Janet Frame torna a Andorra

Trotalibros tradueix al català i al castellà ‘Cares enmig de l’aigua’, l’obra magna de l’autora de ‘An Angle at my Table’.

El que està fent Jan Arimany amb Trotalibros és portentós. En tan sols un any, i fidel sempre al lema de Juan Ramón Jiménez, “a la minoría, siempre”, ha aixecat un catàleg que ja no és que sigui prometedor, sinó que s’ha erigit en una solidíssima, suculenta realitat, allunyat sempre dels camins més transitats i previsibles, i amb un ull clínic per a les literatures i els autors perifèrics que, si no hagués sigut per ell, molt probablement mai no haurien arribat a les nostres tauletes. Exactament aquesta vocació de descoberta és la que ens ha portat a Anna Kavan (Hielo), Elizabeth Von Arnim (Vera), Lewis Grassic Gibbon (Canción del ocaso), Tarjei Vesaas (El palacio de hielo) i Nikos Kavadías (La guardia).

Però és que a més, Arimany també té l’ull, el talent i l’habilitat d’agafar al vol oportunitats que altres segells amb molt més múscul es deuen preguntar com es van deixar escapar. Va ser el cas de Adiós, Míster Chips, l’obra mestra de James Hilton i un best-seller en la seva època. I molt probablement ho serà també el de Cares enmig de l’aigua, l’obra magna de Janet Frame, l’autora de An Angel at my Table. L’han de recordar, segur, perquè el 1990 la directora Jane Champion, neozelandesa com ella, en va fer una celebradíssima adaptació cinematogràfica, i també perquè entre el mig miler llarg de pàgines d’aquestes sensacionals memòries hi va colar un breu però sorprenent capítol andorrà: resulta que l’hivern del 1957 va venir a espetegar per aquí dalt. Venia d’Eivissa, on s’havia refugiat després que l’èxit del seu primer recull de relats, The Lagoon and Other Stories, la salvés in extremis d’una lobotomia imminent. I al cap d’uns mesos entre nosaltres, en què va patir un avortament autoinduït i va estar a punt de casar-se amb un contrabandista i ex-resistent italià, acabaria marxant a Londres. Però mai no ens oblidaria, com queda clar a An Angel...

Doncs bé, Arimany s’ha fet amb els drets de Faces in the Water (1961), que arribarà a les llibreries el 16 de febrer en català (Cares enmig de l’aigua) i en castellà (Rostros en el agua). Estrictament, ens trobem davant d’una novel·la. Ficció, per tant. Ella, diu Arimany, sempre va dir que no era autobiogràfic, però són obvis els paral·lelismes que comparteix amb Istina Mavet, la protagonista: “Janet Frame ens narra la rutina diària del manicomi, l’horror de l’electroxoc, un microcosmos claustrofòbic on els doctors són deus omnipotents i indiferents a les penes dels pacients”. L’autora, en fi, no fa altra cosa que explorar a través d’Istina els seus propis i més dolorosos traumes, perquè el periple psiquiàtric de la protagonista és el seu periple. Però conclou Arimany, “sense una engruna de sensibleria ni autocompassió, amb una sensibilitat molt subtil que trasllada el terror, la indefensió i el desempar dels pacients d’un manicomi dels anys 50”. La traducció al castellà la firma Patricia Antón, i la catalana, Xavier Pàmies, que pel nom potser no els digui gran cosa, però que és també el traductor de Harry Potter. Rostres enmig de l’aigua, en fi, estrenarà la primera col·lecció de Trotalibros en català, batejada amb el nom de Colom i que, a diferència dels volums en castellà, serà en tapa tova.

Sala, primer autor viu de Trotalibros amb ‘Los chicos’

El millor escriptor català. Així, sense embuts ni falsa modèstia, és com Arimany defineix Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969), premi Documenta (Entomologia), Sant Joan (Rodalies), Ciutat de Barcelona (El cas Pujol) i Crexells (Persecució), que potser recordin perquè el 2001 es va destapar amb Petita crònica d’un professor de secundària, demolidora crònica del que s’ha vingut a dir escola catalana feta des de dintre, perquè Sala havia exercit durant anys de mestre d’institut. Doncs bé, si Trotalibros estrena amb Janet Frame la col·lecció Colom, amb Toni Sala publica per primera vegada un autor viu. El millor entre els catalans, ja ho veuen, en opinió de l’editor: “Si escrivís en anglès, faria temps que seria un fenomen planetari. De fet, la traducció a l’anglès de Els nois (2015) ha arrasat als EUA, i per a mi és un misteri, i a la vegada, una benedicció, que encara no s’hagi publicat en castellà.” Serà precisament Els Nois (Los chicos), el 13 de gener a les llibreries i en traducció de Carlos Mayor. Es tracta, diu l’editor, de la primera part d’una trilogia de moment inclonclusa que va tenir continuïtat amb Persecució (2019), aclamadíssima per la crítica. El relat pelet truculent de l’impacte que la tràgica mort en accident de cotxe de dos germans joves té al microcosmos del poble gironí de Vidreres, a través de quatre personatges peculiaríssims: el director d’una oficina bancària tip de dur una vida telegrafiada; un camioner addicte al sexe i amb tendències pelet psicòpates; la xicota des de l’institut d’un des germans morts, i un altre noi, artista frustrat, que torna al poble amb la cua entre les cames: “Toni Sala explora el costat més inconfessable, més sòrdid, més immoral i més íntim de cada personatge, en una obra extraordinària i inoblidable”. I tot això, des de Vidreres, encara que sembli mentida.