Jesús Alturo: “Els antics documents descriuen la psicologia d’aquells escrivans”

Els investigadors de la UAB Jesús Alturo i Tània Alaix van concloure que el ‘Llibre dels jutges’, conservat a la Seu d’Urgell, va ser copiat entre el 1060 i el 1080, gairebé un segle abans del que s’havia fixat fins ara i per tant se situa com el testimoni més antic que es conserva escrit íntegrament en català. Fa pocs dies presentaven el llibre ‘Lletres que parlen’, amb el resultat de les recerques. Llegidor, prometen. 

S’han passat un llarg temps capbussats als arxius del Bisbat. 
Tània Alaix: Hi ha el document més antic que es conserva a Catalunya, per exemple. No en català, sinó en llatí, del 815. Figureu-vos. Aquest arxiu és un tresor. 

Doncs som-hi amb la seva recerca: troben el ‘protocatalà’ escrit ja al segle IV.
Jesús Alturo: Pel cap baix. Per a nosaltres seria el moment de formació de la llengua catalana. Pot ser abans i tot. 

Situï’ns respecte del que sabíem. 
J. A.: La idea primordial que hi havia és que la formació del català havia tingut lloc entre finals del segle VII i el VIII. Era la idea tradicional. Ho hem avançat uns segles, analitzant textos escrits, que són un indici de quin era el llenguatge parlat. No era el mateix que l’escrit, igual que ara. No parlem com escrivim, i hi ha molts nivells. El que dona origen a les llengües romàniques és el parlat, no l’escrit. L’hem de deduir. 

“Abans, quan parlàvem llatí!” 
J. A.: Ho deia Sèneca ja al segle I. També Sant Pacià reclamava més estudi, més gramàtica. Això ja és un indici del que succeïa a nivell social. A ell mateix, que era un autor molt culte i utilitzava un llatí refinat, a vegades se li escapava alguna paraula que no és llatí: en comptes de saepe per dir sovint, ell ja deia subinde, que és una forma deteriorada. O el si placet, que també és protocatalà. O l’ús de diminutius, són formes llatines utilitzades pel poble, que fan servir un llenguatge més emotiu, afectuós. No és que la gent culta no el faci servir, però...
Avui diem ‘carinyet’ a algú, però informalemnt. 
J. A.: Exactament. Utilitza cervulus, que és el diminutiu de cervus, i d’on ve el nostre cèrvol. O auricula, que és el de auris, i d’on ve orella. Al carrer utilitzaven un llatí degradat que dona origen al català. 

Troben els indicis, pols d’un estel que ha esclatat. 
J. A.: Gotetes. Però si hi ha gotes a terra és que hi ha aigua. 

Canvien datacions i reubiquen textos com les ‘Homilies d’Organyà’ . 
T. A.: És molt rellevant posar nom a les persones que els van escriure. Fins ara es deia que els escrivans eren ignorants, i nosaltres demostrem que tots ells eren molt cultes. Els identifiquem i veient que igual que escriuen aquestes primeres frases en català, escriuen uns textos llargs, cultes, en llatí. En aquesta reorganització, la nova datació proposada per al Llibre dels jutges de la Seu situa aquesta forquilla entre el 1060 i el 1080. Podem dir que és una còpia feta a Organyà, pel prevere Traver Radolf per al jutge Albertí, un altre personatge. 

Als llecs ens sorprèn la capacitat per posar cara i ulls en gent que vivia fa mil anys! 
T. A.: Puc dir que el professor Alturo s’hi ha fixat molt, té molta curiositat, pels aspectes de la història cultural. A vegades es té la impressió que en aquelles èpoques tan allunyades, pels documents que ens han arribat, tot el dia compraven i venien vinyes [riu] però podem recollir tots els aspectes culturals possibles i conèixer aquella realitat. 
J. A.: A vegades podem entrar fins i tot en la psicologia dels personatges. Sobretot quan s’han conservat els testaments, que són els documents més vius. 
T. A.: Se sinceren amb ells mateixos, pensant en la mort. 

Potser tenen algun d’aquests personatges preferits?
J. A.: Sense anar més lluny, Traver Radolf, aquest sacerdot. Tenim quinze documents, que ens el descriuen com un personatge meticulós perquè és molt correcte en el llenguatge que empra. És culte i sap canviar de registre quan cal. I per què ho feia? Perquè la societat sí era analfabeta, el comú de la gent. Aquests documents en català, excepte les restes de llibres com el Llibre dels jutges o de les Homilies que ens queden són notarials. Quan la gent recorria a un acte jurídic que s’havia de posar per escrit acudien al rector de la parròquia, a un eclesiàstic. Ell prenia notes en unes tauletes encerades i després, un cop redactat, els ho llegia. 

Amb testimonis. 
T. A.: Exactament com avui ens fa el notari. Però per fer-ho comprensible, ja la redacció havia estat arromançada. 
J. A.: En general, les primeres paraules catalanes que apareixen són topònims menors: si la venda era d’una vinya i havia d’especificar el lloc, un pujol, no podia dir podiolo, en llatí, o els hauria costat d’entendre. També el nom de les persones.
T. A.: Perquè en aquesta recerca hem fet altres aportacions, com els noms propis d’alguns personatges. Per exemple, sabíeu  que el tan estimat bisbe era Sant Ermengod? No deien Ermengol. O la comtessa Ermessenda era Ermessend. 

Ara que parla de dones... 
T. A.: Hem trobat dones de caràcter! Guindenell. En conservem un document als arxius del Bisbat d’Urgell. Una donació. L’escrivà li deixa un espai en blanc perquè hi signi, però ella ocupa un espai enorme més avall, i hi afegeix tota una frase pel seu compte. El 1022 (en llatí): el primer testimoni escrit d’una dona a Catalunya. Llegir i escriure eren dues fases diferents. No tothom arribava a escriure.
J. A.: I es veuen els traços, ben ferms, que mostren una dona de caràcter. I després el testimoni d’Alba Guibert, de Vic, que era una dona escrivent L’única a Catalunya. 

I ara què? Per on seguir?
J. A.: Hi ha més feina que vida.