Jean Claude Chevalier, comissari de ‘L’estel i la muntanya’: “Sandy va pagar molt car el compromís amb Pétain: va morir sola, pobra i oblidada”

Li devem que bona part del llegat literari d’Isabelle Sandy –mig centenar de manuscrits originals i el primer esborrany de ‘Les hommes d’airain’ que va salvar a la casa familiar de l’escriptora– estigui avui dipositat a l’Arxiu. ArtalRoc obre aquest vespre la retrospectiva definitiva sobre una autora que és molt més que un passatge de la capital i que un carrer d’Escaldes: va ser ella, diu, qui va posar-nos al mapa de la literatura francesa.

Quan la va conèixer?

Cap al 1969, a casa seva, a Cos. A l’època era professor al liceu de Foix.

Què hi buscava?

Acabava de treure’m el diploma de maîtrise a Tolosa sobre la bohèmia francesa dels anys 20 i 30. Ella l’havia viscut en primeríssima persona –havia freqüentat Colette!– així que en tenia un testimoni directe a deu quilòmetres de casa!

Com va arribar a les seves mans, tot el material que ha cedit a l’Arxiu?

Una vegada la vaig conèixer em vaig decidir a fer una tesi sobre la seva obra i em va donar accés al seu arxiu personal. Després de traspassada, el 1975, el seu fill me’l va cedir amb una sola condició: que mai de la vida el donés als arxius de l’Arieja.

Quina vida portava, Sandy, als anys 60?

Vivia en la soledat més absoluta. Ningú no en parlava, les seves novel·les no és que no es venguessin, era com si no existissin. Estava completament oblidada. Un núvol de silenci havia caigut sobre ella i la seva obra.

Com era, en aquella època?

Conservava alguns vells amics, famílies prominents de Foix i Lavelanet que l’ajudaven, algun periodista –ben pocs– l’entrevistava de tant en tant, el seu fill la visitava molt rarament, i es va bolcar en la religió.

Escrivia?

Col·laborava amb Sud Radio i amb La Dépêche, que li comprava algun relat quasi per pietat, i donava alguna conferència a les escoles de Pàmies de Foix. Res més. Si sobrevivia era gràcies a les ajudes socials. Vivia en la quasi misèria. Era tristíssim.

Mantenia alguna relació amb Andorra?

L’última vegada que va venir va ser per a la inauguració del passatge que du el seu nom. Hi tenia amics dels anys daurats –els Duró, els Rebés, els Sirés– però per a ella Andorra era més aviat un record mític, el país que havia conegut abans de la II Guerra Mundial. On a més van coincidir amb Baulard, gran amic del seu marit, Pierre Xardel.

I després de la guerra?

La política s’hi posa pel mig. I ho pagaran molt car.

Perdoni!?

Xardel va ser un petinista convençut. Millor dit, un marechalista. I ella el va seguir en aquesta aventura: escrivia relats, contes, novel·les de clar regust petinista. És l’única part del llegat de Sandy que no he cedit a l’Arxiu.

Què en farà?

No ho tinc clar. És una part de la història que s’ha de conèixer i no tinc dret a destruir-ho, tot i que no ho hagi llegit mai ningú. Ni tan sols ella.

En tenia pendent la biografia.

El que potser arribo a fer és un esbós del seu costat marechalista precisament. D’aquesta faceta d’escriptora compromesa entre els anys 1940 i 1945.

Això explica la -diguem- caiguda en desgràcia de Sandy?

Xardel mor el 1960, i ella es trobarà de sobte sense ingressos i amb uns estalvis molt, molt escassos. Va pagar molt car el compromís familiar amb Pétain.

Era un col·laboracionisme... literari?

Ni col·laboracionisme ni petinisme, sinó marechalisme. En compartien plenament el lema oficial: Treball, Família, Pàtria.

Quin lloc ocupa avui Sandy en la literatura francesa?

Qui s’interessi pel compromís de les dones escriptores amb Vichy hi anirà a parar, indefectiblement. És veritat que estem parlant d’un nínxol literari molt concret, molt específic. Ara bé, en aquest camp ella i Xardel hi tenen molt a dir.

Expliqui, expliqui.

Ell duia un quadern, una mena de dietari –“Cahier d’exercises”, en deia– on cada dia escrivia tot el que pensava, tot el que veia, tot el que escoltava i tot el que feia. És un contingut delicat però molt significatiu perquè retrata amb pèls i senyals els anys de guerra.

Quin paper juga Xardel en la vida literària de Sandy?

Decisiu, perquè des dels inicis –es van casar a mitjans anys 20– és ell qui en revisa i corregeix els originals.

Aquesta proximitat amb Pétain explica que el 1941 es pogués rodar l’adaptació cinematogràfica de ‘Les hommes d’airain’.

Exactament. Couzinet era un director obertament petinista. Però és que, si no, hauria resultat impossible disposar d’uns estudis com els que ell tenia a Royan, a la zona ocupada pels alemanys, per no parlar del material necessari per rodar una pel·lícula. Als alemanys els servia per simular certa permissivitat.

Si Xardel i Baulard eren íntims, i Xardel era petinista... On hem de posar Baulard, des d’un punt de vista ideològic?

Baulard era un alt funcionari! El 1936 no podem dir que fos marechalista, naturalment, però tampoc podem dir que estigués a favor dels republicans. Ell estava aquí per protegir Andorra, que considerava un protectorat francès. Els refugiats republicans els deixa entrar, però els desarma de seguida i els empaqueta immediatament cap a França.

A Sandy li hem fet prou justícia, amb el passatge d’Andorra la Vella i el carrer que té a Escaldes?

N’hi ha prou. I l’exposició que inaugurem avui és el punt final. El reconeixement d’una autora de cert talent que va posar Andorra al mapa literari francès.

Del material que va deixar inèdit i que vostè conserva, en caldria salvar alguna cosa?

Una biografia novel·lada sobre Ramon Llull que va deixar a mitges, i que li va interessar pel que tenia de medieval i de religiós.

Quin lloc ocupa la trilogia andorrana en la bibliografia de Sandy?

No diria que són el millor que va escriure, però sí que són unes bones novel·les. Pensa que als anys 20 i 30 va escriure sense parar. Relats, novel·les curtes i novel·les llargues, articles, pamflets... De tot. La seva és una bibliografia molt àmplia i que precisament per això s’acaba repetint. Però va ser una bona escriptora lleugera, per dir-ho així.