Joan Pujol, astrònom: “En vint anys, potser fins i tot abans, hi haurà bases habitables a la Lluna”

Exerceix a l’observatori del Mont-sec i és un dels divulgadors científics més amens, i habituals, que acostumen a visitar-nos. Avui torna a la biblioteca d’Encamp amb ‘Els sons de l’univers’, i demà a la del Pas de la Casa amb ‘Dels pioners de la conquesta espacial a l’arribada de l’home a la lluna’. Per anar-nos ambientant, recomana (re)veure ‘2001: una odissea espacial’, l’obra mestra definitiva del gènere.

Viatjar en el temps, és possible? Si fa 30 anys em diuen que arribaríem a descobrir planetes fora del sistema solar, no m’ho hauria cregut. Avui se’n descobreix un cada quinze dies. Hipòtesis que avui ens semblen de ciència-ficció, potser l’any que ve o d’aquí a deu anys són fets científicament desmostrat.

Però viatjar en el temps com Matthew Mcconaughey a ‘Intersetllar’...!?

Segons Einstein, si estiguéssim prou a prop d’un forat negre comprovaríem que ’espai i el temps es dobleguen per efecte de la gravetat: viatjar a través d’un forat de cuc que uneix dues zones properes a un forat negre és avui ciència-ficció... Però tampoc no ho podem descartar.

S’hi pot entrar i sobreviure, doncs, en un forat negre, com planteja Christopher Nolan?

És una llicència perdonable, perquè estem parlant d’una pel·lícula, no d’un documental, i això que Interstellar és de les més rigoroses des del punt de vista científic. Si el poc que sabem d’un forat negre és cert, seria impossible.

I què se’n sap?

Que és inimaginablement massiu, amb una temperatura que s’enfila a bilions –amb b– de graus, i per tant la matèria tal com la coneixem nosaltres allà dintre no existeix. Un coet, tampoc... si no fos d’antimatèria, però aquí ja ens allunyem de la ciència estàndard.

Anem a la Lluna: segur que el viatge de l’‘Apol·lo XI’ no és muntatge de l’estil de ‘Capricornio Uno’?

Armstrong i Aldrin hi van deixar una estructura metàl·lica en forma de reposapeus formada per uns 250 miralls. Si hi enviem un làser des de la Terra, i és possible encertar, al cap de 2,4 segons, una part d’aquell làser és observable per telescopi i permet conèixer la distància exacta que ens separa de la Lluna. Sense aquell mirall, el làser no rebotaria i no el veuríem. Però n’hi ha 50.000 més, de proves.

L’exploració espacial es cruspeix fortunes que es podrien destinar a projectes humanitaris...

És una crítica comprensible, però cal saber que molts objectes avui d’ús quotidià i que ens faciliten molt la vida van ser originàriament concebuts i dissenyats com a part dels telescopis i de les missions espacials.

A veure.

Els bolquers, per començar. Però també el velcro, el menjar liofilitzat, els extintors, les bayeries que porten els marca-passos, que es van inventar perquè els ordinadors que es van enviar a Mart tinguessin prou memòria. Els cascos dels motoristes. I moltíssims altres.

Quan hi tornarem?

El que tinc lar és que el turisme espacial està a punt de fer eclosió. En quatre o cinc anys hi haurà naus que volaran a 100 quilòmetres d’alçada. Home, això no és ben bé la Lluna. És fins on arriba l’atmosfera terrestre i quasi, quasi un viatge espacial, perquè requereix cert entrenament, la nau s’enlaira a una velocitat mínima de 10.000 quilòmetres per hora, i farà un parell de voltes al planeta... Si som capaços de construir aeronaus prou eficients, el preu s’abaratirà i serà un producte turístic més. El següent pas serà anar a la Lluna. No la tenim tan lluny.

Quan?

En vint anys, potser abans, crec que hi haurà bases habitables, però això és una estimació subjectiva meva. El problema ara és la seguretat dels coets, però ja hi ha empreses privades que hi treballen i arribarà el moment que a la NASA li sortirà més a compte fer-ho així.

I a Mart?

Més complicat. A la Lluna hi tens un mal de panxa i en un dia, com qui diu, tornes a la Terra en el coet d’emergència. El viatge a Mart triga mesos. I els costos es multipliquen per 100. Crec que serà més difícil, i que el colonitzaran robots.

Existeix vida, allà fora?

Cal diferenciar entre vida intel·ligent –una formiga ja ho és, i un dofí, i un gos– i la intel·ligència tecnològica, que és la que tenim nosaltres i ens distingeix dels altres 8 milions d’espècies que viuen a la Terra. Vida en altres llocs és probable que n’hi hagi. Que hagi generat una tecnologia similar a la nostra?És més complicat.

Si n’hi ha, ens hi donem a conèixer, o ens amaguem, per si de cas?

El problema és la distància. Una ona de ràdio viatja a la velocitat de la llum. El missatge que el 1974 van enviar els astrònoms Drake i Sagan –el de Cosmos– des del telescopi d’Arecibo a una regió de la nostra galàxia en què hi ha 500.000 estrelles, amb l’esperança que alguna d’aquestes estrelles tindria un planeta similar a la Terra. I que si aquest planeta tenia vida intel·ligent i amb tecnologia, escoltaria el senyal i ens respondria.

I què va passar?

Aquest grup d’estrelles es troba a 21.000 anys llum. Això vol dir que el missatge arribarà d’aquí a 20.944 anys. I que necessitarà 21.000 anys més perquè la resposta arribi als nostres rebesnets.

Segur que és una bona idea, revelar la nostra existència?

Hawking considerava que com més tecnològicament evolucionada, més depredadora i destructiva es tornava una espècie. I veient el que està passant a la Terra costa de no donar-li la raó. Ell recomanava prudència. Potser soc massa optimista, però penso que aliens i depredadors són cosa de la ciència-ficció.

Hi haurà humanitat, d’aquí a 21.000 anys? Hi haurà, glups, Terra?

Ens queda planeta per a 3.500 milions d’anys, que és quan el sol s’extingirà perquè se li acabarà el combustible. Si sobrevivim fins llavors, haurem descobert nous mitjans de transport, i prou eficients, per viatjar fins a planetes habitables i colonitzar-los. Per això serveix l’astronomia, també. Digue’m optimisa.