Hèctor Romance: “Andorra Turisme hauria de ser la primera interessada en l’audiovisual”

‘Mr. Hand Solo’ s’estrena divendres als cines Renoir i Girona de Barcelona, i també al Renoir de Madrid. L’endemà, al Guiu de la Seu i al Funàtic de Lleida. Cinc còpies que aniran rodant pel circuit comercial espanyol. No està malament per al primer llarg del director massanenc, que segueix la peripècia de David Aguilar i que semblava destinat a les xarxes però que ja va donar la campanada al festival de Boston.

Estrenar en sala una primera pel·lícula és un miracle. Documental, i andorrà, històric.
Així és. Els pocs documentals que arriben a la pantalla gran són normalment de directors reconeguts. Nosaltres tenim a favor que la història del David s’ha fet viral. Això ens pot ajudar a portar gent a les sales. Però sí, avui dia fer cine ja és un miracle.  

A Escaldes s’havia de projectar una setmana i va aguantar-ne cinc. S’havia d’estrenar directament en xarxes i primer passarà pel circuit comercial. No es pot queixar.
Som conscients que a Andorra jugàvem a casa. És difícil repetir a Barcelona aquesta acollida. Però no impossible. Tampoc no ens podíem esperar ni en el millor dels somnis el premi al millor documental a Boston!

Quina part del mèrit és del David, i quina de vostè, que en va intuir el potencial cinematogràfic?
Vaig tenir la sort de cobrir com a reporter per a ATV la seva primeríssima conferència, al col·legi Sant Ermengol. Hi presentava la seva primera pròtesi, l’MK1, que acabava d’estrenar. M’hi van enviar com em podien haver enviat a cobrir una altra cosa. Però quan vaig tornar a la redacció ja tenia un documental al cap.

Una cosa és tenir-lo al cap i l’altra a la pantalla.
Vaig veure de seguida que allà hi havia una història molt potent. Però és clar, no sabia si la família hi estaria d’acord, si trobaria la productora que hi donés suport. Era només una idea plasmada en un paper.

Va resultar que sí.
Josep Pozo, d’Imminent, s’hi va involucrar de seguida, i Ferran Aguilar, el pare del David, també. En paral·lel, la història del David va donar la volta al món just aquelles setmanes, i això ens va donar l’empenta definitiva. Mèrit? Potser de ser el primer d’intuir-ho.

Veu documentals vostè?
A sales, pocs. Perquè tampoc n’hi arriben gaires. N’he vist a Netflix, tot i que no en soc especialment aficionat. Però és clar, quan t’embarques en un obres els ulls i intentes veure què s’està fent, i com, allà fora.

És més fàcil o més difícil que la ficció?
En un documental no pots repetir i manipular fins que
dones la seqüència per bona. Hi ha moments ficcionats, però el risc és que el moment passi per davant teu, t’agafi despistat i t’ho perdis. Les qüestions tècniques són secundàries, no es tracta de fer una obra d’art a cada plànol, sinó de tenir el plànol. És un aprenentatge que he hagut de fer.

Perquè ve de la ficció, vostè.
La meva vocació és l’audiovisual. Dirigir. El que sigui. M’havia orientat a la ficció, però ha arribat Mr. Hand Solo, no ens ha anat malament, i molt probablement no serà l’últim.

‘Mr. Hand Solo’ ha caigut en gràcia. A què ho atribueix?
Empatitzar amb el David i amb el seu carisma és molt fàcil. El tractament cinematogràfic pot tenir cert mèrit, però el ganxo de tot plegat és la lliçó de superació que ell  dona a cada plànol. La seva història és la plasmació del tòpic aquell que diu que la realitat supera a la ficció. Clavat. Un guió amb aquesta història no ens l’hauríem cregut mai. Doncs resulta que no és ficció. És la seva vida.

A quina lliga juga, ‘Mr. Hand Solo’, pel que fa a pressupost?
Hi ha documentals que es roden amb una handy cam i zero euros El nostre no és d’aquest estil. Vam rodar amb dues càmeres i un equip d’onze persones, reduït però suficient. Amb més pressupost hauríem pogut fer el seguiment del David durant un any. Però vam rodar 400 hores i els 70 minuts que queden són l’essència del David.

Han coincidit ‘Mr. Hand Solo’, ‘El fred que crema’ i ‘Under the Ice’. Casualitat?
La llavor hi és. Som un grapat de professionals que hem anat aixecant projectes interessants. Anirà a més, i ens acostumarem que cada any tiri endavant algun projecte. Afortunadament.

Hi ha una cosa semblant a una indústria cinematogràfica?
Ens ho hem de creure. Ens falta resoldre alguns hàndicaps, començant per una empresa de lloguer de material audiovisual. L’hem de llogar a Barcelona i passar la duana comporta uns costos afegits importants. I posats a somiar, per què no uns platós en una antiga fàbrica?

La via de les subvencions, és tot el que les institucions poden fer per l’audiovisual?
Projectes com ara videoclips i curtmetratges estan ben atesos. La subvenció anual que dona el ministeri, benvinguda sigui. Per a un documental és correcta (Mr. Hand Solo l’hem rodat amb 130.000 euros) però per a un llarg, que fàcilment s’enfila al milió, és justeta.

Més diners potser és demanar massa, ara mateix.
Crec que hi té molt a dir Andorra Turisme, que encara no s’ha pronunciat i que en la meva opinió hauria de ser la primera interessada en el sector audiovisual, perquè una pel·lícula ajuda a vendre el país. No és només incumbència del ministeri de Cultura. Per no parlar de les exempcions fiscals per atreure rodatges, com fan a Lanzarote i a Navarra.