José Luis, per què te’n vas?

Perales va obrir ahir la Tempoada de música i dansa al Centre de Congressos: era el seu primer concert andosí i serà l'últim perquè als 74 anys es retira dels escenaris.

Comencem pel final, no direm que apoteòsic però gairebé, i que va arribar després d’una vintena de temes que José Luis Perales, en l’estrena al Principat –mai no hi havia cantat: ”Por fin”, va dir en començar– s’havia ventilat en poc més d’una hora i mitja. No havia cantat ni Un velero llamado Libertad, ni ¿Y cómo es él?, ni Te quiero, així que no calia ser un visionari per intuir que ens les col·locaria a la tanda de bisos. I naturalment, va ser així. Perquè ho havia advertit, que ell venia a fer que el públic s’ho passés bé, i perquè Perales no enganya, és transparent com les seves cançons, que connecten perquè toquen la fibra sensible de la gent d’arreu, que penca i beu, que sua i menja, i es lleva amb el primer sol, i va al futbol cada diumenge, per dir-ho a la manera de Serrat. 

Va ser, diguem-ho també, un concert clarament generacional, que apel·lava sobretot a les dues o tres generacions que van créixer escoltant el de Cuenca al casset del 124, o en programes que avui semblen plistocènics com ara 300 millones, Aplauso i l’Un, Dos, Tres. Perales diu que plega, i el seu mutis és a la vegada el mutis simbòlic dels anys 70, la televisió en blanc i negre i la UHF, les escapades a Andorra (!?) per omplir el maleter de sucre i formatge de bola, del No llores por mí Argentina, el segrest de Quini i l’astracanada de Tejero. És veritat que la seva carrera s’ha allargat mig segle o més, i que ha deixat un grapat de temes que molts som capaços de taral·lejar. En va deixar constància al repertori d’ahir des de la Balada para una bienvenida amb què va començar tot. El primer tram va ser potent, directe en vena, amb Me llamas, i, atenció, Cosas de doña Asunción, un tractat de sociologia que als nens d’avui els sonarà a l’edat de pedra però que està tocada per la vareta. A més, el septet que l’acompanya, tan elèctric,  la vesteix amb una flauta que li queda com un guant, quasi un himne folk. El cas és que va aixecar la primera ovació de la nit. No va faltar  Celos de mi guitarra, la cançó amb què Perales va donar un cop a la taula (era el 1973) ni tampoc Quisiera decir tu nombre, un altre clàssic.

Deia el cantautor espanyol l’altre dia en aquestes pàgines que sentimental sí, però que ensucrat li feia ràbia que li diguessin. No s’acaba d’entendre per què. Perales navega per la cançó sentimental com Odisseu per la mar d’Ítaca. Li passa com a Mae West, que quan era bona, era bona, i quan era dolenta era millor. Doncs quan és romàntic, Perales és bo, però quan es posa cursi és insuperable. Ho és a Y tú te vas, pizzicato inclós (“Te olvidarás de lo que fui/ Y yo en mi ventana/Veré la mañana vestirse de gris”), ho és a Amada mía, ho és a Canción de otoño i ho és a Ella y él. I no passa res. Tot poeta és un funambulista que s’arrisca a caure del costat carrincló quan menys s’ho espera. Sovint hi cau, sí, però, ai, quan el dribla. Això és exactament el que distingeix els poetes dels que escriuen versos. I Perales té versos memorables: penso ara en ¿Qué no daría yo?, que va escriure per a Rocío Jurado. Si no la coneixen, corrin, corrin: “Qué no daría yo por escuchar de nuevo/ Y esta niña que llega tarde a casa/Y escuchar ese grito de mi madre/ Pregonando mi nombre en la ventana”. I de passada, busquin el Por qué te vas que li va escriure a Jeanette i que ara versiona amb uns sensacionals aires jazzy. 

Va ser aquest un tram potser més per a gurmets, amb el Perales més loquaç de la nit, i de seguida el preàmbul de la traca final, amb Que canten los niños –insisteix que el seu tema més estimat, què hi farem– Balada para una despedida i els bisos que l’han convertit en immortal.  Per què te’n vas, José Luis?