Diari digital d'Andorra Bondia
La veterana fotoperiodista catalana va desfilar ahir pel Fòrum FNAC, convidada per Ull-Nu.
La veterana fotoperiodista catalana va desfilar ahir pel Fòrum FNAC, convidada per Ull-Nu.

Joana Biarnés, fotoperiodista: “Ser dona em va perjudicar en certes ocasions; d’altres, em va anar bé”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

Vet aquí un tros d’història viva del fotoperiodisme espanyol: la primera reportera gràfica que va exercir Runer avall. Ho va fer entre el 1951 i el 1985. Biarnés (Terrassa, 1935) va treballar per a ‘Pueblo’ i ‘ABC’ abans de convertir-se en autònoma i penjar les càmeres, el 1985. El documental ‘Una entre tots’ repassa la seva estupenda trajectòria. Ahir va desfilar pel Fòrum FNAC, convidada pel festival Ull-Nu.

Si li fes un retrat amb el mòbil, seria un sacrilegi?

Un sacrilegi potser no, però estic en contra d’aquest disparar tan fàcil. Les ràfegues. Efectivament. Em sembla que prescindeix del sentiment, que redueix la fotografia a pura mecànica. Hi ha un moment per disparar. Un de sol. El de la foto bona.

Vaja, que avui treballaria amb càmera analògica.

Procuraria disparar amb pel·lícula i revelar. Després d’assegurar-me la feina amb el digital, és clar. Però el més probable és que ni treballés de fotoperiodista. Que, per cert, en la meva època se’n deia reporter gràfic.

El mèrit d’un reporter gràfic, és ser on no són els altres col·legues?

El mèrit és captar l’emoció, el moment màgic. Hi siguis tu sol o t’acompanyin altres 30 paios.

M'està dient que no ha fet mai cap foto rutinària, d'esma, per sortir del pas?

Mai de la vida. Totes i cadascuna de les meves fotos tenen una intenció. Sentiment.

Doncs del Photoshop no cal ni que en parlem.

Pensa que estàs parlant amb una senyora que té 82 anys i que n’ha estat 22 allunyada de la professió. Vaig plegar precisament per això, perquè no estava disposada a transigir amb la foto morbosa, amb la foto escandalosa, amb la foto provocació. Soc una relíquia!

El 1965 es va colar a l’habitació dels Beatles, a l’hotel Avenida Palace de Barcelona. Ho haurà explicat un miler de vegades.

I orgullosa que n’estic. Havia de demostrar que podia fer coses que els meus col·legues, tots homes, no podien fer. Aquest episodi va ser-ne una, i potser de les més sonades.

Si no hagués sigut una dona, l’haurien deixat entrar?

Segur que no. Però tampoc si haguessin sabut que era reportera. És que no els ho vaig dir: Em van prendre per una fan!

Els va enganyar, vaja.

Tampoc no m’ho van preguntar, així que no els vaig dir cap mentida.

Al revés: fotografies que no va poder fer pel fet de ser dona?

Durant molts anys no em van permetre entrar a les Corts. Som als 60, en ple franquisme. “Usted no puede entrar porque es mujer”, em despatxava el gris de la porta. I es quedava tan ample.

La primera fotografia professional que va publicar?

L’Avenc de Llest, una gruta espectacular a Sant Llorenç del Munt que acabaven de descobrir uns espeleòlegs. El meu pare no va poder anar-hi, i m’hi va enviar a mi. M’ho va publicar El Mundo Deportivo. Era el 1951.

I l’última?

Com a fotoperiodista, la de Roman Polanski. A Marbella. Devia fer un any de l’assassinat de Sharon Tate. Va venir en l’avió de Hug Hefner, el propietari de Playboy. Amb un company meu, José Luis Navas, ens en vam assabentar i el vam anar a esperar. Polanski el que volia fer era esquí aquàtic. Ens hi vam presentar com un matrimoni amb casa a Marbella i barca en propietat. I li vam dir que, si li venia de gust sortir a navegar, només ens ho havia de dir.

I va picar.

Va picar. L’endemà el va anar a buscar, l’home es posa a esquiar i jo, des de la cuina de casa del meu company, oportunament orientada al tros de mar on navegaven, anava retratant-ho tot. Va sortir a Pueblo.

Una altra foto robada. Un pelet tramposa, vostè.

Això no és fer trampa. No és fer el paparazzi. Era l’única manera d’aconseguir les fotos. Amb enginy. Com quan vaig fer el reportatge d’un trasplantament de cor a La Paz. El coneixia molt bé, l’hospital, i em vaig vestir d’infermera per colar-m’hi.

I tampoc ho hagués pogut fer si hagués sigut home.

Evidentment. No es va arribar a publicar perquè em va descobrir una monja, que va avisar el cirurgià –el marquès de Villaverde, el gendre de Franco–, que va trucar el meu director a Pueblo –Enrique Romero– i li va advertir que si les fotos sortien no hi hauria intervenció. I no van sortir.

Va publicar a 'Interviú'?

Un reportatge sobre la Contrahecha, bailaora que tenia un cos perfecte! Però em va semblar que estava venent carn, que m’havia convertit en una carnissera. Dir-li a una noia treu-te sostens i calces i posa el cul cap allà... Em feria, com a dona. I això que pagaven molt bé.

Quan deixa el fotoperiodisme es dedica al retrat de les 'celebrities' de l’època. El seu preferit?

Dalí. Quan detectava una càmera es transformava. I només havies de tenir paciència i esperar, perquè sabies que en faria alguna de grossa.

Perdoni que insisteixi: ser dona també devia ajudar-la, a accedir-hi.

Igual que em va perjudicar en certes ocasions, i va generar moltes incomprensions, en d’altres em va anar bé. Sabia en quin moment havia d’explotar aquell punt, i canviar les càmeres per una bossa de marca –amb les càmeres a dintre.

Va ser durant un temps la fotògrafa de Raphael. És vostè la culpable que només es deixés fotografiar del costat esquerre?

No. I a més no és veritat. Ni d’ell ni de Serrat, que també ho diuen.

És un mite, això del costat bo?

A mi m’ho sembla. Com a molt, i per qüestions de llum, li pots dir al model que es posi en un costat o a l’altre.

Fotoperiodistes actuals que vostè segueixi?

M’agrada moltíssim Sandra Balsells, grandíssima reportera de guerra que ha treballat als Balcans. Però aquest ofici se’n va en orris. I en bona part per culpa dels mateixos fotoperiodistes, que hem sigut molt bledes.

El cert és que cada vegada n’hi ha menys. El que s’estila és que el redactor faci la foto amb el mòbil i apa.

Tristíssim. I que paguin set euros per una foto publicada a primera pàgina en un diari espanyol d’abast nacional és una vergonya.

Andorra
FNAC
Biarnés
fotoperiodista
Ull-Nu
festival de cinema emergent
Polanski
Raphael
Dalí
Número de vots: 453
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic