Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, còmic, la massana, Kim, Aubert, Altarriba, Pieras, museu del còmic, El arte de volar, El ala rota, Martínez el Facha, el Jueves,  Nieve en los zapatos
Andorra, còmic, la massana, Kim, Aubert, Altarriba, Pieras, museu del còmic, El arte de volar, El ala rota, Martínez el Facha, el Jueves, Nieve en los zapatos

Joaquim Aubert, 'Kim', il·lustrador: “Un 15% d'El arte de volar' és ficció: l’episodi de les espardenyes de Durruti, per exemple”


Escrit per: 
A. Luengo

El Museu del Còmic obre l’any –i escalfa motors de cara al saló– amb les planxes originals d’‘El arte de volar’ i ‘El ala rota’, dues de les últimes obres mestres de la historieta espanyola. O de la novel·la gràfica, per dir-ho amb el terme exacte. Els firmen Antonio Altarriba i Kim, el pare de Martínez el Facha, que compareix també amb un avanç en exclusiva del pròxim àlbum, de caràcter autobiogràfic. Per cert, el 20 de març serà a les Fontetes.

Així que la pròxima novel·la gràfica passa a Alemanya...

Era a principis dels 60 i tenia 19 anys. Me n’hi vaig anar a treballar, com tants altres espanyols de l’època. Havia estudiat Belles arts, però ho vaig deixar a mitges i abans de fer la mili vaig voler provar sort i fer una mica de calaix. Hi vaig passar un any, sense papers ni res, amb un visat de turista.

No ben bé un emigrant de veritat, doncs.

Tenia 19 anys i hi havia anat a l’aventura. Treballava esporàdicament i en coses rares. I vaig conèixer un món, el dels emigranst espanyols, els albergs i barris on vivien, el que feien, sobre el qual no s’ha escrit res. I per això se’m va ocórrer aquesta història, que es titularà Nieve en los zapatos.

Coses rares, diu. Com quines?

El sindicat no permetia treballar per sota de -10ºC. Però bé s’havia de recollir la neu i apedaçar els sotracs. I això és el que jo feia. Treballava amb els papers d’un italià que havia tornat feia anys al seu país. Hi havia un paio que tenia documents d’aquests, tu li compraves i podies treballar; això sí, en feines duríssimes i cobrant la meitat.

Situï’ns, perquè Alemanya és molt gran: on?

Sobretot a Westfàlia, la regió industrial entre Remscheid, Solingen i Wuppertal. Era una cosa molt inhòspita, aquella gent no sortia mai enlloc, es dedicava a pencar i prou.

Ja veig que tindrà un aire entre documental i autobiogràfic, a l’estil d’'El arte de volar'.

Aquesta és la intenció. A banda d‘explicar la meva història, hi recullo anècdotes de la gent que hi vaig conèixer: un andalús, l’home no sabia llegir, que feia que li escrivís les cartes a casa i és clar, em vaig assabentar de tota la seva vida; un altre que havia desertat i que no podia tornar a Espanya...

Carlos Iglesias en va parlar, d’aquests emigrants, a 'Un franco, 14 pesetas'.

Però passa a Suïssa i al decenni següent, als 70. Nieve en los zapatos retrata el moment de Vente a Alemania, Pepe, amb Alfredo Landa i José Sacristán.. Era una època, els primers 60, dura i grisa, que tot just sortia de la postguerra, abans fins i tot del boom del turisme.

S’hi hagués llançat sense el precedent d’'El arte de volar'?

Segurament, no. Sempre he fet humor –Martínez el Facha, al Jueves– i mai no m’havia embarcat en una novel·la gràfica, que és el que és això. El arte de volar em va descobrir un gènere per mi nou, absorvent i prometedor. I s’ha acabat convertit en una mena de teràpia: ja que tinc poca feina i moltes hores, provaré de fer aquesta història, i la veritat és que m’ho passo molt bé.

Sentit a la barra del bar, dos xavals de 20 anys: “Amb aquesta arracada sembles Corto Maltés! –No sé qui és, aquest Maltés”. El còmic, s’ha convertit en reducte de friquis, col·leccionistes i saloners?

A França encara és més exagerat: veus que la gent que s’hi interessa té unes certes inquietuds culturals.

Com s’agafen, els francesos, el poc lluït paper –per dir-ho pietosament– que van jugar en l’acollida dels republicans?

La majoria no en tenen ni idea, i t’ho diuen –“On savait pas”– tret dels que són ells mateixos descendents d’aquells refugiats, que n‘hi ha molts. Com totes les nacions, els francesos tenen una enorme capacitat d’oblit. Tampoc se’n recorden de les barbaritats d’Algèria. I veient com es tracta avui els refugiats sirians, t’adones que les coses han canviat molt poc.

Avui la Guerra Civil es quasi un subgènere dintre de la novel·la gràfica, però el 2009 no hi havia quasi res.

Alguna coseta, sí: Los surcos del azar, de Paco Roca, i Malos tiempos, de Carlos Giménez. I després vam arribar nosaltres, amb fortuna considerable: s’ha venut a disset països i se n’han fet traduccions al coreà, al serbo-croat i anar fent. Només a França, prop de 40.000 exemplars. Però és cert que el boom de la novel·la gràfica ha sigut molt ràpid, de deu anys cap aquí. O menys.

El més suculent d’'El arte de volar' el consagren a la República, la Guerra Civil i a la immediata postguerra, amb els camps de concentració, la Resistència i el retorn a l’Espanya franquista.

És la vida del pare d’Altarriba, que com tants de la seva generació, i més encara en el bàndol dels perdedors, les van passar magres. Abans de suïcidar-se, el 2001, va escriure els seus records d’aquella època, que són els que han servit de base a la novel·la. Aquesta és probablement una de les bases d’El arte de volar: una cosa així no s’havia vist gaire, al còmic.

Quin percentatge de realitat hi ha?

Posem que hi ha un 15% de ficció. L’episodi de les espardenyes de Durruti, per exemple, que arriben a les mans del pare Altarriba i que en endavant li funcionen com una mena d’amulet: és una llicència poètiques per adornar el relat.

Sorprèn el tractament descarnat de la vida sexual del protagonista i la seva dona, Petra: són els pares del guionista!

A mi també em va sorprendre, sí. Però és l’elecció d’Altarriba. Quan em va proposar tornar-hi amb El ala rota, ara amb la mare com a protagonista, no ho acabava de veure clar perquè semblava només la història d’una dona que havia sigt minyona. Però resulta que estirant, estirant van aparèixer episodis tant pintorescos com el duel en què va morir el capità general de Catalunya, el general Juan Bautista Sánchez González.

I a Puigcerdà!

Va ser el gener del 1957: la mare servia a la capitania general, a casa del general, monàrquic confés. Resulta que l’aleshores príncep Joan Carles va convocar a Barcelona, tot just tornat a Espanya, un sopar dels seus partidaris. Franco se’n va assabentar i va ordenar que pelessin el general. Hi va enviar Muñoz Grandes, el de la División Azul, i no se sap ben bé què va passar –es va dir que un atac de cor: eren unes maniobres– però el cas és que el van liquidar. A l’hotel del Prado.

Primera notícia, i miri que ens toca de la vora.

El més inquietant és que, tal com ha investigat Altarriba, la majoria dels que van assistir en aquell sopar van morir en accident. Però curiosament és un episodi que ha quedat a les fosques.

Pel que fa a l’estil, hi ha una certa retirada amb els ninots de Martínez el Facha.

Doncs vaig intentar allunyar-me’n, amb una línia més neta. Sobretot a El ala rota. El arte de volar té parts que no m’agraden tant.

Per exemple?

Quan he de dibuixar cares em costa una mica. I els espais entre les vinyetes, que no sé per què són molt amples a El arte de volar.

Es penedeix d’haver-se consagrat al Facha i de no haver-se atrevit abans amb la novel·la gràfica?

Pensa que jo anava per pintor. Al còmic hi vaig arribar de casualitat: al 1974 va obrir una revista musical que es deia Vibraciones. Volien un còmic adult, i jo en aquella època havia conegut l’underground ianqui –Robert Crumb i tota la pesca: còmics molt bèsties i antisistema: boníssims– els ho vaig ensenyar i els va encantar. Vaig començar copiant una mica aquests còmics i així vaig entrar en aquest món. Pensa que el dibuixant a lèpoca era un pobre desgraciat, la gent se’n feia creus que en poguéssim viure, d’això.

Martínez el Facha, mort i enterrat?

Enterrat, no. El Jueves és ara en mans de gent jove, volen fer el que ells senten. Em van insinuar que el Facha estava molt passat... Que s’hi ho deixava, vaja. I el vaig empaquetar cap a Veneçuela. Si em va saber greu? Home, jo el seguiria fent, perquè m’ho passava bé i amb les coses tan bèsties que estan passant a Espanya, de temes no en falten.

Andorra
còmic
la Massana
Kim
Aubert
Altarriba
Pieras
Museu del Còmic
El arte de volar
El ala rota
Martínez el Facha
el Jueves
Nieve en los zapatos
Número de vots: 110
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic