primeríssim haiku de la literatura catalana –“La Columna és ben dreta,/ però els déus amen més del Coet/ la corba –un xic escèptica”– fins al 2018. Li’n surten 96, exactament, i atenció perquè la llista inclou algunes de les patums indiscutibles de la poesia catalana, des de López-Picó, Salvat Papasseit i Pere Quart fins a Espriu, Palau i Fabre i Bartra –a compte naturalment dels nostres Haikus d’Arinsal–, passant per Espriu, Feliu Formosa i Estellés. És clar que també hi ha Celdoni Fonoll.

Doncs entre aquest florilegi d’il·lustríssims haijin -que és com al Japó en diuen dels que practiquen el culte haiku- hi ensenyen la ploma Gibert i Caus, i no s’hi amoïnin si els ha començat a caure la baveta: no n’hi ha per menys, perquè des d’ara i fins a la fi dels temps figuraran a l’Olimp del haiku català. I els tenim aquí al costat: ens els topem quan anem a classe, o a la feina, o a fer la cerveseta a la Fada. Un olimp que curiosament ha obert delegació a les valls del Nord: Gibert és veí d’Arans; Caus, de la Cortinada. Probablement, no és casualitat.

El primer ha col·locat a Llum a les golfes una vintena de poemes de l’últim llibre, A l’ombra del solstici; Caus, una dotzena de Repetició i diferència, probablement, el poemari més delicat i també estratosfèric mai concebut (i parit) en terra andosina. Tots dos, per cert, publicats per Editorial Andorra, amb què Abrams col·labora de forma habitual i que explica potser que hagi tingut la curiositat de llegir dos autors perifèrics –i, en el cas de Caus, amb tendència a la misantropia i a la invisibilitat.

Per que el haiku? Què té, que no tingui el vers octosíl·lab amb què s’ha escrit el bo i millor de la poesia catalana? Gibert ho té clar: “La contenció absoluta, una retòrica mínima, ressonant i suggeridora, que fuig de l’artifici, que posa els fenòmens de la naturalesa al centre de l’univers poètic”. El poeta, diu, es limita a observar-los i a donar testimoni de les emocions que li suscita aquesta contemplació. I tot plegat, en l’estrofa canònica amb què Carles Riba va traduir al català el haiku japonès codificat per Basho: tres versos de cinc, set i cinc síl·labes, exactament. I femenins: acabats en paraula plana. Un exercici de concisió, de concreció i d’austeritat formal i conceptual que sembla fàcil però que requereix una disciplina espartana “per dir el que vols amb el mínim de paraules: de fet, l’ideal seria el silenci, ser tots dos –autor i lector– al lloc precís i que el poeta es limités a assenyalar el que reclama ser vist, el que genera certa emoció”.

Caus és més –paradoxalment– més prosaic: “Per mi, l’estrofa no té res d’especial, en el moment en què vaig escriure Repetició i diferència era la que millor s’adeia per contrast a l’estrofa superior, que era una mena de línia contínua fixada numèricament, una evolució de la prosa retallada d’Auden, en aquest cas encolada perquè semblés el maó d’una paret amb la qual es construeixen els dies de les vides que es repeteixen, tots diferents. Aquesta estrofa superior permetia l’evolicó narrativa; el haiku, la destil·lació”. Queda clar. I si no, el més fàcil és tastar-ne algun. Entre els que ha triat Abrams n’hi ha de sublims –“serà una llar/ quan t’hi moguis amb els/ ulls apagats”; “entre parets/ una maleta oberta./ busco el perdó”– i en canvi s’ha oblidat el definitiu: “cadires buides/ el teu cotxe que arrenca/ en l’hora blava”. Gibert també n’ha destil·lat d’universals: “banderes lliures/ ondegen al migdia/ són orenetes”.

Que no els ha acabat de quedar clar en què consisteix un haiku? No s’hi amoïnin. Per això tenim James Kirkup, que ho va deixar escrit: “Els haikus han de ser tan sols/ pedretes caient en un pou/ amb un lleu xipolleig”. Ara sí, oi? Per cert, el títol del llibre surt, és clar, d’un haiku: “Llum a les golfes./ A fora, l’ocellada./ Però hi ha el vidre”. Aquest, de Tomàs Garcés. I ja veuen que no hem parlat d’Eva Arasa: si existís la justícia poètica i els seus Haikus d’Engolasters haguessin trobat l’editor que mereixen, hauríem col·locat no dos, sinó tres poetes a la llista d’Abrams. No sé què esperen.

La traducció de Kirkup es farà esperar

S’hauria d’haver publicat a finals del 2018, coincidint amb la clausura de l’Any Kirkup que el ministeri de Cultura va consagrar al poeta encampadà amb motiu del seu centenari. Ens referim, és clar, a la traducció al català de An Island In The Sky, el poemari andorrà que va escriure a ritme d’haikus, segons la versió del lingüista Txema Díaz-Torrent, i amb estudi introductori a càrrec precisament de Manel Gibert. Òbviament, el llibre encara no ha sortit de la impremta i el cert és que no hi ha data prevista. Gibert no creu que arribi a temps de Sant Jordi –“Tampoc hi ha pressa, el que importa és que surti, i que surti bé”– però sí que confia que vegi la llum pels volts del 10 de maig, quan es complirà el primer decenni del traspàs d’un escriptor especialment prolífic, amb mig centenar de poemaris i una monumental autobiografia en sis volums –l’últim inèdit– i prop de 2.000 pàgines.