Jean Plantereux, Plantu: “Soc un ciutadà que fa caricatures, no estic per sobre de la llei”

És un dels tòtems de la caricatura francesa. I això és molt dir en un dels països amb més tradició. O el que més. Acaba de cedir 30.000 originals a la Bibliothèque Nationale, i és el president de Cartoonist For Peace, que reuneix (i defensa) il·lustradors de tots els països, religions i creences. Avui inaugura al Museu de l’Electricitat l’exposició ‘Ça chauffe pour la planète!’, i al vespre imparteix una conferència a Illa Carlemany.

Una caricatura, pot moure realment al compromís i a l’acció? No estem sobrevalorant el poder de la caricatura?

Un il·lustrador no es lleva cada matí pensant, ostres, avui generaré un debat sobre aquest tema o aquest altre. Però el que dibuixem suscita reaccions. Ahir vaig publicar a Facebook una caricatura sobre els Armilles Grogues que va tenir més de 300.000 clics! Et quedes de pedra! Al diari en paper la caricatura crida l’atenció sobre l’article a què es refereix. I els articles són l’essencial de la premsa

 El negacionisme climàtic està intel·lectualment desacreditat. Però, i el catastrofisme? No allunya segments de la població que podrien ser sensibles a un discurs menys apocalíptic?

Un dia em va venir a Le Monde Yann Arthus-Bertrand, que ha dedicat mitja vida a reflexionar sobre l’ecologisme i el conservacionisme. I es va posar a plorar! Plorava perquè –deia– cada vegada hi ha més nens que em pregunten si serà aquesta la generació que veurà la fi del món! I serà l’última? Hi ha preguntes per a les quals no tenim resposta. Vaig dibuixar una caricatura sobre Fukushima: es filtrava aigua contaminada que anava a parar a París, a l’altra punta del món. No sabem si d’aquí a tres segles trobarem la manera de resoldre tot això, però de moment tenim l’aigua contaminada.

Sempre ha tingut aquesta dèria conservacionista?

Quan tenia 20 anys veia els activistes de Greenpeace a bord de les seves Zodiac intentant impedir que els bucs soviètics llencessin al mar escombraria nuclear. Ara és molt evident, però als anys 70 semblaven uns temeraris que arriscaven la vida per no sabíem ben bé què. Una provocació gratuïta dels ecolos! No em plantejava aquestes qüestions. Ara sí. I tradueixo les meves inquietuds en imatges, com tots els col·legues que participen en aquesta exposició.

Hi podem fer alguna cosa, o és massa tard?

La nostra feina és donar el crit d’alerta. Creiem en aquest combat, i el que fem és incitar al debat, a la reflexió.

Un dibuix seu sobre l’avortament a l’Argentina va causar sensació. En canvi, no ha transcendit la creixent mobilització de part de la societat andorrana a favor de la despenalització. I estem aquí mateix!

Sobre l’avortament, et diré que hi estic des de fa molt de temps a favor. Però al mateix temps, crec que cal respectar els que opinen diferent. A Cartoonist For Peace respectem la discrepància. No s’ha de vilipendiar qui està contra de l’avortament. Cal escoltar-lo. Vam fer una exposició a Bèlgica sobre la immigració. Un il·lustrador rus molt conegut es posava les mans al cap perquè, deia, Europa obre les portes a tothom que ho demana. La seva caricatura il·lustrava aquest pensament. Tornant a l’avortament, si mai en fem una exposició intentarem que hi participin caricaturistes que hi estiguin en contra.

Ha deixat de publicar una caricatura que donés per correcta però que pensés que podia ofendre algú?

Un altre il·lustrador també rus, refugiat a França des de fa un any, ha fet una caricatura sobre el president Macron rere un vidre crivellat a trets. Tenim una responsabilitat, en el clima de certa violència que ha envoltat el moviment dels Armilles Grogues. No tinc clar que calgui mostrar un dibuix com aquest. Som en uns moments especialment donats a la demagògia. Es pot dibuixar tot, però tot!? Jo penso que cal escoltar la gent. No estic segur que la societat estigui prou madura per assimilar un dibuix com aquest.

Dibuixa igual després de l’atemptat a ‘Charlie Hebdo’?

Sí, sí. Dibuixo exactament el que vull. Però hi ha molts llocs a França on hi ha qui pensa que s’ho havien buscat, que havien anat massa lluny. Sembla mentida. Aquest és un altre motiu pel qual hem creat Cartoonist For Peace. Per anar a les escoles i explicar què es pot i que no es pot fer, fins on es pot arribar. És inquietant, a les nostres democràcies es van instal·lant de forma sibil·lina certes prohibicions, temes que no es poden tocar.

Dibuixa amb la mateixa llibertat sobre l’islam i sobre l’Església catòlica? Sobre Israel i sobre Palestina?

No fa gaire vam defensar un il·lustrador israelià que va ser expulsat del seu diari perquè havia caricaturitzat Netanyahu com si fos un porc. El van titllar d’antisemita. I li vaig dir, et defensaré en nom de Cartoonist For Peace però jo mai no caricaturitzaria Netanyahu així, tot i no veure-hi res d’humiliant, precisament perquè no em titllessin d’antisemita. No els faré aquest regal. Ara bé, criticaré Netanyahu quan bombardeja Palestina, se me’n fot si em diuen antisemita per això. I si a una nena del Pakistan li impedeixen d’anar a l’escola, o una dona és lapidada al Sudan, m’és indiferent la religió del paio barbut que li ho prohibeix o ho justifiqui.

Seria possible un Plantu a un país musulmà?

El que et puc dir és que a Mustafa Hussein li diuen el Plantu egipci. També a Bòsnia hi ha un Plantu bosnià! A tots els països hi ha caricaturistes, i a molts llocs són especialment vulnerables. Si jo caricaturitzo Macron no passa absolutament res; però fer el mateix a certs països et pot costar la llibertat o l’exili.

Un caricaturista, està blindat davant de la justícia, es pot fotre de tot i de tothom amb l’escut de la llibertat d’expressió?

Mai m’he considerat per sobre de la llei. Jo soc simplement un ciutadà que dibuixa caricatures. I m’he trobat algunes vegades davant del jutge. Sempre m’han exculpat. T’asseguro que quan t’arriba la citació no és gens agradable. Però forma part del meu ofici, i tinc l’oportunitat de defensar-me, com així ha sigut.