Diari digital d'Andorra Bondia
Jose Travé, amb Ramon Berga, un altre dels impulsors de la iniciativa, a la porta de l'Aparador.
Jose Travé, amb Ramon Berga, un altre dels impulsors de la iniciativa, a la porta de l'Aparador.

Jose Travé: “Era una sort gestionar amb llibertat un espai tan maco com l’Aparador”


Escrit per: 
Alba Doral / Foto: L'Aparador

L’Aparador és una aventura llarga i fructífera que, malauradament, queda per al record. Una oportunitat així difícilment es presenta molts cops. I amb tot, els artistes de la Seu mantenen certa esperança que algú els obri les portes. Difícil, reconeix Jose Trave, que va ser una de les impulsores de la iniciativa. De moment, però, queda un llegat de quasi vint anys del qual val la pena fer balanç.  

Quin disgust l’adeu a l’Aparador, oi?
Per a la Seu era molt important, perquè tornem a quedar com fa divuit anys. I diré que des que nosaltres vam crear l’Aparador poc ha canviat. Tenia un component reivindicatiu, perquè no hi havia sala d’exposicions, a banda d’un Sant Domènec immens on si no tens dos mil quadres no cal que exposis.

Home, precisament vostè acaba de passar per Sant Domènec, amb ‘Bitxos’.
Lluïa, sí. Però a l’Aparador qualsevol que hagués treballat una mica ja tenia un espai expositiu. Sant Domènec necessita anys de preparació per fer una exposició digna per a aquella sala, tan majestuosa. O fas una cosa forta i potent o se la menja l’espai mateix. 

Entesos. 
En canvi a l’Aparador podies posar-hi peces grans, que queden maques a tot arreu, però si eren peces petites tampoc no passava res, quedaven bé.  

Fem història?
Divuit anys, sí, sí. Va obrir el bar Plana i tenia el magatzem a sota mateix, fins que va agafar la botiga del costat com a magatzem. Tenia unes cortines a l’aparador per ocultar les caixes de cerveses. Una colleta, amb el Ramon Berga [a la foto, amb Travé] i d’altres, li vam proposar que ens deixés la part de fora. Primer ens va respondre: “Jo dels artistes ja sabeu que no en vull saber res”. 

Els va engegar!
Ja ho pots ben dir [riu]. Però en dos o tres dies passava jo per davant del bar i em va cridar per dir-me: “Allò que em vau dir, que sí, que sí”. I ja està, ja ens vam posar a treure les cortines de seguida, a preparar-ho i a exposar: en principi, canviàvem cada quinze dies la proposta. La inaugural va ser una col·lectiva, amb obra de la gent que havíem posat tot allò en marxa. Després ja vam convidar el primer artista, que va ser Josep Maria Xart, que ja no el tenim entre nosaltres. 

Devia ser un xoc per al vianant, que l’art saltés als nassos com qui diu. 
És clar. I teníem tanta gent amb ganes d’exposar! El Plana mateix va ser una explosió, i l’Aparador també. Hi havia molts artistes amb ganes de mostrar el que feien i molta gent que s’hi atansava, hi havia molt ambient cada cop que fèiem una nova mostra. Era una manera que els mateixos creadors estiguéssim molt en contacte, amb trobades freqüents. 

Balanç de quanta gent hi va exposar, quantes exposicions?
No ho tenim comptat, en realitat. En aquesta última exposició –ja no teníem ni llum, no sé si se’n pot dir exposició– vam penjar tots els cartells i suposo que n’hi deu haver tres-cents. O més, ni idea. 

Què ha suposat l’Aparador, quina petja deixa?
L’art al carrer, que la gent no fes cap esforç per entrar en una sala. Així persones sense cap interès previ ni tan sols s’aturaven a mirar i fins i tot te’n donaven una opinió. Ha servit per, en certa manera, educar. Vam ensenyar a acceptar coses noves. 

Ho tenien clar. 
Sempre vam defensar que no s’hi podien ensenyar coses que fossin còpies, havia de ser obra inèdita, creativa, original. Ha estat una sort que la gent de la Seu durant aquests anys hagi estat veient exposicions d’aquesta manera tan fàcil. 

La Peixera a Andorra,  que també ha desaparegut, bevia de la seva iniciativa.  
Estàvem i estem en contacte amb artistes d’Andorra: amb l’Alfons Valdés i Gemma Piera, amb Joan Canal, amb la Montserrat Altimiras, la Mònica Armengol... Hem fet moltes coses conjuntes. Sempre era com una miqueta d’enveja que tinguéssim aquest lloc i quan el Govern els va deixar La Peixera estaven feliços, és clar. Eren dos espais  molt macos. I poder-los gestionar amb aquesta llibertat... No trobes gaires oportunitats com aquesta. 

I ara què?
La veritat és que nosaltres sempre havíem sabut que si un dia el Plana tancava nosaltres anàvem darrere. Per una banda fa molta pena, però ja estàvem preparats. En realitat no pensava que arribaríem a durar divuit anys. Era una iniciativa que manteníem purament per amor a l’art, sense cap ajuda de cap institució. En res. Així que també hi ha cert desgast nostre. Ara estem de dol, per dir-ho d’alguna manera. 

Opcions?
Aquí a la Seu hi ha molts locals buits. No descarto que algú ens en faci alguna oferta, algun propietari. Nosaltres el que ja no podem fer és posar-hi diners, sobretot perquè tampoc no els tenim. 

Cap oferta de l’Ajuntament? Donàveu vida.
L’Ajuntament no ens va ajudar ni a millorar la il·luminació. Potser ens hauria d’haver donat un cop de mà, oi? Enviar tècnics municipals a ajudar amb la llum i que quedés maco? No dic pagar un lloguer d’un espai, no l’hi veig un sentit, naturalment. 

Estem com fa dues dècades, diu. Com?
Sant Domènec és impensable per a nosaltres. La Cuina a mi no m’acaba d’agradar, tan amagada. El Refugi o el col·lectiu Tartera, chapeau el que fan a Canonges, però com a espais expositius són petits i tancats. Està tristot el panorama. 

jose
Travé
aparador

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte