Diari digital d'Andorra Bondia
Amb la viola de gamba: Savall (Igualada, 1941) toca un instrument del segle XVI fabricat a Itàlia.
Amb la viola de gamba: Savall (Igualada, 1941) toca un instrument del segle XVI fabricat a Itàlia.

Jordi Savall, musicòleg: “La música ‘antiga’ del segle XX seran els Beatles”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Pedro Aguilar

'La cita és divendres a l’Auditori Nacional: la Capella Reial de Catalunya i l’home que va portar la viola de gamba a la pantalla gran –recordin l’extraordinària ‘Tous les matins du monde’– obren oficialment el 6è centenari del Consell de la Terra amb ‘Andorra al Renaixement i al Barroc europeu’. Un privilegiat viatge als segles XV, XVI i XVII de la mà del gran mestre de la música antiga. O històrica, com ell prefereix dir-ne.

Però si als segles XV, XVI i XVII pintàvem ben poqueta cosa, a Europa! I musicalment, encara menys.

Hem situat la història d’Andorra en el context musical de l’època: toquem una peça de moda a la cort francesa del 1419, quan es crea el Consell de la Terra; als anys de la guerra civil catalana, del 1462 al 1472, toquem un villancet del 1469 que evoca les topades entre els partidaris del rei Joan II i els de l’infant Ferran, però també una cançó que celebra la conquesta de Granada pels reis Catòlics, i un cant luterà francès enormement popular a l’època ens serveix per il·lustrar les incursions protestants del XVI...

Entre la música que ha exhumat al llarg de la seva trajectòria, quina li ha tocat més endins la fibra sensible?

Del que he pogut fer amb viola de gamba, la música de Marin Marais i de Saint-Colombe. Per a cor, Monteverdi, Bach, Sararols... I m’ho he passat molt bé redescobrint la força de la música tradicional, des de les cançons sefardites fins a la celta, l’armènia, la balcànica i ara, l’africana. Aporten unes emocions que són úniques perquè són pròpies d’aquella cultura.

Tous les matins du monde' no va ser, per tant, una anècdota.

Al contrari: contribuir a fer arribar al gran públic la música barroca és una de les grans experiències de la meva carrera. I atenció: ho vam fer sense concessions, perquè és una música estrictament barroca, sense amanir-la ni endolcir-la per fer-la més digerible.

El petulant Marin Marais era el dolent, i l’auster Saint-Colombe, el bo, com es desprèn de la pel·lícula de Corneau?

En absolut. Saint Colombe, tan pur ell, va tenir un fill natural –és a dir, extramatrimonial. El que passa és que venia de família protestant i portava una vida retirada, al marge de la cort. Però l’oposició entre l’un i l’altre és històricament certa: Saint Colombe representava l’escola antiga, mentre que Marais era un revolucionari. Però al final de la seva vida, a Saint-Colombe li van demanar: “Creu que hi ha deixebles que superen als seus mestres?”. I ell va dir: “N’hi ha, sí, però ningú no superarà Marin Marais”.

A la meva filla li vaig posar una vegada 'Une jeune fillette' per anar a dormir, i ara me la reclama cada nit. És rareta?

Nooo! És una música bellíssima i entranyable, que històricament ha servit de cançó de bressol i ha inspirat cantates i motets fins a la nostra època. I miri, li explicaré un petit secret a compte d’aquesta cançó...

Digui, digui.

Quan l’anàvem a enregistrar vaig estar audicionant moltes nenes. Vam escoltar cantaires del cor de Ràdio França. Totes eren petites Caballés, amb un vibrato extraordinari. Però no funcionaven. Després vam sentir unes altres nenes que no tenien tanta tècnica però que, és clar, desafinaven... Estàvem desesperats.

Com va acabar, la cosa?

Doncs que els vaig demanar a Montserrat Figueras i a Maria Cristina Kiehr de cantar-la. El que vam fer va ser augmentar una mica la velocitat de la gravació perquè les veus sonessin com de nena petita. Una trampeta. Quan vam tornar a casa, els nostres fills deien: “Que estrany, sembla que cantin unes nenes però són les vostres veus, oi?”.

La cançó medieval, és la música popular dels segles XIV i XV?

Convé distingir la música dels poderosos –la de l’Església i la de la cort– i la del poble, que acostuma a ser anònima i que raríssimament s’anotava. D’aquí la meva dèria per recuperar-la, perquè són músiques que incorporen l’ànima de la gent del carrer.

I com ha arribat fins a nosaltres, si no s’anotava?

Es transmetia per tradició oral, i al segle XIX va emergir una generació d’heroics musicòlegs que les van anotar i transcriure. Però pel camí se’n van perdre moltes.

La música antiga, cal tocar-la amb instruments originals?

Mai no diré que un pianista no pugui tocar Bach. Hi té tot el dret, però si volem sentir una música tal com sonava a l’època, cal utilitzar els instruments de l’èpòca. Els colors dels instruments antics, la manera de tocar-los, ens dóna el caràcter que li va voler conferir el seu autor.

La seva viola, per tant, serà 'de veritat',  oi?

És un instrument italià del XVI que sona estupendament.

Per què la música antiga entra més fàcilment, sobretot per a una oïda profana, que la simfònica i no diguem ja la contemporània?

Pot tenir alguna cosa a veure amb la novetat. Imagini que a Andorra es descobrís una vall preciosa que pel motiu extraordinari que fos no se sabia que existia. Tothom voldria veure-la. Amb la música històrica ens passa una cosa similar: estem descobrint llocs musicals fins ara ocults, una música escrita a més en un llenguatge comprensible que s’havia deixat de costat sobre la idea absolutament errònia que el nou és sempre millor que l’antic. Pensi que les Vespres de Monteverdi, una de les grans obres religioses de tots els temps, es van estrenar el 1610 i després ja no es va tornar a interpretar... fins al 1950!

Artur Blasco ha recuperat prop de 2.000 peces del cançoner tradicional. Vostè i ell es dediquen al mateix ofici.

Efectivament, cadascú des del seu àmbit. És important conservar aquesta tradició. Si no la fixem, es morirà.

Ignacio Ribas insisteix en reivindicar l’orgue ibèric, però no sé si amb gaire èxit...

És important divulgar les meravelles d’altres èpoques. S’ha de fer, això sí, buscant que cantants, instruments i programes siguin atractius, i en les millors condicions possibles. Això és la clau de tot. Només recuperarem aquesta música si sabem interpretar-la amb l’emoció, la frescura i l’honestedat que es mereixen. El que compta és això: que et toqui. Quan una música et toca, te la quedes per sempre.

Shakira, Maluma i companyia seran la música 'antiga' que escoltaran al segle XXV?

La música antiga del segle XX seran els Beatles. Ja ho són, de fet. Però el que a mi m’amoïna és recuperar les cultures vives. Hi ha encara molta feina a fer amb la música africana i la de l’Orient Llunyà.

Andorra
música
antiga
històrica
consell
general
terra
Centenari
Jordi
Savall
Capella
Reial
Tous le smatins du monde

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte