Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, novel·la, Joan Peruga, Alcanadre, FNAC, Editorial Andorra
Andorra, novel·la, Joan Peruga, Alcanadre, FNAC, Editorial Andorra

Joan Peruga, novel·lista: “El record és tan viu que n’he escrit un relat; però, i si ella ho ha oblidat?”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

'Alcanadre' ens parla del despertar a la vida adulta d’un adolescent. Novel·la d’iniciació a la vista?

Per què no? Sospito que a tots els creadors els arriba el moment de tornar a la caixa negra on hi ha els ingredients del que seràs de gran; alguns la busquen en la infància –Carme Riera a Temps d’innocència–. Jo me n’he anat a l’adolescència, amb totes les seves revelacions fundacionals: el descobriment del sexe, les amistats profundes que sorgeixen en aquesta edat; les primeres grans decepcions...

El protagonista és un xaval de 15 anys que es diu Joan. Com vostè, i no per casualitat, m’imagino.

Quan t’embarques en una aventura com aquesta el dilema és automàtic: com abordar-ho, en primera o en tercera persona? Si a més li prestes el teu nom, el compromís és molt més personal i molt més elevat. Però ja ho deia Barthes: quan portes escrites deu línies, desenganya’t, la memòria t’ha traït prou perquè allò deixi de ser memòria i ja sigui una ficció amb totes les de la llei. Però és que, a més, la voluntat inicial era escriure ficció.

En percentatge: quant té de vostè, el Joan d’'Alcanadre'?

Entre el 80% i el 90% del que explico forma part de la meva experiència personal, directament o indirectament; però m’he permès anacronismes que m’anaven bé amb el relat.

Som a mitjans dels anys 60, i a vostè l’envien del poble, Santalecina, al seminari de Lleida. Per què?

El relat és un homenatge al meu pare, que era un humil pastor sense cap vincle amb l’Església: ni anava a missa, simplement perquè no tenia temps. Què devien pensar quan el mossèn els va proposar que m’enviessin al seminari? Aquesta és la pregunta que em vaig fer quan, en morir el meu pare, em vaig trobar una carpeta amb les cartes que li havia enviat des de Lleida.

Doncs això: què devia pensar?

Segurament, la por d’un futur molt, molt incert –ells venien d’una postguerra duríssima–. Una vegada el vaig veure salvar un corder desvalgut, acabat de néixer i que s’havia quedat sense mare: per donar-li un futur. El seminari era l’única opció per a molts fills de famílies “pobres pero no míseras” –així ho deia el reglament– per formar-se i sortir d’aquella pobresa. Em veig com aquell pobret corder.

Quina institució s’hi troba?

El seminari tètric, sever i preconciliar que diu l’estereotip? Només als inicis. Però no pretenia passar comptes amb ningú. Més enllà que amb 10 anyets t’enviaven a un internat i passaves tot el curs sense anar a casa, el cert és que el seminari em va permetre accedir a una formació –i per tant a un futur– que d’altra manera no hauria pogut ni somiar.

Però el pare Aguirre era el prefecte quasi tirànic que només es pot imaginar qui ha estat sota la fèrula d’un prefecte.

El bisbe de Lleida encara era Aurelio del Pino, franquista fins a la medul·la. Però les coses van evolucionar molt ràpidament: al meu primer de batxillerat érem prop de 400 alumnes; a l’últim curs, el seminari quasi havia des­aparegut. El 1966 el bisbe se’n va i la sola obertura de les Basses d’Alpicat és un signe que les coses estan canviant a marxes forçades.

Per no parlar de la banda sonora que hi posa: Otis Redding, Beatles, Tom Jones, Fórmula V i anar fent.

Però no era el que més m’interessava. Tot això em serveix com a teló de fons per a les peripècies del protagonista: l’amistat, les relacions amb els professors –el bestiota d’Aguirre però també un tal Duran, el típic professor enrotllat que després et depara la primera decepció vital...–. I narrat de forma molt continguda perquè no pretenia descriure documentalment la vida d’un seminarista dels anys 60, sinó l’evolució d’un nen que està a punt de deixar de ser-ho.

Novel·la d’iniciació, doncs –al sac de 'Tom Sawyer' i 'La vida nueva de Pedrito de Andía': quina sort–, però també autoficció o extimitat, tan de moda. Que oportú!

Ara sembla que és un gènere amb entitat pròpia, però sempre ha existit. En el meu cas, respon a la necessitat que sento d’explicar i explicar-me com uns pares tan, però tan humils em van acabar enviant al seminari.

El gran dilema del protagonista és decidir-se entre l’amistat especial amb Amaro, el company del seminari, i aquest sentiment nou que descobreix en conèixer Martine. Ni que sigui parcialment, toca 'Alcanadre' l’homoerotisme?

He intentat ser molt contingut, ho torno a dir; hi ha molta el·lipsi. Però és cert que sempre m’han interessat aquestes amistats profundes que neixen en l’adolescència, i les fronteres molt difuses que tenen amb l’atracció física. Els psicòlegs proposen que és una mena d’entrenament per a quan arriba l’hora de tractar amb l’altre sexe. Això, que he comprovat que passa també en els instituts d’avui, era encara més notori en un ambient com el seminari dels 60.

Martine, la filla de republicans que fa trontollar el jove Joan, l’ha localitzat, per fi?

M’hi posaré quan es publiqui la traducció al castellà i l’hagi de presentar a Sariñena. Amb el risc que això comporta: ho recordo tan vívidament que n’he escrit una novel·la, però, i si ella se n’ha oblidat?

Ja sap el que diem els periodistes: que la realitat no li espatlli una bona història.

És que no en conservo cap fotografia, i el nomeolvides que juraria que em va regalar s’ha acabat perdent, és clar. Algú podria objectar que m’ho he inventat tot, i no tindria proves físiques per refutar-lo.

Una curiositat: l’aparició de la Verge que s’empesca per impressionar companys i professors del seminari, és un episodi autèntic?

És un d’aquests elements que extrec de la memòria personal i manipulo de forma més o menys versemblant. Hi va haver una suposada aparició a Santalecina, però en altres circumstàncies, i no li va passar a una cosina meva.

Andorra
novel·la
Joan Peruga
Alcanadre
FNAC
Editorial Andorra

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte