I vostè, com li'n diu: del Llunci... o del Lluncí?

El Nomenclàtor oficial consagra la grafia amb accent, però l’ús quotidià n’ha acabat imposant la forma espúria.

Les últimes setmanes ens n’hem fet tips, d’escriure i de llegir sobre la balma del Llunci. Hem dit del Llunci? Doncs resulta que segons el Nomenclàtor vigent, el que l’efímer govern de Jaume Bartumeu va tenir temps d’aprovar (i publicar) el 2011, no es diu Llunci sinó Lluncí, amb accent. Ho confirma el cap de Política lingüística, Joan Sans, que aprofita per fer una mica d’història: el terme no constava a la Geografia i diccionari geogràfic d’Adellach i Ganyet, publicat el 1977 pel Consell General i el més pròxim a un Nomenclàtor oficial que vam tenir fins al 2011, però sí a la Toponímia d’Encamp, editat pel Comú el 2004, que cita també llonsí com a grafia alternativa i que el descriu com un “topònim d’etimologia incerta, potser en relació amb llonzí, infant eixerit, o derivat de llonza amb el sufix -i que indica matèria o procedència”.

La Comissió de Toponímia el va incloure a la proposta de Nomenclàtor del 2011, va corroborar els arguments científics prèviament aportats pel Comú d’Encamp, ningú no en va qüestionar la grafia i el va incorporar per aclamació. No hi havia hagut cap vacil·lació, sosté, i semblava clar que la balma era del Lluncí, i no del Llunci. Fins que la recent campanya arqueològica que hi ha dut a terme l’empresa ReGiraRocs ha convertit la balma en, diguem-ne, estrella mediàtica. La sorpresa és que ara sí que hi ha hagut vacil·lació i que Lluncí –sancionat pel Nomenclàtor i per tant, l’oficial– ha anat cedint protagonisme fins a quedar gairebé arraconat per Llunci, només cal repassar els mitjans de comunicació aquestes últimes setmanes. Com a mínim, avui conviuen en igualtat de condicions.

En favor de la tesi diguem-ne oficial, i més enllà del Nomenclàtor, que al final és el que val, hi ha un article de Pere Canturri publicat el 1985 a la revista francesa Histoire et archéologie on repassa els objectes exhumats al roc de l’Oral i es refereix de passada a la “balma del Lluncì”, amb un pintoresc accent obert. No és el normatiu, és veritat, però queda clar que l'accent voltava per allà i que els editors francesos havien sentit campanes. També l’arqueòleg Gerard Remolins afirma haver-se referit sempre al jaciment amb la forma correcta. És a dir, amb el reglamentari accent.

Però al contrari del que sosté Sans, les referències documentals no són unívoques. Això, per no parlar de l’enquesta sociolingüística d’urgència improvisada ahir en un bar del carrer Major d’Encamp a l’hora de dinar i en què dos padrins de la Mosquera –Antoni Berges i Joan Torres, 91 anys el primer, 70 llargs el segon– afirmaven sense embuts que ells sempre n’han dit Llunci, sense accent. No només això.  Si bé és cert que la Toponímia d’Encamp consagra la grafia Lluncí, el catàleg d’edificis d’interès històric de la parròquia es refereix específicament a la “zona arqueològica de la balma del Llunci”, sense accent, exactament la mateixa fórmula que utilitza l’Inventari general de patrimoni, que data del 2003 i que per tant devia consultar –però no corregir– la Comissió de toponímia. Encara més: el mateix Canturri parla de la “balma del Llunci”, sense accent, a Els inicis de la metal·lúrgia a Andorra, escrit a quatre mans amb Xavier Llovera i publicat el 1986 al primer Butlletí del Comitè Andorrà de Ciències Històriques.

Una grafia gens pacífica

Amb tots aquests antecedents, en fi, el que es pretén subratllar és que la denominació de la balma no ha sigut mai una qüestió pacífica, i que ja era dubtosa molt abans que la recent campanya arqueològica l’hagi convertit en tema de conversa.

Del que no hi ha dubte és que l’única forma correcta, perquè és la que recull el Nomenclàtor vigent, és Lluncí. D’alguna cosa havia de servir el text del 2011, el mateix que consagra Canòlic, Juberri i Auvinyà i que  l’Executiu incompleix sistemàticament emparant-se en la modificació aprovada el 2011, que el Govern mai no va arribar a publicar i que, per tant, mai no ha entrat en vigor. Recordin que aquesta modificació contradiu les conclusions de la Comissió de toponímia i restitueix les grafies diguem-ne tradicionals de Canòlich, Juverri i Aubinyà. Toni Martí va encarregar un nou Nomenclàtor el 2014, però com que la Comissió va insistir en les grafies científiques (Canòlic, Juberri, Auvinyà) el va enterrar en un calaix. Des d’aleshores no n’ha tornat a sortir. I la Comissió no es renova des del 2017.