Joan Micó: “Els estereotips entre cultures estan condicionats pels factors econòmics”

El 21 de maig és el Dia mundial de la diversitat cultural per al diàleg i el desenvolupament. Durant tota la setmana, a Andorra la Vella se celebren activitats organitzades per més d’una vintena d’entitats de diferents nacionalitats.

El primer acte és la conferència que aquesta tarda oferirà el sociòleg i director del Centre de Recerca i Estudis Sociològics (CRES), Joan Micó, sobre ‘La diversitat cultural a Andorra’ (19.30 hores, Centre de Congressos).

La immigració dels anys 50 i 60 va convertir Andorra en una societat amb molta diversitat cultural.
És cert que a partir dels anys 50 hi va haver un canvi, però abans també hi havia diversitat. La societat andorrana no era completament homogènia (hi ha documentats francesos que treballaven a les fargues als segles XVI, XVII i XVIII).
Un dels aspectes interessants d’Andorra és que la modernització del país –que ha portat un gran creixement de la renda per càpita, sobretot de la gent que és d’aquí de sempre– està relacionada íntimament amb la immigració, i per això es viu diferent que, per exemple, a Espanya.
La immigració es veu com una cosa natural relacionada amb la modernitat del país. Una altra qüestió són les segmentacions, les divisions socials, els estereotips... Però modernització i immigració van lligades. Quan des del CRES fem enquestes i preguntem pels problemes d’An­dorra, la immigració és un problema mínim (2-3%), mentre que a la resta d’Europa suposa un percentatge molt alt.

Perquè almenys, fins fa poc, tothom trobava feina.
La gent que ha vingut ha tingut oportunitats –tot i que amb limitacions, perquè Andorra no sempre és un país fàcil–. L’anomenat ascensor social ha funcionat perquè hi ha hagut molt de creixement econòmic i els andorrans de segona generació (fills dels immigrants)
han aconseguit feines amb millors condicions laborals (administració, bancs), en un mercat laboral molt dualitzat, i això ha estat un èxit.

¿Andorra és un model de diversitat cultural?
Bé, tant com model... En algunes coses ha funcionat i en d’altres caldria millorar. Trobem la mobilitat dels fills dels immigrants, que han entrat al mercat laboral, que és un país petit on hi ha molta interrelació entre les persones... Però també trobem la segmentació política, en què dues terceres parts de la població no tenen accés al sistema polític, i això és anòmal respecte a la resta d’Europa i condiciona.
També hi ha una segmentació laboral, en què els andorrans i els de segona generació han aconseguit les millors feines. Tenim la paradoxa que Andorra és un país turístic però la gent no vol que els seus fills treballin en el sector perquè les condicions són més dures.
I, finalment, hi ha la segmentació cultural. Estem acostumats que hi hagi moltes cultures, però són en una piràmide de prestigi: hi ha els andorrans de soca-rel, els de segona generació, catalans, francesos, i el prestigi va baixant... El perill en la interrelació cultural és que els prejudicis puguin degenerar en actituds racistes. Veiem estereotips que podrien ser perillosos, tot i que les persones amb contacte amb altres cultures en tenen menys.
Que Andorra sigui petita té avantatges perquè hi ha interrelació i no hi ha guetos, la vida de tots ha millorat, a les escoles la gent ha estat bastant barrejada –tot i que està canviant– i tothom ha entrat al mercat laboral. Aquests han estat factors atenuants de les divisions.

La diversitat no es veu com una amenaça.
No com a França o a Espanya, perquè ha funcionat en una època en què el país ha crescut molt. Ara, amb la crisi –encara no n’hem fet estudis–, amb el temps podria ser perillós i podrien sorgir les percepcions més negatives que estan latents, com la competència, que et prenen
la feina...
El repte és que Andorra vagi cap a la interculturalitat, cap a la barreja. S’ha de valorar la identitat andorrana (el passat, les tradicions, la llengua catalana), però també ha de ser un lloc obert en què les cultures aportin molt i fem un tot comú, com a Nova York, Barcelona..

Ha dit que hi ha un problema de prestigi de les cultures.
Els estereotips entre cultures estan condicionats pels factors econòmics. Normalment el que té menys que tu o el que et penses que té menys que tu està més mal valorat i, clarament, a Andorra es tradueix en això. Les diferències culturals no són tantes.

És a dir, més que racisme el que hi ha és classisme.
És classisme, sí. ¿Quina imatge teníem dels russos i de la gent de l’Est fa cinc o deu anys? Ara, com que porten diners, la seva imatge és boníssima. Fa uns anys els russos venien a treballar i la imatge era negativa. No és un problema de nacionalitat, és un problema de classe. La majoria dels estereotips estan condicionats per la classe social, encara que després ho amaguem o ho adornem amb diferències suposadament culturals.

¿Quantes nacionalitats conviuen a Andorra?
Més de 50... L’any 1984 hi va haver un canvi legislatiu. Fins aleshores qualsevol persona podia venir al país. Però el criteri va canviar i els extracomunitaris només poden venir en casos específics: per treballar a les pistes, si eren treballadors molt qualificats, per a reagrupament familiar i per treballar al servei domèstic. Sense la nova llei encara seríem més diversos.
A la xerrada d’avui parlaré d’això. Si es va fer per la distància cultural entre nacionalitats, el problema no és aquest sinó, com veus, l’altre: ¿com a competència, com una amenaça? Si ho veus com una amenaça és igual d’on sigui. Els estereotips no s’han generat per diferències culturals, sinó d’altres tipus: econòmiques, de prestigi, laborals...

Tot i la diversitat, només pot votar una minoria.
Sobre aquesta qüestió també s’ha de reflexionar. La veritable integració passa pels drets polítics i s’hauria de motivar la màxima inserció, i això no només passa per reduir els anys per obtenir la nacionalitat. Hi ha el vot a les comunals, cal reflexionar sobre la doble nacionalitat... És una limitació del sistema polític, perquè un polític s’ha d’adaptar a tota la població i si només voten uns quants no se sap què
vol la gent.