Jaybert i el bon salvatge (andorrà)

Com que les sorpreses no vénen mai soles, resulta que el bon veguer Saint-André no és només el pare del primer i fabulós Orde de Carlemany, de què els parlàvem setmanes enrere en aquest mateix racó de diari; també és la font principal –juntament amb el seu antecessor en el càrrec, Pierre Roc de Rousillou– d’un suculent llibret de monsieur Léon Jaybert, “avocat à la cour impériale de Paris”, de títol ben poc imaginatiu, La République d’Andorre: ses moeurs, ses lois et ses costumes: una mena d’abecé de l’andorranitat en una trentena de pàgines publicat el 1865 i del qual la Biblioteca Nacional ha ingressat una edició facsímil.

Després del reglamentari i pesadíssim capítol institucional –que sembla que aquests suposats experts en la cosa andorrana es copiïn els uns als altres– arriba la part més sensacional, en què el tal Jaybert converteix els nostres rebesavis en objecte d’estudi antropològic, per no dir entomològic. Constata, i és lògic, que la religió catòlica és l’única que s’hi practica, i també que el matrimoni canònic és l’únic que s’hi coneix. Però d’aquí fa una deducció formidable: “Com que la major part dels andorrans es casen entre ells, sovint els cal demanar a Roma dispenses per parentiu.” I aquí comencen les notícies portentoses: “Alguns se n’hi van, a Roma, a complir amb les formalitats de la dispensa. En aquest cas, una dama romana es presenta a l’hotel i rep la benedicció en nom de l’esposa andorrana, a qui representa.” El negoci que tenien muntat, els romans (i les romanes)!

Ens informa també Jaybert de la indústria local –l’andorrana, que no la romana–, que es limita segons ell a la cria de bestiar –mules, ovelles i vaques– i al tabac. Ni una paraula sobre els paraires d’Escaldes ni sobre les fargues que vivien l’últim alè. Segueix una defensa entusiasta de la institució de l’hereu, que recau –diu– “en el fill gran, sigui quin en sigui el sexe”: “Els cabalers només reben una part insignificant de l’herència, no es queixen mai i obeeixen el cap de casa com a mestre, patró i guia.” Res d’estrany perquè es tracta de caps de casa dotats d’especial bondat i dolçor, assegura, que no dubten a fer grans sacrificis per ajudar els germans menys afortunats a establir-se pel seu compte. De fet, ser hereu és en la visió idíl·lica de Jaybert quasi, quasi una maledicció.

Quatre nobles i un patuès

És aquesta “estabilitat dels costums feudals”, conclou, la que explica que les principals “cases” del país –entre les quals les quatre famílies “nobles”, com ell en diu: casa Calbó, casa Joan Antoni, casa Rossell i casa Rebés– tinguin “més de 800 anys d’antiguitat” i que les fortunes s’hagin mantingut relativament invariables en tot aquest temps. Tema aquest que el preocupa fins al punt que sosté que l’única fortuna “de veritat”, la de Don Guillem, no passa de 150.000 francs. ¿Molt o poc? I són precisament Don Guillem, “que tot i els seus ingressos, la seva antiga noblesa, la seva instrucció i maneres distingides, no ha pogut ser mai síndic”, i Joaquim de Riba, síndic en exercici i home d’educació “força bona”, els únics potentats a qui professa certa admiració. Els seus predecessors, Rossell i Duran, “eren homes més aviat ordinaris”, diu sense manies.

La reglamentària visita a Casa de la Vall, construcció “d’estil romànic, d’habitacions fosques, petites i poc netes que donen a la sala del consell, amb bancs, cadires i llargues taules per tot mobiliari”, té el moment àlgid en el descobriment de l’Armari de les Sis Claus. El que li crida més l’atenció és un patracol “molt voluminós, escrit en la llengua del país –una barreja de català i del patuès de Foix–, que inclou el relat dels principals episodis de cada Sindicatura, narrats pel mateix síndic sense fil ni mètode”. Un nyap, vaja, incomprensible a més pels forans, assegura. Jaybert no es descuida cap dels detalls suculents i exòtics del vestuari i el parament natiu: li criden especialment l’atenció la barretina –“Beret long et rouge servant de bague et de portefeuille, retourné par coquetterie en plis multiples sur le front”, en diu– i el porró, “espèce de bouteille en verre ayant la forme d’un antonnoir fermé à l’endroit le plus large”.

El sorprèn trobar capelletes amb la corresponent marededéu a cada volta de camí. Camí que d’altra banda mai no fa més de metre i mig d’ample seguint la consigna que les vies siguin bones, però no gaire, “perquè el país no sigui massa conegut”: l’allargada ombra de Fiter i Rossell! Pel que fa a la moral, estreta i severa, naturalment: les festes “patriarcals” són admirables per “l’ordre i la simplicitat”: primer, missa; només després els cònsols donen pas a un ball caracteritzat, no fos cas, per la “gravetat” i la “reserva”, i presidit sempre pels padrins. Per tenir-ho tot ben lligat, qualsevol home que enganya una donzella és obligat a casar-s’hi, “sigui quina sigui la seva posició”. Però tranquils tots perquè, com assegura l’autor, “de casos com aquest se’n donen molt rarament”.

Jaybert, en fi, conclou el seu pamflet amb un advertiment a les autoritats franceses sobre la importància “estratègica” del nostre racó de món, ubicat al costat espanyol i que per això mateix “permet als andorrans informar-nos de tot moviment militar que es pugui dirigir contra França”. Perquè en tot andorrà, sembla creure, habita un bon i lleial republicà: “El país serà sempre sentinella avançat i fidel que vetllarà per nosaltres: Andorra no oblida que França ha sigut sempre garant dels drets i costums locals.” Com vostè digui, monsieur Jaybert.