Introducció literària a l'enigma rus

Alexandra Grebennikova prologa la col·lecció que l’editorial valenciana El Toll consagra als grans autors eslaus.

Tants russos que ens visiten, i el gran, enorme i pelet inquietant país eslau continua sent un gran desconegut entre nosaltres. Una estupenda forma perquè deixi de ser tan sols el país d’Skripal, Putin, el Novichok i els turistes que surten a la porta de l’hotel a fer la cigarreta amb xancletes, sense mitjons i sota zero, és endinsar-nos-hi a través de la seva literatura.

Això és precisament el que proposa Alexandra Grebennikova, aquí amb el barret de prologuista, postfacista i assessora literària, en l’aventura editorial més excèntrica, per no dir marciana de què hem tingut notícia els últims temps: El Toll, segell valencià que fa uns anys li va publicar Les bicicletes no es mengen i que a la col·lecció Miques de megaclàssics de la literatura russa –Tolstoi, Gógol, Dostoievski i anar fent– acaba d’afegir-hi Aleksandr Ivànovitx Kuprín (1870-1938), epígon d’aquella generació d’or i de qui ara publica Oléssia, per primera vegada en català i traduït directament del rus. I tot això, des d’Ontinyent!

Kuprín, doncs, de qui molt probablement molts sentirem avui a parlar per primera vegada i que –admet Grebennikova– potser no té la profunditat del trident de luxe de la generació immediatament anterior, “però que és un autor enormement popular, lectura obligatòria a l’escola i que, a diferència d’altres clàssics, és encara avui llegidíssim. Més Sagarra que Oller, per entendre’ns. Oléssia (1898) és un concentrat del Kuprín novel·lista: la història d’un enginyer que és destinat a la Ucraïna profunda i que assisteix, des de la perspectiva del científic provinent d’un mitjà urbà i educat en un certs ideals de progrés, a la lluita per la supervivència d’un poble ancorat en la pobresa i la superstició.

Un drama entre naturalista i romàntic, amb un toc sentimental i en què el protagonista es debat entre l’amor de Kristina, la terratinent local, i el d’Ina, neta d’una dona a qui els veïns prenen per bruixa o, com a mínim, remeiera –una mena de trementinaire local– i que li permet a Krupín introduir els elements sobrenaturals que persistien, sembla, en la vida quotidiana de la Rússia prerevolucionària. Tot plegat, escrit amb prosa hàbil que la traducció ha sabut conservar i que explica que “la generació de la meva mare –diu Grebennikova– es pogués passar la tarda llegint Kuprín, cosa que mai no li vaig veure fer amb Tolstoi o Dostoievski”.

A tot el que precedeix –que exigeix sens dubte una dosi extra de curiositat literària– el nostre home d’avui afegeix una biografia a l’altura de la torturada ànima russa: abans de convertir-se en el novel·lista popular que va acabar sent, Kuprín va exercir de forçut en un circ, d’agent d’assegurances i de venedor de productes farmacèutics, i presumia –atenció– de posseir el millor nas de totes les Rússies: una dèria com qualsevol altra que justificava, diu, buscant-li l’aroma a les persones, animals i objectes amb qui es topava. Kuprín, en fi, va simpatitzar reglamentàriament amb els primers moviments revolucionaris, però el 1920 va acabar emigrant, com tants dels seus paisans –inclòs Borís Skóssirev.

La santíssima trinitat

A diferència d’altres, que mai no van acceptar el triomf de la Revolució, ell va acabar tornant, i és sens dubte per aquest sentit de la realitat que es va convertir en lectura obligada als plans d’estudi de l’extinta Unió Soviètica. Diguem abans de deixar Kuprín –qui sap si per sempre– que Oléssia va tenir una notable adaptació cinematogràfica, dirigida pel realitzador francès André Michel i protagonitzada per l’actriu Marina Vlady –filla d’emigrats russos, per cert– i que el 1958 va merèixer un Os de Plata a Berlín.

La croada eslava de Grebennikova i El Toll es completa amb Gógol (1809-1852), Dostoievski (1821-1881) i Tolstoi (1828-1910). Del primer, el gran autor rus de la seva època -de seguida lligaran caps si els diem que seu és Taras Bulba- en publiquen La nit abans de Nadal, inèdit fins ara en català i que és exactament el que el títol augura. Obra menor, com La tempesta de neu, de Tolstoi, l’altra novetat d’El Toll? “Estem parlant de dos gegants de les lletres universals. És com si parléssim de Rodoreda: qualsevol conte seu, per menor que sigui, és una obra magna. La tempesta de neu –publicat el 1856, i que retrata la immensitat del paisatge rus a través dels ulls d’uns viatgers que es queden bloquejats en la diligència en què viatgen– no és òbviament Guerra i pau, però Tolstoi no té obra menor”, al·lega Grebennikova.

I acabem amb Dostoievski i Les nits blanques (1848), obra primerenca que pot ajudar a entendre, diu, els racons i abismes mentals del turmentadíssim autor de Crim i càstig i Els germans Karamàzov. Les nits blanques es va publicar un any abans del cèlebre afusellament a què va sobreviure: l’indult, ja saben, va arribar in extremis, quan l’home ja es trobava davant de l’escamot i amb els ulls tapats amb la reglamentària bena. Li van commutar la pena de mort per treballs forçats a Sibèria i la novel·leta constitueix, en fi, una expedició de descoberta per Sant Petersburg, la ciutat per excel·lència de la literatura russa, una urbs artificial –el tsar Pere el Gran se la va treure de la màniga el 1703– que té vida pròpia i que confereix als seus habitants, diu Grebennikova, una certa tendència a l’excentricitat: “Segons com em recorda al que passa amb les muntanyes d’Andorra, i el caràcter extrem que en ocasions forgen”. Un altre motiu –veuen?– per llegir el bon Fiódor.