Diari digital d'Andorra Bondia
Mas, al capdavant del festival des que va néixer com a Mostra, el 2005.
Mas, al capdavant del festival des que va néixer com a Mostra, el 2005.

Hèctor Mas, director d'Ull-Nu: “El sector audiovisual ha de decidir què vol: una Film Commission? Una associació?"


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Torna Ull-Nu, reconvertit aquesta 6a edició en Festival de Cinema Emergent d’Andorra. Des d’avui i fins dissabte, amb 21 curts i quatre llargs a competició –entre ells, ‘Estiu 1993’ i ‘Júlia Ist’– i l’homenatge a Joana Biarnés, pionera del fotoperiodisme espanyol. Mas passa revista a un sector que mou, diu, prop de mig centenar de professionals, però que només ha pogut col·locar una obra a concurs: ‘Synthetic Landscapes’, d’Èric Rossell.

Ull-Nu era un festival consagrat al curt i destinat a joves creadors pirinencs. Ara es passen també al llarg: normalització o desnaturalització?

Transformació. Forma part del procés natural de creixement. Mantenim l’ADN –donar cabuda a joves realitzadors del territori– però estrenem nom: Festival de Cinema Emergent d’Andorra, amb la voluntat de ressaltar què fem i on ho fem. L’essència és la mateixa, només que afegim a la secció competitiva llargs que siguin a la vegada òperes primes.

Una concessió al mercat?

Es pot entendre així: el curt és un gènere que ens apassiona, hi creiem, però la realitat és que per al gran públic té més atractiu el llarg. Ja n’havíem programat, però fora de la secció competitiva. Confiem que ara atregui més espectadors.

Abans era un festival “audiovisual”, que deixava una porteta oberta a espais de ràdio, televisió i websèries; ara ho focalitzen sense embuts en el cine, ja des del nom.

Seguim oberts a aquests altres formats, però si li diem cinema és més fàcil arribar al gran públic. Al final, més enllà del nom, el que importa és que la gent en valori el contingut, especialment, la programació.

Estrenen secció de llargmetratges amb 'Estiu 1993' i 'Júlia Ist', entre altres òperes primes. No sempre tindran la sort d’una collita com aquesta.

Cert. Però ens hem adonat que cada vegada hi ha més joves que es llencen a la piscina de produir-se un primer llarg. I cada cop són més joves: el director d’El dulce sabor del limón, David Aymerich, té 22 anys! Júlia Ist surt d’un projecte de final de carrera. No sempre tindrem un Estiu 1993, però hem rebut quinze llargs, tots ells òperes primes i del territori. Això vol dir que, de material, n’hi ha.

Considerar pirinencs els directors de Barcelona i Bilbao no és tenir la màniga una mica ampla?

Diuen els geòlegs que els Pirineus arrenquen a la meitat de l’Atlàntic! Arribar en aquestes ciutats, en fi, ens dona més massa crítica. Una certa flexibilitat és positiva.

Reduir les cinc categories de curts a una de sola castiga altres gèneres més minoritaris –l’animació, el videoart– que fins ara tenien a Ull-Nu una finestreta.

Al contrari: ens hem adonat que les fronteres entre gèneres cada vegada són més difuses. Té a veure amb els nous llenguatges audiovisuals. Pensem que el nou format –tots els curts al mateix sac– és més emocionant i no ens limita tant a l’hora de seleccionar-ne cinc de cada gènere: la ficció en sortia clarament perjudicada, i els altres gèneres resultaven sobrerepresentats.

Van rebre més de 400 propostes, entre curts i llargs. I 25 han passat el tall. Quantes n’hi havia, del país?

Menys que altres anys: no arribaven a les cinc. I només una –el videorart Synthetic Landscapes, d’Èric Rossell– es projectarà a la secció competitiva.

No cada any podem tenir un 'Wolves'.

Exacte. I que el director sigui andorrà no suposa cap plus. Si l’obra té qualitat, passarà el tall, independentment de l’origen.

Sembla, en qualsevol cas, que aquest curs hi ha menys xup-xup cinematogràfic. Per què?

Els projectes que es van rodar el 2017 –Le Blizzard, Entre muntanyes, la sèrie Fèlix– estan en fase de postproducció. L’any passat va ser un any de rodatges, i aquest serà d’estrenes.

No acaben de sortir nous projectes

 És lògic perquè s’allarguen molt. Però em consta que es continua treballant. Dit això, també s’ha de dir que el 2017 va ser un curs excepcional: no pots pretendre que es rodi cada any una sèrie com Fèlix... si no ho incentives i vas a buscar produccions.

La Film Comission que DA portava al programa, i que s’ha quedat al calaix de les bones intencions, és urgent o urgentíssima?

No ens faria cap mal. Però cap. Però s’ha de pensar bé com es treballa. És evident que tenim un seguit d’avantatges geogràfics i logístics que es poden explotar. Des del mateix sector hauríem de posar fil a l’agulla per aixecar una Film Commission o com li vulguis dir.

Amb l’ajut del ministeri?

Que hi ha de ser sembla obvi.

Quan parlem del sector audiovisual, de quants professionals estem parlant?

Una quarantena llarga. Potser mig centenar. No està gens malament.

Notícies de l’Acadèmia?

Personalment, cap. Però insisteixo: cal una trobada del sector, a veure què podem fer. Una base de dades de professionals? Una associació? Una Film Commission? Jo no soc ningú per decidir-ho. És el sector, aquesta indústria incipient, el que hi haurà de reflexionar.

Què no ens podem perdre d’aquesta edició?

Sobretot els llargmetratges: tots inclouen col·loqui amb el director, productor o protagonistes: Itziar Castro (Pieles), Fermí Reixach (Estiu 1993), Sergi Moreno (Júlia Ist), Lóngar (Entre la ola y la roca), Aymerich (El dulce sabor del limón)... Els que ens dediquem en aquest ofici no ens podem perdre la secció PRO que, ja ho he dit, aquesta edició reflexionarà sobre els nous formats audiovisuals i els nous hàbits de consum. I tenim el privilegi de comptar amb Joana Biarnés, pionera del fotoperiodisme català i espanyol.

Andorra
Ull-Nu
cine
Hèctor Mas
festival
llargmetratge
Acadèmia
Biarnés
Número de vots: 283
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic