Joan Pujol: “La primera base permanent a Mart serà robòtica"

Si somiava a formar part de la tripulació de l’‘Atlas’, la nau que comanda Hillary Swank a ‘Away’ i que serà la primera que aterrarà a Mart –la poden veure a Netflix– avui és l’ocasió de saber quatre coses sobre la viabilitat i el ca-lendari d’aquest fascinant viatge interplanetari. Si passen dels 40 o fan més d’1,95 metres, ja se’n poden desdir.

Si no hem tornat a la Lluna des del 1972, és raonable, pensar a viatjar a Mart?
La distància, que Mart estigui a 59 milions de quilòmetres, és un problema relativament menor, amb els propulsors que ara tenim. El problema de veritat és que no té pràcticament camp magnètic.

Disculpi. I què?
Una simple tempesta solar, que a la Terra ni la percebem, complica enormement l’establiment d’una base permanent. Per això crec que l’exploració de Mart, com la de la Lluna, serà cosa de robots.

Quin poc glamur!
Per què complicar-nos la vida quan d’aquí a molt pocs anys hi haurà robots capaços de fer exactament el mateix que nosaltres, i millor, sense problemes tan molestos com haver de respirar o protegir-te d’una tempesta solar.  Podem posar una persona a Mart? Sí. Val la pena? Crec que filosòficament és inacceptable.

L’estratègia és establir primer una base a la Lluna per saltar després fins a Mart, com a la sèrie ‘Away’?
Cada quilo que surt a l’espai costa un milió d’euros, aproximadament. Per això, abans de muntar la base caldrà enviar el material necessari a una nau en òrbita geoestacionària, ja fora de la gravetat terrestre, des d’on  podrem empaquetar-ho tot cap al destí que vulguem amb un propulsor molt més petit.

No caldrà passar per la Lluna, doncs?
No ho veig necessari. N’hi hauria prou d’afegir un mòdul a l’Estació Espacial Internacional, que la tenim aquí, a 400 quilòmetres, que fes com de magatzem i de port per al coet que enviéssim a Mart. La Lluna també té gravetat, encara que sigui la setena part que la terrestre. És molt més fàcil sortir de l’espai exterior, on la gravetat és baixíssima.

A ‘Marte’, la sèrie de National Geographic a major glòria d’Elon Musk, especulen que la primera missió tripulada serà el 2033.
Sobre el paper, la primera expedició ja hi hauria d’haver arribat. La NASA fa quatre anys que espera els fons per enviar a l’espai el  telescopi James Webb, quatre vegades més potent que el Hubble. Vull dir que el problema és més econòmic que no tècnic.  També pel que fa a Mart. Serà molt probablement la iniciativa privada qui reactivarà els viatges interplanetaris.

Serà un negoci?
Els viatges estratosfèrics, sí. Elon Musk, que ja exerceix com a taxista de la ISS, i prepara uns coets per arribar a uns 100 quilòmetres d’alçada, per sobre de l’atmosfera i des d’on ja es pot contemplar la Terra ben rodona. Té un potencial enorme.

Quina és la dificultat d’anar a Mart?
En cinc mesos com a molt t’hi plantes. El problema és que una vegada allà no pots fer la feina i tornar quan l’has acabat perquè la Terra i Mart estan en òrbites oposades, i no hi hauria prou combustible.

Llavors?
La solució és esperar a Mart un any i mig, mínim, fins que s’obre la nova finestra per al viatge de tornada, quan les òrbites queden sincronitzades.  Si mentrestant hi ha una tempesta de sorra, que a Mart poden cobrir el planeta durant mesos, o una de solar... El risc és evident. En cas d’urgència, a la Lluna és factible improvisar un viatge de retorn a la terra. A Mart, no. Un accident a Mart és un risc molt real, no remot, tot i que aparentment pugui semblar un planeta agradable i confortable.

I no ho és?
La pressió atmosfèrica és una desena part de la terrestre, i això vol dir que encara que hi hagués oxigen no hi podríem respirar. Les temperatures són baixíssimes, quan fa fred el termòmetre pot caure fàcilment als -140º.

Si tinc més de 50 anys, ja em puc desdir de formar part de la primera missió a Mart?
A part d’un bon estat de salut, cal que t’hagin extirpat l’apèndix. No trobaràs cap astronauta amb apèndix. Amb un terç de la gravetat terrestre, pots aixecar el triple de pes que a la Terra, així que la força física ja no té tanta importància. El programa espacial rus no t’admetrien per sobre dels 40 i els seients no estan dissenyats per a persones que facin més d’1,95 metres. No hi caben.

Quan tornarem a la Lluna?
S’hi han descobert rastres d’O3, un isòtop d’ozó  similar al plutoni que podria ser un excel·lent combustible però que, atenció, no genera radioactivitat. Si s’hi acaba confirmant l’existència d’O3, tindríem solucionat el problema del combustible i valdria molt la pena tornar a la Lluna.

Però quan, quan?
Potser abans del que ens pensem. Els xinesos ja hi estan fent prospeccions, tot i que amb molt de sigil, i no t’estranyi que siguin ells els primers a muntar-hi una base que, de totes formes, crec que seria robòtica.

Resulta que on hi ha vida és a l’atmosfera de Venus. No ens hem equivocat, amb la nostra obsessió marciana?
A Venus hi han trobat fosfina, una sorpresa total perquè pel que sabem l’hauria d’haver generat un bacteri. ¿És possible que a l’atmosfera de Venus hi visquin aquests bacteris que respiren diòxid de carboni i com a subproducte exhalen fosfina, com si fos un pet? Ho pot comprovar perfectament un robot. No cal que hi anem nosaltres.