Jacob Neeman també va fugir per aquí

L’epopeia de les germanes Gewürz, que Josep Calvet reconstrueix a ‘Sort–Tel-Aviv’, té una torna andorrana: la fugida del sogre de Fanny.

És molt probable que aquests últims dies els hagin arribat els ecos de l’extraordinària història de les germanes Gewürz, Fanny i Rachel, jueves d'origen alemany, que l’historiador Josep Calvet ha reconstruït a Sort–Tel-Aviv, l’última obra de l’autor de Les muntanyes de la llibertat. Per resumir: fa dos anys va anar a raure a les mans de l'historiador lleidatà un patracol de documents de l’antiga fonda Martí Cases de Sort. Entre la paperassa hi havia una carta segellada el maig del 1944 que Fanny, immediatament després de creuar els Pirineus fugint de la persecució nazi, li havia enviat a la seva germana Rachel, que havia aconseguit arribar abans que ella a Israel. La carta no va trobar destinatari i va acabar retornant a Sort. Naturalment Fanny ja no hi era. Però per un atzar que perfectament es podria qualificar de miracle històric, no va anar a parar a les escombraries sinó que va acabar en algun calaix perquè al cap de 73 anys Calvet la pogués llegir i, lligant caps i movent fils, l’acabés entregant a Fanny (Rachel va morir el 2007) en una emocionant cerimònia que va tenir lloc el 17 de març del 2018 a Rishon leZion (Israel) .

Una història fascinant i que Calvet reconstrueix en un relat que té molt, no d’autoficció, sinó d’autohistòria, perquè hi barreja part de la seva memòria familiar, i que té a més una (probablement) inevitable torna andosina: no podia ser que en un patracol que frega les 300 pàgines que es capbussa en l’epopeia dels passadors no hi hagués un episodi que ens toqués de la vora. I hi és, és clar que sí. Té per protagonista a Jacob Neeman, que encara no ho sabia però que s’havia de convertir un dia en sogre de Fanny, que en la fugida a través dels Pirineus i en direcció a Sort va conèixer Nathan el fill de Jacob, i s’hi va acabar després d’arribar al port de Haifa, el 5 de novembre del 1944.

Així que anem-nos-en amb en Jacob, actor secundari a Sort–Tel-Aviv però de peripècia vital tant o més dramàtica que la de les germanes Gewürz. Nascut a Sieradz (Polònia) el 1899, la família es va traslladar aviat a Breslau (Alemanya), on es va casar amb Hella Klug. Nathan va arribar el 1922. El llarguíssim camí cap a Israel arrenca per als Neeman l’endemà mateix de la Nit dels Vidres Trencats, el 8 de novembre del 1938, quan decideixen posar distància entre ells i el règim nazi. Es traslladen primer a Anvers (Bèlgica), després a París i finalment a Tolosa, on sembla que comencen una nova vida i arriben fins i tot a obrir un restaurant i a prosperar. Fins que són detinguts per la policia l’agost del 1941, internats al camp de Récébedou, alliberats al cap d’un mes i obligats finalment a instal·lar-se a Aulius- les-Bains com altres centenars de jueus provinents de mitja Europa. El 15 de juliol del 1942, data negra per a la història de França, es produeix la ràtzia del Velòdrom d’Hivern, que acaba amb la detenció i deportació de milers de jueus. La persecució s’escampa per tot el país i els Neeman tenen la intuïció d’escapar abans que els vinguin a buscar. Tenien raó: figuraven a la llista negra. Per un comprensible error, el matrimoni havia fugit tan a correcuita que s’havia descuidat els escassos béns que conservaven a Aulus  i van tornar enrere, amb la mala fortuna que Hella va ser capturada pels gendarmes, internada a Ribesaltes, transferida a Drancy i finalment deportada a Auschwitz en el comboi número 33. Hi va arribar el 13 de setembre i va morir a la cambra de gas, com altres 1,3 milions de persones, majoritàriament jueves, que van ser assassinades en aquest camp d’extermini en territori polonès.

Però Jacob, no. Després d’escapar de miracle de la batuda en què va caure la seva esposa, va tenir la feliç ocurrència de dirigir-se a Barcelona no a través de la ruta natural des d’Aulus, que conflueix a Tavascan, sinó de la menys transitada Andorra. Hi devia arribar, intueix Calvet, a finals d’agost del 1942, potser principis de novembre. Hi va descansar uns dies, i a principis d’octubre reprèn el viatge cap a Barcelona, especula Calvet que amb l’ajuda d’algun passador –s’imaginen que fos Joaquim Baldrich?–, per acabar detingut a la presó Model, sota l’acusació clàssica de pas clandestí de fronteres.

Les autoritats franquistes en decreten la repatriació a França traves d’Irun, una condemna a mort, però finalment el 16 de desembre és internat al camp de concentració de Miranda de Ebro. En sortirà el febrer del 1943, per instal·lar-se provisionalment a Barcelona i acabar marxant a Israel. Un any i mig després l’havien de seguir Fanny i Natahn, en una altra formidable peripècia que trobaran detallada a Sort–Tel-Aviv.