Jonaina Salvador: “¿Que el ministeri no hi creu? Penso que és més una qüestió de temps”

¿Ha costat, aixecar la segona temporada? ¿Potser més del que s’esperava?

Una mica més, sí.

¿Alguna vegada ha estat a punt de desistir, de llançar la tovallola?

Hi ha hagut moments crítics, perquè són espectacles de gran format, però al final hem trobat el suport que necessitàvem. I veure el Claror ple compensa tots els tràngols.

És cert que compten les funcions per plens, així que el públic respon; però i els patrocinadors, ¿també responen?

Prou per haver pogut tirar endavant la segona temporada, insisteixo. No era evident. El cost d’un muntatge pot pujar a 50.000 euros... Ajustadíssim, no es pot retallar més. A Sabadell, per exemple, es mouen en aquestes xifres però atenció, que parlem de reposicions; nosaltres produïm els muntatges des de zero. I com a simple referència, perquè juguen en una altra lliga, el Liceu pot destinar un milió d’euros a una òpera de gran format.

¿Quant cobreix, la taquilla, d’aquests 50.000 euros estàndard?

La cinquena part. La resta procedeix de les aportacions dels patrocinadors. Per això és fonamental. També s’ha de dir que La gata metamorfosada, amb un repartiment més reduït i sense cor, tindrà un cost més baix. En qualsevol cas, es tracta d’una quantitat important per als nostres estàndards. Les altres temporades i festivals que es programen aquí superen de llarg aquestes xifres. Si ens hi comparem, els nostres barems no són exorbitants ni desproporcionats. Més aviat al contrari.

Aquests altres festivals porten primeres figures mundials.

És veritat, però són espectacles individuals, o gairebé: dos, tres o quatre persones a l’escenari. I la nostra Carmen, per exemple, va mobilitzar un centenar de persones.

Tres títols i dues funcions per muntatge, ¿és realista? ¿Hi ha prou públic per omplir dos Clarors amb cada òpera?

Això ens ho dirà el temps. També s’ha de tenir en compte que no és el mateix programar Carmen, que omple tota sola, que La gata metamorfosada, que és semidesconeguda. Però també volem donar a conèixer títols nous.

Més de sis muntatges per temporada, ¿seria suïcida?

L’oferta cultural és molt àmplia. Nosaltres venim a cobrir el buit líric que hi havia, i hi ha temporades de teatres molt importants que es limiten a quatre o cinc títols l’any. També s’ha de tenir en compte que nosaltres fem produccions pròpies i que invertim quatre mesos en cada espectacle: no és gaire.

¿Són exportables, les produccions de la temporada?

Precisament, el petit format de La gata metamorfosada la converteix en un muntatge molt exportable. I el fet que els diàlegs siguin en català també la fa especialment atractiva per al mercat català. De fet, alguns ajuntaments ja s’hi han interessat.

Amb aquestes xifres ¿és viable, una tercera temporada?¿O el voluntarisme té data de caducitat?

Molta gent ha treballat desinteressadament per fer possible la primera temporada i també la segona. ¿Per què? Perquè creuen en el projecte, perquè fer òpera no és un altre espectacle: tots els països tenen òpera, ¿per què nosaltres no en podem tenir? A Catalunya, d’altra banda, tampoc no hi ha gaire oferta lírica: hi ha el Liceu, de nivell mundial, i hi ha l’Òpera de Sabadell, en un segon nivell. Si la nostra temporada es consolida, podem ser en aquest segon esglaó.

¿I quantes temporades calen, per considerar-la “consolidada”?

¿Quatre? ¿Cinc? Ho hem d’entendre no només com un atractiu més de la nostra oferta cultural, sinó també com una oportunitat de dinamitzar laboralment el sector de les arts escèniques: pintors, escenògrafs, escultors i fins i tot impressors. Però a més de l’entusiasme de tots els que hi participen, cal que hi creguin tant les institucions com les empreses. Hem posat tot l’artefacte en marxa, però ens falten patrocinadors per consolidar-nos. Amb els que tenim ara mateix no en fem prou.

Pel que fa a les institucions, hi col·laboren el Comú de Sant Julià i l’ambaixada espanyola. Ni rastre del ministeri de Cultura. Sobta.

Diuen que tenen molts projectes en cartera i que s’involucren en els que han demostrat certa continuïtat. Però és un peix que es mossega la cua: per consolidar-nos necessitaríem probablement el seu suport.

¿Diria que no hi creuen?

¿El ministeri? Penso que és més una qüestió de temps

També sorprèn que l’ONCA no hi tingui cap presència.

Els hem proposat les dues fórmules, tant l’orquestra de cambra com el format bàsic, que ens hauria anat molt bé, per exemple, per al quintet de corda de La gata metamorfosada...

...¿però?

Es veu que es nodreix de les propostes que fan els mateixos músics i entre això i els concerts de l’orquestra cobreixen l’agenda. Però si algun dia trobem la forma de col·laborar, nosaltres encantats.

El ministeri troba pressupost i arguments per donar suport a l’ONCA, a l’ENA i als Petits Cantors, però no a la temporada d’òpera. ¿Greuge a la vista?

Tenim vocació nacional. Per això vam començar a Les Fontetes, ens vam traslladar al Claror i hem tingut converses amb la capital. Penso que hauria de ser un projecte nacional. I voldríem que ho fos.

¿S’han plantejat portar òperes de fora?

No ho descartem.

¿Quan veurem Joan Anton Rechi o Marc Canturri a la temporada?

Rechi té l’agenda plena, i és una llàstima perquè precisament ara dirigeix un Così fan tutte a Oviedo, i hauria sigut ideal que pogués dirigir el nostre, al juny. Però no pot. Potser l’any que ve. I a Canturri, amb qui volia comptar per a La gata metamorfosada, resulta que li coincidia amb el Macbeth al Liceu.

Fins ara l’hem vist sempre a l’escenari. ¿Sempre serà així?

No necessàriament. Eren papers que anaven bé a la meva vocalitat, però quan no sigui així buscarem una altra cantant.

El Claror, ¿és l’escenari ideal per a un muntatge d’òpera?

El Centre de Congressos té al seu favor l’aforament, però no deixa de ser això: un centre de congressos, el sostre és baix i això limita l’escenografia.

¿I l’Auditori?

És una opció. No hi hauria cap problema. Però el Claror té unes condicions òptimes. Només li falta el fossar.

Ja que en parla: ¿arribarà un dia una òpera amb orquestra?

És només qüestió de pressupost. Si arriba el moment, traurem les primeres files de butaques per instal·lar-hi l’orquestra, o la integrarem a l’escenografia, com ha fet Rechi amb Così fan tutte.

Qui pensa que l’òpera encara és un gènere pelet elitista...

...és que no ha vingut als nostres muntatges. Sempre intentem triar òperes molt accessibles, per a tots els públics i que creïn afició.

Portar un nom de primera fila, popular, ¿és viable?

El caixet de la soprano Anna Netrebko, la diva per excel·lència, equival potser a la temporada sencera. ¿I la podríem considerar “popular”? Portem cantants que són habituals del Liceu, del Teatro Real de Madrid, de la Zarzuela... No són Juan Diego Flórez, però ni és el que pretenem ni ens ho podríem permetre.