Gigó: pioner, maleït i ‘S’

Pioner i figura indispensable de la cinematografia andorrana; el director que va estrenar la nefanda S amb què l’Espanya de la Transició castigava les pel·lícules diguem-ne eròtiques –o obertament pornogràfiques–, i encarnació del cineasta total que escrivia, dirigia, editava i produïa –ell tot sol– les seves pel·lícules. A banda d’autor d’un parell de títols clàssics del terror eròtic dels anys 70, un subgènere de l’espanyolada com qualsevol altre. Tot això, amb tan sols tres llargmetratges confirmats –un dels quals no es va arribar a estrenar– i dos més de “probables”, per dir-ho amb la terminologia dels asos de l’aviació. I probablement, un absolut desconegut per al lector nascut després dels 80.

Doncs aquest és Jordi Gigó (1945-1991), el primer cineasta professional que va sortir d’aquest racó de món nostre i un dels protagonistes del número 20 d’Ex-libris, l’estupenda revista anual de la Biblioteca Nacional, que arriba puntual a la seva cita amb Sant Jordi i que es presenta aquest migdia a la Casa Bauró. El també director Hèctor Mas, cada vegada més decantat cap al vessant històric del nostre cine, li dedica un suculent article, El mestre del terror andorrà, que repassa la filmografia del nostre home d’avui així com les circumstàncies dels rodatges que li han garantit un lloc de privilegi en la cinematografia andorrana –i de passada, en l’espanyola–. I ho fa en un moment especialment oportú, ara que sembla que desperti la indústria que ell va somiar un dia a posar en marxa per aquí dalt.

Diguem que el títol de pioner del cine “patri” –com li diu Mas– li toca a dreta llei perquè abans de Gigó només trobem cineastes amateurs –Burgués Egerique i el seu Doctor Cillo, als anys 60– o purament documentalistes –Claverol, Alsina, Rebés i companyia–. Fins ara, en fi, el coneixíem sobretot per Porno Girls, rodada el 1977 i la primera pel·lícula S de la cinematografia espanyola, diu Mas. La protagonitzaven Mirna Vel i Lynn Endersson –ben catalanes, tot i els pseudònims vagament nòrdics– i va significar el debut europeu de l’actor argentí Carlos Lasarte, habitual després a la petita i a la gran pantalla amb directors com Jaume Balagueró.

L’argument era gairebé inexistent –una jove innocent que cau a les urpes d’una xarxa de proxenetes i a qui el seu pare, un respectable polític, intenta retirar amb l’ajuda d’un detectiu privat–, i el més curiós de tot plegat és que bona part del rodatge va tenir lloc al casino L’Aliança del Poble Nou, explica Mas. Els que manaven en aquesta respectable institució reconvertida en prostíbul de pega van accedir-hi a canvi d’assistir al rodatge: “I no es van perdre ni una sola escena.” Com a mínim, això és el que recorda el director i guionista Ricard Reguant, que va exercir –es veu– un cert paper en aquesta aventura.

L'ombra de Sade és allargada

Rodada en 35 mil·límetres, Porno Girls va patir una distribució nefasta, diu Mas, però el 1984 va tenir una segona oportunitat en ser reeditada en format VHS i tallada en dues parts, per treure’n doble suc, i vostès perdonin: Amores profundos i Trampa para una call-girl. Tot i convertir-se, sosté l’autor, en un títol de culte, el cert és que “aquesta producció no va ajudar a consolidar la carrera de Gigó ni el va ajudar a guanyar-se el respecte dels companys de professió: segurament li va fer més mal que bé”, i per aquesta mateixa raó –especula– “els anys posteriors els va dedicar a produir altres pel·lícules pornogràfiques de molt baix pressupost”.

És una possibilitat. I que tampoc no n’estava gaire convençut ho suggereix el fet que la firmés amb pseudònim: George Lewis. Porno Girls, ja ho hem vist, era el segon llarg que dirigia. Havia debutat el 1973 amb La perversa caricia de Satán, a compte d’un doctor Gruber que intenta fer reviure cadàvers al castell reglamentari del reglamentari comte. Rodada al castell de Sant Marçal de Cerdanyola i protagonitzada per Olivier Mathot, Evelyne Scott i José Nieto –repartiment internacional imposat per la productora Eurociné, que a l’època treballava amb Jess Franco–, al còctel de satanisme, parapsicologia i morts vivents hi afegia unes engrunetes d’erotisme –encara no pornografia– i no es va estrenar fins al 1975. La va firmar amb pseudopseudònim –Georges Gigó, aquesta vegada– i diu Mas que constitueix una de les pel·lícules “més terrorífiques” dels anys 70 –tot depèn amb què es compari, és clar– així com “una autèntica obra de culte”. I ja en van dues.

Doncs encara n’hi va haver una tercera, però aquesta no de culte, diu, sinó maleïda: El espectro de Justine -l'ombra del diví marquès és allargada- rodada el 1986 entre Barcelona i Andorra, de nou amb aquest còctel de terror, satanisme i erotisme marca de la casa, amb Toni Isvert, María Elias i Mercè Fillola al repartiment i que a causa de les molt cinèfiles desavinences amb el productor –Germán Monzón– no es va arribar a estrenar mai. De fet, el 2011 se’n va fer una primera projecció (coneguda) a l’Espai Garcilaso de Barcelona. I mai més. La filmografia de Gigó es completa amb dos títols en què se li atribueix certa participació al guió –Exorcismo, de Joan Bosch (1975), i El jovencito Drácula, de Carlos Benpar (1977)– i una versió d’El buner d’Ordino (!?), que després de tot el que precedeix pot sonar francament exòtica. La mort el va sorprendre mentre preparava el quart llarg, El crepúsculo de la bestia, glups, i després d’aquesta pintoresca, sensacional peripècia la pregunta potser és què esperem a buscar còpia de les tres pel·lícules que va arribar a dirigir i a programar-ne el cicle que Gigó es mereix. En pantalla gran, és clar.