Joan Mundet: “El western és una eina per explicar la història de dos supervivents”

El vam tenir a La Closeta amb ‘Alatriste’, va repetir amb ‘Capablanca’, i fins al 29 de gener torna a Les Fontetes amb ‘Bajo el cielo de acero’, un còmic contracorrent: som a Arizona, posem que als anys 60 del segle XIX. Horace és un antic esclau que no pensa tornar a tenir ni deu ni mestre; Rita ha sobreviscut a un atac dels apatxes a la seva caravana. Junts han de fer front al desert, als indis i als bandits mexicans del Tigre Contreras.

Ara se’n va a l’Oest: per què?
Sempre m’ha agradat el gènere, suposo que em vaig cruspir moltes sessions dobles, de petit, i de fet ho vaig intentar a la revista Rambla, cap al 1984, crec, amb una historieta curta que es deia Sin piedad. Correcta, res més. Em vaig quedar amb el cuquet. El 2008 vaig començar un story board ambientat a l’Oest. Eren tot just vint pàgines, sense paraules, i m’hi vaig quedar encallat. Però hi vaig anar donant voltes i vaig acabar construint una història al voltant d’un senyor ja madur, Horace, i Rita, l’adolescent que sobreviu a un atac apatxe a la caravana que la porta a Califòrnia.

Western clàssic dels anys 50 o el crepuscular dels 60?
John Ford és un grandíssim director, no hi ha dubte. Però el western que m’atrapa és el de Sam Peckinpah, Clint Eastwood i companyia. Ara estic fascinat amb Hostiles, que està francament bé. Va d’un soldat més aviat racista a qui li encomanen la missió de portar un indi moribund de retorn amb la seva tribu. Ja veus per on vaig.

Horace no era inicialment negre. Després va canviar d’opinió. Per què?
Em semblava més potent perquè s’allunyava del personatge clàssic i entrava en territori desconegut: un negre que ha fugit de la plantació. Un secundari habitual convertit en protagonista. I generava una confrontació més clara Rita.

Practica una mirada humanista sobre els ‘seus’ indis, estil ‘Jeremiah Johnson’ o ‘Bailando con lobos’?
Els estereotips els tenim molt vistos. A mi m’interessen personatges a qui passen coses. Els apatxes perdonen la vida a Horace perquè ell ve de salvar unes índies que uns bandits mexicans pretenien endur-se.  A la vegada, resulta que Horace i el líder dels bandits, el Tigre Contreras, havien sigut companys a l’aventura de Walker. Vaja, que no hi ha bons i dolents.

Walker, diu!?
Sí, home, aquell aventurer ianqui que es va arribar a autoproclamar president de Nicaragua. La cosa no va acabar bé, és clar. Horace el deixa abans, quan Walker diu que reinstaurarà l’esclavitud i ell i uns quants negres que l’havien seguit l’abandonen. No han arribat fins allà per tornar a ser esclaus.  

El seu Oest, és fidedigne?
M’he documentat, sí. Horace i Rita topen amb els indis Pimas, al Colorado, a la frontera entre els EUA i Mèxic. I els Pima parlen la seva llengua, com els apatxes. Segur que un indígena se’n riurà, però ho he intentat. M’hi he mirat que no utilitzin una pistola que no existia als anys 60 del segle XIX. Però tampoc m’amoïna si se m’hi ha colat alguna incongruència. No faig documentalisme.

Amb Alatriste ens parlava de temes que ens toquen de molt a la vora, com ara la corrupció, l’abús de poder, els ‘pelotazos’. Fa el mateix amb l’‘excusa’ d’Horace?
El que jo pretenia era explicar la història de dos supervivents molt allunyats l’un de l’altre. Sí que parlo de racisme, perquè Horace és negre i som al segle XIX. Però no pretenc fer cap al·legat antiracista, ni criticar l’imperialisme ianqui. Res d’això. Per mi el western és una eina per explicar la peripècia  d’Horace i de Rita.

Amb sang i fetge.
Com deia Eco, si estàs en un riu i veus baixar un cadàver, aquí hi ha una història: què ha passat? A Bajo el cielo de acero he intentat ser realista, si et toca una bala et fa un bon forat al pit, en surt un raig de sang i caus rodó a terra. Això no ho amago, però tampoc no em recreo en la violència.

Horace, no està inspirat en cap personatge real?
En absolut. Però jo li he escrit una biografia possible, la de l’esclau que fuig, que no vol tenir ni amo ni res, acaba enrolant-se en la colla de Walker. Rita, de la seva banda, és d’ascendència catalana. Ha nascut en un poble fictici del Vallès. Llessera. La família  emigra a Nova York, el pare mor en una de les matances al Five Points de Gangs of New York, la mare agafa la filla i se’n va cap a l’Oest per reunir-se amb un tiet seu. Però tot això no ho explico a l’àlbum, Potser en una preqüela.

Visualment, què tenia al cap, ‘El sargento Kirk’ d’Hugo Pratt? El ‘Comanche’ de Hermann? El ‘Blueberry’ de Giraud?
Tinc una influència clara de Giraud, pensa que a l’estudi tinc un pòster de Bluberrey que vaig comprar el 1973 a El Corte Inglés i que m’ha acompanyat tota la vida. Però també m’agrada Arturo Castillo, que dibuixava westerns que estaven molt bé. Hi trobaràs ecos de Salinas, de Herman, fins i tot de Sergio Leone... 

Temptacions de fer un cameo amb Blueberry?
Si continuo amb Capablanca potser faig que topi amb Alatriste a Sevilla...

Pobre Capablanca.
Ja ho pots ben dir. Està molt apurat, va de borratxera en borratxera, es fot amb els primers que troba i s’equivoca, perquè  són Alatriste i el capitán Contreras. L’envien a pastar, ell es fa el xuleta, el deixen en un carreró de mala manera, però de resultes d’això va espetegar a una nau i desperta camí d’Amèrica. Però de moment només és una escena que tinc escrita. Si hi ha un vuitè volum de Capablanca, veurem.