Diari digital d'Andorra Bondia
Pieras, a l'entrada de la sala de la Closeta on des d'aquest vespre i fins al diumenge tindrà lloc la 23a edició del saló del còmic.
Pieras, a l'entrada de la sala de la Closeta on des d'aquest vespre i fins al diumenge tindrà lloc la 23a edició del saló del còmic.

Joan Pieras, president de l'ARCA: “Un consell que sempre dono i que practico: no deixis mai un còmic”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Encara no se li ha esborrat el somriure que se li va dibuixar quan el cònsol David Baró va anunciar dimecres que el Museu del Còmic en durà el nom. Ahir va dormir poc i malament, per l’emoció, per les felicitacions i perquè calia arremangar-se perquè els estands del Saló, que arrenca aquest vespre, estiguessin a punt. Ho estaran, com sempre des del 1996. Comencem a parlar del Capitán Trueno, i ja no hi ha qui l’aturi.

Torni’ns a explicar això de ‘El bólido flamígero’.

El número 165 de El Capitán Trueno. Novembre del 1959. A la portada, Crispín, Goliat, Sígrid i naturalment el Trueno, a la cabina d’un globus aerostàtic. Els passava una mena de cometa en flames, el flamígero del títol. Vaig agafar aquell quadernet apaïsat, que costava 1,50 pessetes, vaig espatarrar-me al sofà i vaig començar a llegir-lo en veu alta. La meva mare no s’ho creia: tenia cinc anys i figura que no sabia llegir! Però sí: d’aquella manera, però llegia. Me’n va ensenyar el Trueno.

El conserva?

Naturalment. Com tota la col·lecció, que vaig completar pocs anys després: vaig escriure a Bruguera i els vaig demanar tots els números que em faltaven. Un centenar i mig! I contra reemborsament! Quan la caixa va arribar a casa, amb la factura, el meu pare va agafar una enrabiada de por. Vaig estar setmanes castigat.

Però va pagar.

Va pagar. És la col·lecció del Trueno que tinc avui. Els vaig enquadernar en tela, i vaig cometre l’error de prestar-la a un amic meu. Vaig suar tinta per recuperar-la, i me la va tornar amb les tapes arrossinades. Mai més he tornat a deixar un còmic. I és un consell que sempre dono: no deixis mai un còmic.

El dia que trobi la portada original de ‘El bólido flamígero’, plega.

És impossible, perquè Bruguera va tenir un plet amb els seus dibuixants, que pretenien recuperar els originals, i abans de tornar-los-els els va destruir! Una mica pirata, la veritat. Però del Trueno en tinc un dibuix original...

Digui, digui.

Era el 1981, estudiava a Barcelona, i va resultar que un dels meus col·legues del Club de Amigos de la Historieta –vam fer la primera reedició de Rayo Kit, d’Iranzo, un altre dels meus herois– va i em diu: “No t’ho creuràs, però Ambrós és veí meu, i de fet el conec...” Ambros, el pare del Trueno! Em va faltar temps per demanar-li’n un dibuix, a tinta, dedicat, el primer original de la meva col·lecció, que encara tinc penjat a l’habitació. I que acabarà un dia al Museu, és clar.

No era una mica fatxa, el Trueno?

En absolut. Sí que deia “Santiago y cierra España”, i totes aquestes frases grandiloqüents. Però és que som a mitjans anys 50! El Trueno arrenca el 1191, a Palestina i en temps de la Tercera Croada, on ha anat a pelar musulmans. Fatxa!? Pensa que Ambrós, que havia sigut mestre durant la República, no tenia cap simpatia pel franquisme, mai més no va exercir i es va haver de reconvertir en il·lustrador: als 33 anys! I que Víctor Mora, el guionista, havia viscut a l’exili i militava al PSUC.

Si li dic que el Trueno recorda molt, potser massa i tot, el Príncep Valent de Harold Foster, sacrilegi?

Al contrari, perquè és veritat. Igual que un il·lustrador que s’embarqués en una historieta de ciència-ficció buscava inspiració en Flash Gordon, i un altre que dibuixava un aventurer a països exòtics se n’anava al Jungle Jim.

Una mica submissa, Sígrid. No sé si passaria pel sedàs del Me Too.

Què dius! Sígrid és una dona independent, i per això la fan reina de Thule. Una dona empoderada, que fins i tot agafa l’espasa per defensar el Trueno: als anys 50, quan això era impensable en una dona! Tant, que als 60 la censura li va esborrar l’espasa, no fos cas. També li van pujar l’escot, per cert.

El Trueno i Sígrid, què figura que eren, perquè amants, impossible, als anys 50 i 60.

Un amor romàntic, que mai no s’arriba a consumar. Perdó. Una vegada, sí: el 1982 Ambrós els va dibuixar al llit: tots dos despullats; ell, estirat i amb cara de satisfacció, i ella, mig ajaguda, rabassudeta, acariciant-li l’esquena amb una rosa! Però no se li veu res, tot és molt púdic. És la mateixa historieta on per fi sabem que el feu del Trueno és... Sant Martí d’Empúries! El que no sabrem mai és el seu nom. El Trueno no té nom.

I entre Crispín i Goliat, què hi havia?

Pura i neta camaraderia. Res més. Tant l’un com l’altre tenen les seves aventures al llarg dels 618 capítols de la sèrie.

Som-hi: ja té museu. I ara, què?

Això és només el començament. Ara toca explotar aquest fantàstic equipament, divulgar els fons que hem anat reunint, i ampliar-los. Que la gent se’l faci seu. Com? Ahir em va venir una persona: “De petit m’agradava molt El cosaco verde...” El pujo a la tercera planta, on tenim la col·lecció de tebeo espanyol, i pam, El cosaco verde. La cara que li va quedar no té preu.

De tot el que hi ha al Museu, i perdoni la pregunta tòpica, què salvaria d’un incendi?

Una portada original del Supermortadelo, de l’Ibáñez! A Ediciones B no els va fer gaire gràcia. I la col·lecció completa de Truenos.

Hummm... Còmic eròtic, n’hi ha?

I tant: la col·lecció sencera de Kiss Comix. No hi falten el Milo Manara de El Clic i La història del azote, l’última incorporació, ni el Guido Crepax de Valentina i la Historia de O. No s’han de demanar, però estan a una lleixa alta, fora de l’abast dels més petits. I les revistes adultes de l’època daurada: Cimoc, Zona 84, 1984, Creepy, Cairo, Comix Internacional, Rambla... Totem, on vaig descobrir Corto Maltés, que s’ha de llegir en blanc i negre, en color no val res. I El Víbora: tot! Però és que també tenim En Patufet. I El Virolet, qe n'era el suplement satíric.

Ja que en parlem, algun original d’Hugo Pratt?

Un esbós del Corto Maltés. Me’l va fer al Saló de Barcelona del 1981.

Per ser l’Angulema dels Pirineus, ens falten les façanes de còmic?

Es va intentar i no va sortir, en aquell moment. Esperem. Tinc la intuïció que amb paciència passarà com amb el Museu: ningú se l’esperava, però una combinació de factors –l’ARCA, el trasllat de l’escola d’art, la implicació del Comú– l’han acabat fent possible. Si una cosa he après en aquests 23 anys és que cal picar molta, molta pedra.

Però és una espina que té clavada.

Doncs sí. Ara no és el moment, però no hi renuncio. El manga, és una assignatura pendent del Museu (i del Saló)? Tenim clàssics com Akira, La leyenda de Madre Sarah, Mazinger Z... Però és veritat que s’ha de reforçar, perquè a Barcelona ja té més públic el Saló del manga que el del còmic. Ara bé, portar dibuixants japonesos està fora de les nostres possibilitats.

A l’octubre es jubila. En lloc d’anar a mirar les obres, el tindrem tot el dia pul·lulant pel Museu. Pobre Marc Huguet!

Repartiré el temps entre la família –que tindrà lògicament preferència– i el Museu, és clar. Tots dos són l’obra de tota una vida!

Joietes que no trobarem enlloc més que a Les Fontetes?

Guardo amb molt de carinyo les 28 pàgines del New York Herald del 1906 i el 1907 amb les historietes de Little Nemo in Sumberland, de McCay, un dels pares del còmic. Ens les va cedir Jan, el pare de Superlopez i de Les muntanyes voladores, de qui per cert porta el nom la segona planta del museu.

I que prepara seqüela de ‘Les muntanyes...’ Títol? Calendari?

Tot això és secret de sumari. Només puc dir que ja està acabat, i que l’objectiu és presentar-lo al Saló de l’any que ve.

Més joietes, més.

No és cap secret: cada vegada que anava a veure Ambrós li portava una capsa de purets Caputitos. Els fumava d’amagat, perquè ja havia tingut un infart. I un dia, com a obsequi, em va regalar una caricatura que m’havia fet.

No n’hi ha per tant.

Home, sí, Ambrós no havia tornat a fer mai cap caricatura des que, quan va arribar a Barcelona, li’n va regalar una a una noia que li feia tilín... i li va agradar tan poc que aquella història es va acabar allà mateix.

L’última, abans que aquest vespre arrenqui el Saló.

Sempre torno a Ambrós, però és que per a mi era com haver conegut Cervantes! En fi, una altra vegada vaig retallar les vinyetes de sis aventures de la col·lecció Historias, que alternava text i il·lustració, les vaig enquadernar i les hi vaig portar, il·lús de mi, perquè me’n dibuixés les portades. I ho va fer! Rin Tin Tin, Dick Turpin, Los 3 mosqueteros... Vaig intentar repetir l’operació amb els 168 quadernets de El corsario de hierro i el pobre home va i em diu: “Pieras, vostè em vol fer treballar més que Bruguera!” Va ser que no, és clar.

Andorra
la Massana
còmic
Museu del Còmic
saló del còmic
la Massana Còmic
Pieras
Número de vots: 87
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic