Diari digital d'Andorra Bondia
Serrat va ser repetidament ovacionat al concert de dissabte al Centre de Congressos.
Serrat va ser repetidament ovacionat al concert de dissabte al Centre de Congressos.
L’únic duo de la nit va ser amb Úrsula Amargós, la viola de la banda, a ‘Es caprichoso el azar’.
L’únic duo de la nit va ser amb Úrsula Amargós, la viola de la banda, a ‘Es caprichoso el azar’.

Gràcies per tot, Joan


Escrit per: 
A. L. / Foto: T. L. / Comú d'Andorra la Vella

Serrat va desfilar dissabte pel Centre de Congressos en l'avanrpenúltima cita de la gira de comiat, que passa aquesta setmana per Madrid i la que ve per Barcelona.

A un concert de Serrat, a un concert qualsevol, un hi anava disposat que li caigués la bava només sortia a l’escenari. Ja ens poden dir mitòmans o  el que vulguin. M’és igual. És el que té anar a escoltar en persona qui ha anat sonant de fons al llarg de la teva vida, en els bons moments i en els dolents, als 15 anys, passat –com ara, glups– el mig segle i sospito que també si un día para mi mal viene a buscarme la parca. I si això passava en un concert qualsevol, posem quan va venir el 2002 amb Versos en la boca, el 2005 (100x100 Serrat), el 2010 (Hijo de la luz y de la sombra) o el 2015 (Antología desordenada), què no havia de passar dissabte, a la recta final, finalíssima, de la gira de comiat, El vicio de cantar, i quan ja només li queden cinc nits al calendari, dues a Madrid i la traca final al Palau Sant Jordi?

No hi va fer res que es fes esperar vint minutets llargs, ni la tendència a fer quilòmetres per l’escenari. Serrat va sortir amb tot i va arrencar in media res amb Temps era temps, senyal inequívoc que ens esperava un repertori de festa grossa, un regal per a l’espectador que s’ha fet gran escoltant-lo i que en l’hora de l’adeu el que vol és sentir la banda sonora de la seva vida. Serrat no s’ha fet el raret i ha triat per a El vicio de cantar temes incontestables. Segur que cadascun del miler d’espectadors que ens vam congregar dissabte al Centre de Congressos n’hi hauríem afegit alguna. Servidor també, és clar: arriba a cantar De mica en mica, Pel meu amic i Res no és mesquí i hauria jurat que l’home va llegir la columneta de divendres. Tampoc calia esperar que renunciés a himnes generacionals com la Nana de la cebolla i Cantares, que van convertir Miguel Hernández i Antonio Machado en poetes de capçalera dels nostres pares. I no ho va fer. Hoy puede ser un gran día, Para la libertad i Fiesta també hi tenien un lloc fix. I més discutible –fins i tot a un déu se li poden discutir certes decisions– va ser la inclusió entre les elegides de Barcelona i jo, Es caprichoso el azar (a duo amb Úrsula Amargós, filla per cert del mestre Amargós) i El teu àngel de la guarda. Segur que té les seves raons i podria haver-les explicat, com ho va fer amb El carrusel del Furo, extraordinària –i que ret homenatge al seu avi, de malnom el Furo– i la bellíssima Cançó de bressol, emocionant fins a la llàgrima, que arrenca amb l’estrofa que la mare li cantava per posar-lo a dormir: “Por la mañana, rocío/ a mediodía, calor./ Por la tarde, los mosquitos,/ no quiero ser labrador”. Però on Serrat va tocar el cel va ser en les cançons íntimes i domèstiques, començant per La tieta i Me’n vaig a peu i acabant per Cançó de matinada. Després hi ha Lucía, probablement la millor cançó de (des)amor que s’ha escrit mai en castellà, i hi ha també Mediterráneo, que eleva l’anècdota íntima d’haver nascut en aquest racó de món a èpica universal: quin rar orgull saber-s’hi nascut, quan l’escoltes, com si fos mèrit propi, i quina saludable enveja la dels que no han tingut aquest privilegi. Només amb Mediterráneo Serrat tindria un lloc d’honor entre la cançó d’autor espanyola. Però és que de Mediterráneos en té un grapat llarg. 

No es pot dir d'altra banda que el que va desfilar dissabte pel Centre de Congressos fos un Serrat especialment loquaç. Va saludar amablement (i convencionalment) a l’inici –“Em sento Tarradellas: Ja soc aquí! Però quin gust estar aquí, haver vingut personalment a acomiadar-me de vostès, d’un país que tant d’amor m’ha donat”– i es va esplaiar i emocionar, ja ho hem dit, amb El carrusel del Furo i Cançó de bressol. Poca cosa més. 

I què dir del públic? Entregat des del primer minut, que va començar a vibrar amb Lucía, tercer tema de la nit, i ja no ho va deixar de fer en les vint-i-poques cançons i dues hores que es va allargar la vetllada. Però, cosa estranya, només es va animar a cantar al primer bis, Paraules d’amor i a instàncies de Serrat, que ens va haver de dir que coregéssim la tornada. Li vam fer cas, és clar. Però és que ni Mediterráneo, ni Cantares, ni Me’n vaig a peu ni Para la libertad! Hi va haver un segon bis, Plany al mar, que amb molt de gust hauríem canviat per Marta, ja que en parlem. I això va ser tot, perquè els espectadors va començar a desfilar immediatament després dels últims acords per a sorpresa dels que n’esperàvem mitja dotzena i que ens en vam haver de conformar amb dos bisos, dos. Va semblar poqueta cosa, francament.

Doncs això és tot. A partir d’ara, ja ho saben, si volen escoltar Serrat hauran de buscar a la discoteca. Ha sigut un privilegi. Gràcies per fer-nos la vida una mica més vivible. Una mica més amable. Gràcies per tot, Joan!

Serrat

Compartir via

Comentaris: 2

Comentaris

Gràcies per aquesta crònica Andrés….. ser-hi hauria estat perfecte, però llegir-te ha estat un bon sucedani
Si, una llàstima no haver-hi pogut anar. En tot cas, gràcies per la crònica!

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte