Hi ha vida fora del pàrquing

Han passat cinc anys des que Daniel Arellano i Jonathan Fernández van estrenar Art de garatge, l’artefacte aquell que amb molt d’olfacte van batejar com la primera sitcom low cost de la història televisiva d’aquest racó de món nostre. Cinc anys de rellotge i també en la ficció, perquè la tropa de postadolescents que ni fregaven la vintena i que protagonitzaven aquella primera temporada s’han convertit en una colla de joves adults que comença a veure-li les orelles al diable de la vida: resulta que quan et fas gran, fenomen paranormal que sol passar aproximadament quan s’acaben els estudis i la rebel·lió de les hormones deixa pas a preocupacions un pelet més prosaiques com ara trobar feina, parar el primer pis, potser fins i tot aparellar-se. Viure, en fi.

I això és exactament el que fa la fauna que pul·lula per la segona temporada d’Art de Garatge, que Arellano començarà a rodar al juliol. Ara, en funcions de guionista i productor, i amb Hèctor Romance a la direcció. De moment filmaran el primer dels tretze capítols de què constarà la temporada, amb la intenció de tenir-lo enllestit a la tardor i començar a finals d’any el periple per festivals i televisions al darrere del cop de fortuna –en forma de productor amb gust per l’aventura– que s’embarqui en les dotze entregues següents.

No és l’única ni la menor de les diferències respecte de la primera temporada, quan només es va rodar set capítols; creix també el metratge, de 20 a 45 minuts, i el to de comèdia lleugera es transmuta en una història més adulta, amb un humor “menys directe, més visual i elaborat”. Canvia també l’escenari: Arellano i Romance han tret les criatures del garatge perquè vegin com se les gasta el món, allà fora, i de fet, es renoven de dalt a baix elenc i personatges: l’únic que sobreviu és el de Joanna, encarnat de nou per Mireia Guilella, que torna de la seva aventura exterior convertida en escriptora d’èxit: a compte d’una novel·la anomenada Art de garatge, quina casualitat.

La resta de la tropa –Jon i Lluís, Iker i Lola– tindran a tot estirar algun cameo menor al llarg de la temporada. El protagonisme de la temporada serà per a Sigur –com la banda islandesa, sí–, que és el personatge a través del qual se’ns explica la història. Una història, atenció, que arrenca fort, fortíssim, amb una “catàstrofe natural” –el títol de l’episodi és una pista: L’impacte– que acabarà amb uns quants ponts i un grapat d’edificis emblemàtics a terra: qui sap si Caldea, el búnquer de Govern o, mare meva, la Casa de la Vall. L’episodi desperta les capacitats paranormals de Sigur, que comença a tenir visions. Pensin sisplau en Heroes, la sèrie de l’NBC protagonitzada per Matt Kring, o fins i tot en Fringe, abans que en Cuarto Milenio. I a partir d’aquí, començar de nou enmig de la zona zero.

¿Com ho pensen fer, tot això, sense enganxar-s’hi els dits i amb un pressupost justíssim de 3.000 euros per al primer capítol? Amb Pol Escalé, director de fotografia fa quatre anys i que acaba l’especialització en efectes especials a Londres, consagrat en exclusiva al departament de F/X. L’objectiu és que el producte final s’acosti més a un migmetratge que a una sitcom, “que tingui un format més cinematogràfic que televisiu, precisament per poder-lo presentar a festivals”. Tot i que l’estil, queden avisats, s’inspirarà obertament en Cites, escenes de sexe incloses. A veure.

En fi, que amb l’excepció de Sigur, per a qui Arellano té en ment un actor d’origen nòrdic instal·lat a Barcelona, la resta dels personatges –Carles, el vividor penques; Joan, el modernet que treballa, és clar, en cosetes de màrqueting; Marta, la noia de moda, i Clara, el seny de la colla– sortiran d’un càsting que es convocarà pròximament.