Diari digital d'Andorra Bondia
Botey escalfava ahir motors a l'escenari de l'Auditori.
Botey escalfava ahir motors a l'escenari de l'Auditori.

Jordi Botey: “Els anys et posen a lloc, t’ensenyen a restar, el que no s’ha de fer”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Facundo Santana

Festa gran a l’Auditori. Torna la Temporada, escapçada sense contemplacions per la pandèmia. Amb la cara B d’un cantautor de la casa –n’és el tècnic des del 2008– però que s’havia mantingut en suspens des del 2005, quan va publicar el segon i últim disc. Amb piano i guitarra i una posada en escena íntima, minimalista i inèdita.

Era l’Auditori que somiava?
D’una banda estic molt content de ser l’artista que reobrirà la Temporada. És una responsabilitat enorme i un honor que no m’esperava i que probablement tampoc mereixo. De l’altra, m’entristeix molt haver penjat un sold out en aquestes circumstàncies.

No diré por, però cert recel no el té, de congregar un centenar llarg de persones?
Al contrari. Si una cosa em fa il·lusió és poder defensar i demostrar amb fets que la música, que la cultura és segura. Per això dono tanta importància a aquest concert. Hem d’entendre que les coses les haurem de fer així durant cert temps, però que fent-les bé, anar a un concert és seguríssim.

No tothom ho veu tan clar.
Tortell Poltrona ho clavava l’altre dia: l’any 2020 no està perdut. És un any diferent, això sí, però el que no podem fer és llençar a les escombraries un any de la nostra vida. Hem d’aprendre a conviure amb la nova situació. I s’ha d’entendre que un teatre, un auditori, és un espai com a mínim tan segur com un bar, un autobús o les cues que fem per entrar en un òrgan de l’administració.

Ens hem fet tips de sentir que en sortirem més forts. No està tip de tant d’optimisme de Tot a 100?
Absolutament d’acord. Estic convençut que tornarem més dèbils, que no serveix per res aplaudir els sanitaris, ni dir i redir que resistirem. Tinc claríssim que no en sortirem millors, d’això. Més aviat el contrari.

Per què el sector cultural és l’últim a tornar?
Aquesta és la gran pregunta. Perquè sembla que no és vital, ni necessari per sobreviure, perquè ens hem cregut que la cultura és gratis i no estem disposats a pagar per escoltar una cançó.

L’últim disc i l’últim Auditori es remunten al 2005. On s’havia posat, tot aquest temps?
Com més coneixes el món de la música per dintre, com jo l’he pogut conèixer gràcies a la meva feina de tècnic, més respecte li tens al públic.

No digui que té por escènica!?
Nooo! Però al públic no li pots donar gat per llebre, i si no li pots oferir el millor, no cal ni que t’hi molestis. L’art no és un producte. Com a mínim, per a mi. No visc d’això, així que quan presento el meu treball és perquè estic segur que és digne. Amb modèstia i realisme. Si no tens res per aportar, queda’t a casa. No l’estafis.

Què ens hi explica, a l’espectacle d’avui?
Un parell de temes de Reflexions d’un passerell, La darrera estada, que explica la història d’un veterà de la Guerra Civil que em va explicar un avi ingressat en un geriàtric, i La mort no té clàxon, amb lletra d’Antoni Morell, i una selecció de temes catalans des dels anys 60 i fins ara: Maria del Mar Bonet, Pau Riba, Pi de la Serra, Serrat, Llach... i també Lluís Cartes.

Què diu, Morell, a ‘La mort no té clàxon’?
Ens adverteix que això nostre aquí baix és efímer i que ens n’anirem sense que el conductor ens avisi. Espavila, vaja: “No t’avisa i et trontolla, i no t’advertirà mai. Un aligot negre és el seu mirall...”  Quan la vam estrenar, el 2005, el vaig fer pujar a l’escenari. I va plorar.

Llàstima que ell no hi serà.
T’he de dir que la considero la meva obra mestra. No sé ni com em van sortir aquells acords, perquè jo no soc músic d’estudi. A mi em ve una melodia, me’n vaig al piano, la toco, l’enregisto i la passo al productor perquè hi faci els arranjaments. Funciona així, la cosa. En fi, me’n va escriure una vintena i n’he musicat cinc en total.

Perdoni, vostè, és cantautor?
Sí, en el sentit que canto cançons que he escrit jo mateix. Però melòdic, no de denúncia social. Pop fàcil i assequible.

Què en queda, del Jordi Botey de ‘Paraules cap a mai’?
Tenia quinze anys menys i em costava tenir els peus a terra. Per sort, la vida et va posant al teu lloc. He après el que no s’ha de fer. A restar, perquè sens dubte, menys és més. I a respectar el públic que ha tingut la deferència de consagrar-te un temps de la seva vida. Fa quinze anys em vaig presentar a l’Auditori amb vuit músics. Avui, amb dos.

Com a tècnic, quants concerts ha vist a l’Auditori?
Tots, des del 2008. Alguns centenars.

Alguna decepció?
Decepció, no. Però vaig trobar divertit que Ara Malikian es passi la meitat del concert parlant. I això és molt dir quan t’allargues tres hores a l’escenari. La primera vegada va ser divertit. La segona em va avorrir.

I sorpreses?
L’elegància de Luz Casal. El carisma, el duende de Rosario Flores, que irradia tota la platea mentre que l’espectacle musical és més aviat fluixet. I el millor concert que he vist a l’Auditori: Ute Lemper, sublim. Qui arribés a la meitat del que fa aquesta dona. I no es va omplir ni de lluny. Una llàstima.

Dels boleros, ni parlar-ne.
Allò va ser... com posar un japonès a tocar flamenc. No en tinc ni la veu ni l’ADN ni soc Moncho.

Ordino
Andorra
Botey
temporada
Auditori
Morell
Ute Lemper
Rosario
Ara Malikian
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic