Íngrid Rubio: “Una sala de cine és tan segura o més que el tren o l’avió, aneu al cine”

La pandèmia la va agafar a mig rodatge de ‘Hache’ i de ‘Tramontana’, que es van haver de suspendre però que s’han pogut reprendre –i acabar– aquest estiu. Tele 5 està a punt d’estrenar la segona temporada de ‘El pueblo’, i ha trobat un forat per protagonitzar ‘Llana negra’, el segon curt d’Elisabet Terri. N’ha quedat entusiasmada i promet que tornarà. No ho diu, però juraríem que a treballar.

Ho té per la mà, doncs, rodar amb mesures anti-Covid.
I tant. Estrictíssimes però necessàries. Ens fem proves abans de començar, després cada setmana i fins i tot cada dia. Els intèrprets som els únics que ens movem sense mascareta pel plató. Tots som conscients que ens hi va la feina.

Res d’alternar després del rodatge.
Tothom és molt responsable, a banda que jo ja en tinc 45, i tampoc hi ha on alternar, ara.

Com s’aventura a rodar el segon curt d’una directora que acaba de començar: per amistat? Li va fer una oferta impossible de rebutjar?
Es dona la casualitat que quasi tots els curts que he rodat –Estefanía, Hierbabuena, Alicia i Madres de la luna– els dirigien dones. Amb Llana negra s’hi han conjugat dues coses: una, que feia temps que no treballava en català i em venia molt de gust fer-ho.

I la segona?
Sobretot, sobretot, el guió. Vaig veure Vesania i em va agradar. A mi no m’agrada marejar, perquè el temps de la gent és or, i les il·lusions que poses en un curtmetratge ni t’ho dic. Li vaig dir que sí a la primera. Com li hauria dit que no si no m’hagués convençut. I quan ens vam conèixer va haver-hi una connexió immediata.

És de les que se submergeix en el personatge, o es deixa dur per l’instint?
Mentre ella rodava Fred me’l vaig estudiar, vaig venir dos dies abans per assajar, trobar la complicitat que hi ha entre dues germanes que tenen una relació tibant, amb els silencis, les mirades... Ho vam afinar juntes i va ser preciós. L’Elisabet és molt generosa, té molt de talent, és bona companya... I què dir d’Arinsal!

Digui, digui.
Doncs ara visc al mar, però m’he passat molts anys vivint a la muntanya, a la Sierra, i m’encanta. Retrobar-m’hi va ser un regal.

A ‘Llana negra’ vostè és Noa, la germana ‘bona’, i Terri la problemàtica. Veient-les, hauria jurat que seria al revés.
Però què dius!? Si jo soc molt bona noia! A veure, la Bruna és més jove, més rebel i a la vegada més rígida, mentre que la Noa –és a dir, jo– és més gran, més oberta, més capaç d’acceptar el que ella interpreta com una traïció i no la treus d’aquí.

Passa a totes les famílies, no s’hi amoïni.
La Bruna l’hi ha intentat fer veure moltes vegades i ha sigut impossible. I ara aprofita que es tornen a reunir per un imponderable que no puc revelar sense fer espòiler per tornar-ho a intentar. En fi, que sense ser un happy end aquestes dues personetes tindran a partir del curt una relació més sana.

Ha sentit vostè el cuquet d’escriure i de dirigir, com Terri?
Sincerament, em sembla tan difícil actuar que només em falta dirigir. És admirable que s’hi hagi llançat, ¿no li arriba un personatge? Doncs se’l crea. Però s’han de tenir molts talents: manar, delegar i tenir intuïció, entre d’altres. Intuïció com a actriu crec que la tinc, i m’encanta la meva feina, però dirigir és una altra cosa.

A Andorra estem convençuts que tenim unes localitzacions estupendes, però en canvi no les sabem explotar. Què hem de fer?
Perseverar. Creure-hi. Perquè en podeu treure molt de profit. Teniu de tot: ambient urbà, muntanyes quasi verges, neu, naturalesa salvatge, facilitats per rodar, com les que ha posat el Comú de la Massana... Tot! M’ha agradat tant que hi tornaré.

Ha vist molt de cine, durant el confinament?
M’he cruspit sèries que tenia pendents. Ozark, a Netflix, que em va encantar. La segona temporada de El pueblo, la meva sèrie, que no l’havia vist, a Amazon. Com que és una comèdia venia de gust. I Vida perfecta, de Leticia Dolera!

És dels catastrofistes que augura la fi del cine en pantalla gran, del cine de sempre?
Anar al cine és segur, això per començar. O com a mínim, no menys que agafar un tren, un avió o l’autobús! Les mesures de seguretat a les sales són suficients, sembla. Ara bé, independentment de la Covid, i amb l’auge de les plataformes, anar al cine s’estava convertint en una mena de cerimònia. Com anar a un concert. La Covid segurament ho ha accelerat.

Vaja, que és de les pessimistes.
Al contrari, per a mi el cine és en pantalla gran i en sala, compartint les rialles o els silencis amb els altres espectadors. I això és màgic. Espero que això, anar al cine, no  mori mai. Però la Covid i les plataformes és molt possible que hagin implantat una altra cosa, que és el cine consumit a casa. Un hàbit que ha vingut per quedar-se però que difícilment podrà substituir les emocions que només es poden generar en una sala fosca, plena de gent, amb crispetes i tota la pesca.

Ara li deia a una amiga que tenia cita amb Íngrid Rubio i va i em diu: “Ostres, la noia de ‘Taxi’ i de ‘Secrets de família’”!
Sí, i de trenta pel·lícules i deu sèries més. Però és natural, van ser els meus primers treballs, potser la teva amiga no m’ha seguit després. No passa res.