Isidre Escorihuela: “Vistes per Pantebre, les escenes quotidianes deixen de ser anodines”

Fa deu dies l’Arxiu va penjar a la galeria virtual mig miler de  fotografies del fons de Francesc Pantebre, autor clau per conèixer la transformació urbanística i social del segon terç del segle XX, i un dels quatre grans del moment, amb Claverol, Peig i Alsina. Un esdeveniment major que mereixia probablement més atenció que la discreta nota oficial amb què el ministeri el va despatxar.

Comencem pel final: el 1969 penja les càmeres i ja no hi torna. Per què?
És així. Ho deixa amb la postal en color que va cultivar el decenni aquell. Els motius concrets els desconeixem, potser va arribar un moment que hi va deixar de trobar la punta. 

A diferència de Peig, que quan es jubila dona sortida al seu costat més creatiu i experimental.
Tant Peig com Alsina com Claverol ho portaven a la sang i van morir com qui diu amb la càmera a l’espatlla. Pensa també que Pantebre era un tastaolletes. Va ser un dels promotors dels escacs a Andorra, als anys 60 va fundar i dirigir l’Agrupació Sardanista i ell, que no sabia solfa, es va convertir en flabiolaire! El cas és que no s’hi va dedicar mai més.

Quin lloc li correspon en la fotografia andorrana del segon terç del segle XX?
Alsina i ell són estrictes coetanis, però afortunadament són molt diferents: Alsina beu de la fotografia humanista francesa (Doisneu, Cartier Bresson i companyia) i Pantebre procedeix, si es pot dir així, de l’excursionisme català, i és un autodidacte absolut. Peig és una mica més jove i és un fotoreporter amb tots els ets i uts.

També Pantebre s’hi atreveix, amb el fotoreportatge.
Fa retrat d’estudi, alguns de molt elaborats, i cobreix el que ara en diríem bodes, batejos i comunions. Té sèries interessantíssimes, com el seguici fúnebre de la nena ofegada al Valira el 1955. També té una habilitat especial per retratar la canalla, i m’ha sorprès la fotografia diguem-ne esportiva. Li va interessar molt el futbol.

Té una parada del porter de l’FC Andorra contra la Seu, el 1949, que recorda vagament el seminarista de Masats.
Per no parlar dels corredors de la Volta davant del Valira. Mira, el fons fa més de vint anys que el custodiem. Després de l’exposició Crònica d’una època, el 2000, el vam deixar de costat fins que l’any passat vam decidir que n’havíem de fer alguna cosa, i que havia de ser de seguida.

No és un fons tan gran.
En absolut, són 2.305 fotografies, res a veure amb les més de 16.600 d’Alsina, i no diguem ja les 66.000 llargues de Peig. Quantitativament no es pot comparar. I per això mateix mereixia que hi paréssim atenció amb certa prioritat. El podíem ressuscitar en un termini relativament breu.

La fotografia domèstica, com la tarda de putxinel·lis familiar que la seva esposa munta al menjador de casa una tarda d’hivern del 1954, és especialment emocionant.
Era un fotògraf instintiu, que de seguida es camuflava en l’escena que captava. Hi participava, no era un foraster. Poden ser imatges quotidianes, però vistes per ell deixen de ser anodines. Tenen ànima. 

En blanc i negre, tot és més fotogènic?
Perquè el blanc i negre toca la tecla de la nostàlgia. També és veritat que Pantebre i els seus coetanis van treballar en una Andorra on tot era més familiar, ho tenies tot a l’abast  i tothom et coneixia. Aquesta complicitat a mi em sembla que es percep.

Té també moltes imatges de carrer estricte, de façanes i edificis, que avui constitueixen un catàleg urbanístic, diria que quasi etnogràfic. 
Aprofita els actes socials, la visita d’un prefecte, del bisbe o de l’autoritat de torn, així com les festes majors i els actes socials. No surt al carrer per fer aquestes fotografies, sinó que se la troba. I ara penso en els balcons de l’edifici de Príncep Benlloch plens de veïns que han sortit a aplaudir els ciclistes de la Volta del 1951. I no ens descuidem de la sèrie estupenda en què va documentar la construcció de casa seva, que ja no existeix perquè avui hi ha el carrer de la Unió!

Com és que no han penjat la fotografia de la duana francesa del Pas amb l’esvàstica? És un document històric!
Un dels criteris de qualsevol arxiu històric és penjar el negatiu sencer. A més, aquesta foto és estereoscòpica, i amb el negatiu sencer i sense reenquadrar queda tan lluny que no es veu res, si no saps que hi ha una esvàstica. Només la caseta de la duana a la quinta forca, perquè està feta a molta distància, probablement perquè no els veiessin. Però està disposició de qui vulgui a l’Arxiu, com la resta del fons.

Confirmat, que l’home amb gorra, clenxadíssim i amb caçadora de cuir que va retratar el 8 de novembre del 1944 és el maqui Marcel·lí Massana?
Confirmadíssim. Claude Benent no en té cap dubte. La llàstima és que Pantebre, que ho apuntava tot, des de la data fins al personatge, l’hora de la foto, la velocitat i el diafragma, d’aquesta només la data. Pensa que Peig amb prou feines hi anotava el títol del reportatge, moltes vegades ni l’any, i Alsina, res de res. Ni de les fotos familiars.

Alsina, quan el tindrem en línia?
La meva il·lusió seria penjar-lo abans de l’estiu. Ens deuen quedar menys de 5.000 negatius per classificar. Després en seleccionarem cap a 2.000, potser alguna més. I cap a la galeria.