Joan Pieras, president de l'Associació del Còmic: “Quan tinc a les mans un quadernet del ‘Trueno’, oloro el paradís”

Que la Massana tingui avui un saló i un museu consagrats al còmic és un miracle com una casa de pagès. I a partir d’avui l’equipament de les Fontetes durà el nom de l’home que l’ha fet possible. Qui li ho havia de dir a aquell nen que va apendre a llegir, diu, amb un d’aquells quadernets apaisats de ‘El Capitán Trueno’: amb ‘El bólido flamígero’, per concretar, publicat el novembre del 1959. Per una vegada s’ha fet justícia: justícia de còmic.

Ja se’l mereix, vostè, un museu al seu nom?
El mereixem tots els que hem fet això possible al llarg dels 23 anys de saló.

Això és la culminació... de què?
De res, perquè tant el saló com el museu tenen una llarga vida per davant.

Com va començar tot?
Amb el Bestiari de Tomás Marco, cap al 1987, quan la biblioteca estava al Comú vell. Però llavors eren només exposicions puntuals. El 1996 em proposen des de l’ambaixada espanyola organitzar una exposició sobre la història del tebeo amb motiu del centenari del còmic que es va celebrar aquell any: es va dir Somnis a 1,50, que era el que costaven aquells quadernets apaïsats.

Però això encara no era el saló.
L’any següent la vam portar, ampliada, al poliesportiu de l’Aldosa, amb Iranzo, Ibáñez, Ezquerra, Badia Romero i Subi.  I va tenir tant èxit que vam repetir el 1997 en el que va ser la primera edició de veritat del saló. I fins avui.

Quants autors hi haurà desfilant, en aquestes 23 edicions?
Més d’un centenar.

Els lectors de còmic són gent madureta. Als joves els costa, entrar-hi.
Els joves tiren pel manga: al saló de Barcelona arrasa, i ja fa temps que ha superat el còmic.

I què esperen, per seguir-ne l’exemple?
Ho hem intentat tímidament amb autors espanyols. Els japonesos són molt reticents. Pensa que és un producte de consum massiu, i que al Japó el manga és ubic. No tenen cap necessitat de vendre’s a fora. El còmic pot ser una galàxia, però és que el manga és un univers.

El manga, salvarà el còmic?
No, perquè són dos àmbits absolutament diferents, com també ho és el còmic nord-americà, basat en el monocultiu del superheroi. 

Alguna vegada ha estat a punt d’abandonar?
Tampoc, perquè ho hem fet sempre per pura vocació. 

En plena crisi van retallar a la meitat: de catorze a sis, set autors, i de quinze dies a un cap de setmana.
Havíem crescut massa, era insostenible i vam optar per rebaixar la quantitat, no la qualitat. 

Les façanes de còmic, són la taca negra d’aquesta història d’èxit?
Era un bon projecte, només cal veure el que han fet a Angulema. Ho vam intentar i no va sortir...

...per culpa d’aquell Corto amb arracada i cigarreta al camí de les escoles.
No em fa perdre la son.

La nònima d’autors del saló sempre ha tingut un biaix molt espanyol.
Però és que avui en dia, la meitat dels grans autors que publiquen a França són espanyols, des de Guarnido i Raule a Jaime Martín. I tots ells han vingut a la Massana.

Il·lustradors que contra tot pronòstic hagin passat per aquí?
Rosinsky (Thorgal) i Vance (XIII), per exemple, estrelles que arrasaven a Angulema, amb cues quilomètriques i que aquí tenies a l’abast. Entre els espanyols, Jordi Bernet, que no es prodiga gens. Però a la Massana va venir. I amb Torpedo, és clar.

Els que se li han resistit?
Uderzo, amb qui vam arribar a contactar però no va ser possible. I ara ja és gran.

Milo Manara, vindrà mai? O hi renuncio definitivament?
No el descarto. Caurà.

De tot el que té, què salvaria del tòpic naufragi?
El primer original de la meva col·lecció, un Trueno que Ambrós em va dibuixar el 1982. El tinc a casa i un dia acabarà al museu. Amb ell va començar tot.

Què donaria per tenir la portada de ‘El bólido flamígero’, el Trueno que als 5 anys li va inocular el virus del còmic?
Res, perquè no existeix. Buscar un original del Trueno és com buscar aigua al desert. Bruguera tenia el molt mal costum de no tornar els originals, i els que no va destruir la mateixa editorial van desaparèixer en una inundació al magatzem de Parets. Vaja, que si en trobes algun, guarda’l a la caixa forta.

“Nunca me recuperaré de mi incomparable infancia”, diu Fernando Savater. Per a vostè, el còmic és això: tornar a una infància incomparable?
Per a mi el còmic és un exercici de nostàlgia que em permet reviure l’emoció incomparable, sí, d’arribar al quiosc, veure els tebeos penjats tots en filera d’una pinça, agafar-ne un Trueno i endur-me’l a casa  per llegir-lo i rellegir-lo tot el cap de setmana. Allò era el més a la vora que he estat mai del paradís. Quan tinc un quadernet d’aquells a les mans, oloro el paradís!

La seqüela de ‘Les muntanyes voladores’, arribarà a temps per al saló?
Està acabat i entregat. Es diu Viento en los dedos. Sortirà per Sant Jordi i tindrem Jan i Superlópez aquí al juny. Garantit.