Jordi Bernet, historietista: “Si van treure Corto Maltés de la façana, imagina’t Clara de Noche”

És el pare d’un grapat de personatges que han macat època en la historieta espanyola contemporània, des de Custer, Kraken i Sarvan fins a Tex, Torpedo i, naturalment, la mítica Clara de Noche, recentment traspassada. Però atenció, perquè Bernet (Barcelona, 1944) es va estrenar amb Doña Urraca, històrica del ‘Pulgarcito’. El Museu del Còmic li consagra la retrospectiva del saló, que arrenca avui amb Jan, Pellejero, Puerta, Font i Beroy.

Doña Urraca els sonaria avui als millennials a coseta marciana.

Amb tota la raó. El personatge va néixer el 1948, en plena postguerra: misèria, gana, estraperlo... Un sidral. I la censura s’hi va acarnissar perquè era massa negra. Impròpia, pensaven els censors, del paradís franquista.

Berlanguiana, potser?

A la primera historieta de totes, Doña Urraca es troba un cec, l’ajuda a creuar el carrer però, en lloc d’esperar que es posi verd, el fa passar quan es posa vermell. Era un humor més que negre. La censura no ho podia tolerar. I la van anar edulcorant, com van fer amb el Carpanta d’Escobar.

Posada al costat de Clara, semblen vingudes de dos planetes diferents.

I tant! Doña Urraca, de glamur no en tenia gaire. Terenci Moix deia que era filla de l’expressionisme alemany!

Comencem per Torpedo: quin actor hi tindria un aire?

Als anys 80 es va parlar de fer-ne una versió cinematogràfica. I qui hagués donat el tipus era el Robert de Niro de l’època.

Com és que no va prosperar?

Perquè els americans ens proposaven uns contractes lleonins, impossibles, que bàsicament consistien a quedar-se tots els drets, un cop feta la pel·lícula. Hi vam estar molt a la vora. Mira que el càsting estava quasi tancat...

Ni ell ni Clara són per a tots els públics.

M’ha agradat molt el gènere negre, perquè et permet parlar de tot i no passa de moda. Clara de Noche la vaig començar a dibuixar per al Jueves. El director, que era Gin, em va demanar de crear un personatge per a la revista. L’únic que em va dir va ser: “Fes el que vulguis, però que sigui de puta mare”. I li vaig prendre la paraula literalment.

El que sorprèn és la longevitat: la primera historieta és del 1992; l’última, del 2015.

Clara és una puta amb tots els ets i uts, una historieta humorística, però el guionista, Carlos Trillo, tenia molt de tacte. Pensàvem que tindríem corda per a mig centenar d’episodis, i al final en vam dibuixar un miler llarg.

I per què la va 'matar'?

El Jueves va canviar de propietat i de línia editorial, no m’hi acabava de trobar bé i, sobretot, sobretot, ja era hora de plegar, de jubilar-me. Pensa que vaig començar a dibuixar amb 16 anys, i que en tenia 73: 58 anys dibuixant! Tocava estar una mica tranquil i, com que ho podia fer, em vaig retirar.

Seria avui possible crear un personatge com Clara, prostituta feliç i consagrada a fer feliços els seus clients?

La vam concebre com un homenatge a la puta clàssica. Molt abans del desembarcament de prostitutes africanes i de l’Europa de l’Est. Això és una altra cosa, sense cap –diguem-ne– romanticisme.

N’ha tingut alguna vegada, de romanticisme, aquest món?

El model era la Shirley McLain d’Irma la Dulce, per entendre’ns. Tractar-ho amb humor era delicat, però Trillo ho feia de forma exquisida.

Alguna topada amb grups feministes?

Doncs no. I rebíem cartes de moltes admiradores. Així que no ho devíem fer malament del tot. Pensa que Clara de Noche es va publicar, fins i tot, en un diari: l’argentí Página 12.

Creu que amb la hipersensibilitat actual podria dibuixar un personatge com aquest?

La veritat és que hi ha una regressió evident i preocupant. Per exemple: al TBO clàssic hi havia una parella que eren Morcillón y Babalú, un explorador colonial i el negret que li feia de guia. Això, avui, seria impublicable. I era el TBO! Passaria el mateix amb molts dels còmics de Toutain dels anys 80. Ara tothom protesta per qualsevol cosa.

Sabrà que el Comú de la Massana va acabar esborrant la façana del Corto Maltés, per la cigarreta, les arracades i tota la pesca.

Doncs imagina’t una façana amb Clara de Noche. O amb Torpedo, que es fot els Camel un rere l’altre!

El bon Torpedo es diu en realitat Luca Torelli: parent del Luca Brasi d’'El Padrino'?

Cap. Torpedo és el malnom que la màfia donava als anys 30 als sicaris, als assassins a sou.

Ja que en parlem: qui és el pare de Pablito, el fill de Clara?

Encara l’estem buscant. Quan crees un personatge hi acabes incorporant coses de la teva vida. Pablito és un fill de puta amb totes les lletres, i va sortir perquè de petit tenia un amic al meu carrer que era fill d’una dona de qui es deia que era prostituta. Nosaltres l’envejàvem, perquè els nòvios de la mare li regalaven unes joguines al·lucinants: ell anava amb uns camions que corrien sols –i en aquella època– i nosaltres, amb la baldufeta de nyigui-nyogui.

Quins dels seus personatges tornaria a dibuixar per gust?

Una de les gràcies d’aquest ofici és que treballant t’ho passes estupendament. Diumenges inclosos. I, si pots triat temes que t’agraden, no ho vulguis saber. Sarvan va néixer per fer-li la competència a Selecciones Ilustradas, que arrasava amb unes historietes protagonitzades per dones estupendes. No ho havia fet mai i em va agradar. Després va venir Custer, i moltes altres.

No li han dit mai que cosifica la dona?

Tampoc. I mira que les historietes de gàngsters, d’un masclisme absolut, per força estan plenes d’un determinat tipus de dona. La gràcia de Torpedo és que pela paios que són encara més fills de puta que ell. No deixa de ser una paròdia del cine negre de l’època.

L’últim que ha dibuixat?

Un western per a la DC Comics nord-americana, Jonah Hex. M’encanta. La feinada que he tingut als EUA per esquivar els superherois. Per nassos t’arriba haver-ne de dibuixar, algun cop.

A vostè li va tocar Batman.

Perquè, dintre dels superherois, Batman surt de nit i té una certa vida interior, sembla que queda dins del meu univers. Però costava molt no anar a espetegar en aquesta gent que vola i tota la pesca. Una altra de les tecles que he intentat no haver de tocar és el gènere romàntic. Sembla que me n’he sortit.