Joan Reig: “No patiu que no fem rock simfònic sinó pop d’autor... amb orquestra”

Això de dir-se els 'puritos' més famosos de la ràdio espanyola dels 70, ¿se li va pujar al cap?

Tant com això, no; però sí que em permetia fardar que tenia parents rics a Andorra; i quan passava per la frontera i veien com em deia, els guàrdies feien una altra cara.

¿Venen amb les Llufes?

Estem en un altre camí, més pop d’autor i no tanta canya: uns Pets de maduresa. No tindria gaire sentit. Però mira, a l’estiu van reaparèixer en un concert a la Bisbal. Va ser una sola nit, però molt emocionant. I segueixen estupendes com fa trenta anys, això també t’ho dic.

Dir-se Els Pets al 1984 podia sonar més o menys transgressor, però admetrà que avui no escandalitza ni a un nen de Primària.

Ens pensàvem que érem els més punkis del planeta, és veritat... Al principi va ajudar que la gent se’n recordés, però de seguida es va convertir en una autèntica creu: tots els fotògrafs ens demanaven de posar en posició -de tirar-nos un pet, s’entén. Amb els anys s’ha acabat diluint, aquesta càrrega escatològica, i la gent ja no relaciona les ventositats amb el nostre nom; ens valora per les cançons.

¿Com li diu, al seu fill, que no se li escapin... 'ventositats'?

Ni se’m passa pel cap; al meu poble diuen sàviament: “Cosa dolenta, fora del ventre”. Per cert, ve als nostres concerts. Amb casc, pels decibels. Se sap algunes cançons, però els que de veritat li agraden són Kiss. Suposo que perquè van amb les cares pintades i tot això.

'Trespuntzero': fins a l’estiu van girar amb el repertori de hits, i amb els arranjaments originals; dissabte van començar a Girona aquest experiment de cambra. ¿Per què?

Hi hem recuperat el que en diem les cares B dels Pets: cançons que no van ser singles, que van passar desapercebudes però que ens venia de gust tocar. I hi hem afegit quartet de corda i trio de vents perquè sonin diferent.

Vaja: que primer van fer un repetori al gust del públic, i ara al gust de la banda.

Més o menys. Hem tingut en compte que la gira de tardor, en auditoris i teatres, amb el públic , t’allibera de la dictadura del tempo., No has de vigilar de no encadenar dos temes lents per por que el persoal se’n vagi a la barra o simplement, fotio el camp.

¿Alguns d’aquestes cares B?

Sortiràs al carrer, Passarà el temps, Com anar al cel i tornar, Dissabte... La Petita Gran Orquestra s’hi llueix molt.

¿Ens 'amenacen' amb uns Pets simfònics?

La corda porta òbviament un punt de simfonisme, però no patiu que nno pretenem fer rock simfònic. Hem adornat el nostre pop rock de sempre amb arranjaments orquestrals.

Els primers Pets tiraven cap al punk, i avui son una banda obertament pop: ¿l’edat, que els estova?

Als primers discos ja hi havia cançóns molt pop, perquè les nostres influències són melòdiques: venim de l’escola dels Who, dels Beatles... Les tornades enganxoses, vaja. És clar que de tornades enganxoses també en tenen els Ramones i Sex Pistols... Som els mateixos, però amb els anys et dónes compte del que saps fer millor, i ho explotes. Ens trobem a gust en aquets pop d’autor, que és com li diem nosaltres, amb lletres que despertin una mica l’esperit crític. Però punks, el que es diu punks, no sé si ho hem sigut mai: potser a l’època de Condons adulterats, i encara.

¿Què hauria sigut dels Pets sense el Sant Jordi que van omplir el 1991?

Ja feia temps que omplíem envelats, però el que no passa a Barcelona, no existeix. Allò va ser la consolidació del rock català a Barcelonal i d’allí es va catapultar a la resta del país... multiplicat per 10. Però et diré una altra cosa: l’endemà del Sant Jordi vam tocar a Sant Pere de Ribesd davant de les 500 persones que nosaltres portàvem habitualment. I va durar el que dura un boom.

¿I sense el 'Bon dia'?

El rock català ja anava de baixa, al 1997. Nosaltres, en canvi, va i traiem el disc que ens dóna més feina de tots els que hem publicat, i que arriba a les 100.000 còpies. I la cançó ja s’ha convertit en un himne intergeneracional: els que la van viure en directe ja porten els fills als concerts. De fet, en aquesta gira en volíem prescindir, però no podem fer-li això, en el públic: els ho devem.

N’hi ha que desconeixeran la seva faceta com a cantant de 'covers': ¿d’on ha sortit aquesta dèria?

Amb els Pets sempre he fet segones veus. M’agrada i quan em deixen, ho faig. Tinc un espectacle de petit format, amb guitarrista, en què fem versions dels Pets, d’Elvis, de Brel, de Llach... Ens dediquem a reinventar la cançó catalana en clau de jazz i de blues. Ser al davant de l’escenari és més compromès, sobretot perquè tinc una memòria pèssima. Però m’ho passo molt bé.