Josep Dallerès, poeta: “Zelensky és un actor que interpreta un personatge que ningú s’esperava”

Torna després d’un lustre als aparadors amb ‘Pell, tot és pell’, poemari d’estirp clàssica on abunden sonets i quartets i on retorna a una introspecció que l’allunya de ‘Vuitanta-dos dies d’octubre’ i l’acosta als primers llibres, ‘Amic’, ‘Ulls d’aigua’, ‘Illalba’. Hi qüestiona el temps dilapidat en política, una vida “virtual”, i deixa que brolli una certa enyorança pel temps perdut. Si volen un consell, ‘carpe diem’.

Si diem que a ‘Pell, tot és pell’, fa balanç vital, diem bé? Ho dic per poemes com ‘Que feliç era mare’ o ‘Mai de mai’. I n’hi ha uns quants més.
Potser és l’edat, a partir de cert moment, de balanç en fas cada dia. I el que està passant últimament també t’hi convida.

El que no hi veig és un fil conductor com era el cas de ‘Vuitanta-dos dies’.
Perquè no hi és. Aquest llibre és una col·lecció de poemes. El que els uneix tots és que són fills de la pandèmia, en el sentit que em vaig imposar una disciplina estricta per omplir les hores extra que vam tenir: dues hores de lectura al matí, seguides de dues hores més escrivint. Feia anys que no m’ho podia permetre.

Això l’acosta ni que sigui tècnicament a ‘Vuitanta-dos dies’, que també és fruit de la voluntat d’escriure poesia com qui va a l’oficina.
Si has d’esperar que arribi la inspiració per posar-te a escriure, malament. La inspiració és molt fugissera, l’has de provocar i alimentar.

Amb ‘Pell, tot és pell’, retorna en canvi a una intimitat que l’emparenta abans amb els seus primers llibres que no amb ‘Vuitanta-dos dies’.
Sens dubte. No he escrit amb un ull posat a l’actualitat, com aleshores. I les circumstàncies excepcionals de la pandèmia també convidaven a certa introspecció. 

També parla de la Covid, a ‘Pandèmia d’espatlles amples’ i a ‘L’orat vals de les vacunes’.
Era inevitable. Pensa que en vaig escriure prop de sis centenars, des de l’1 de gener del 2021 fins a principis de setembre. Per destriar el gra de la palla vaig haver de demanar ajuda a la Dúnia Ambatlle, perquè evidentment no tot és publicable, però també hi havia dies en què res no em semblava publicable. Em faltava perspectiva. 

Sorprèn que en aquest temps de poesia absolutament lliure, vostè es prodigui en sonets, quartets i acròstics. Només li falten cal·ligrames. És quasi revolucionari.
M’he sorprès a mi mateix, perquè la gran majoria dels poemes eren sonets. Més o menys quadrats, però sonets. Però no ha sigut fruit d’una decisió prèvia.

Home, un sonet tampoc no surt sense voler. Estrofa, ritme i rima s’han de rumiar.
És evident que no. Però sospito que surt el pòsit de fa mig segle. Havia llegit molts sonets, l’havia treballat molt, i ha resultat que tot això va deixar una llavor que ara germina. Però t’asseguro que em va sobtar moltíssim. No té res a veure amb Vuitanta-dos dies, però és que tampoc puc dir que retorni als orígens, perquè els meus primers poemaris tampoc eren sonets.

Potser emparenta més, per l’estructura clàssica, amb ‘Frontera endins’ que amb ‘Amic’ o ‘Ulls d’aigua’.
Sens dubte. Pell, tot és pell s’escapa completament de la poesia que havia fet fins ara.

I si li diuen antiquat, jocfloralista?
Què hi farem! M’he fet gran,  qui ho dubta, i hauré deixat d’anar amb el temps. La veritat és que no m’hi amoïna, és un dels rars privilegis de l’edat.

Des del 1995, que va publicar ‘Illalba’, havia guardat silenci poètic, i aquest és el segon poemari en un lustre. Vol recuperar el temps perdut?
El que em demano és si va valdre la pena tot allò que vaig fer, vistos els resultats. Si realment vaig viure de veritat o si em vaig limitar a viure de forma virtual.

Vostè mateix es respon a ‘Virtualment vivim’.
Durant un temps vaig desplegar tanta activitat que tinc dubtes que allò fos l’autèntica vida.

Se’n penedeix, del seu pas per la política?
No serveix de res, penedir-se.

Dels llibres que no va escriure.
El que em queda clar és que si hagués dedicat aquella energia a la literatura, com a mínim hauria escrit altres coses. També és veritat que vaig adquirir uns coneixements i una experiència que mai no hauria tingut. Una altra cosa és que tot això serveixi de res. Cada vegada tinc més clar que el que realment aprens és molt difícil de transmetre.
 
A ‘Vuitanta-dos dies’ ja plantejava el neguit per la deriva dels drets humans i la democràcia a Europa. Premonitori, veient la situació actual.
Em vaig quedar curt. I mira que soc un europeista convençut. Però crec que Europa ha deixat d’existir. Així de clar t’ho dic.

El desànim és ara inevitable.
Això ve de lluny. Per no haver remat cap on havíem de fer-ho. I el pitjor és que no tinc clar que estiguem a temps de rectificar. Menys amb el que està passant.

No pot ser al revés, que la invasió ens obligui a reaccionar?
És cert que els passos endavant Europa sempre els ha fet en moments de crisi. El que Trump no va poder fer, quan advertia que els EUA marxarien de l’OTAN si Europa no hi contribuïa, ho ha aconseguit Putin: Europa no només s’implicarà a fons en l’OTAN, sinó que anirà molt més enllà. És un desgavell total. Però insisteixo, no ve d’ara.

Quan ho comença a intuir?
Estava a Estrasburg [hi exercia d’ambaixador davant del Consell d’Europa] quan el problema d’Ucraïna es va posar cruament de manifest. Era el 2013. Hi havia possibilitats d’arreglar-ho, però el que compta és la pela, i a Ucraïna el que compta és el que hi ha a sota: els minerals. No les persones.

M’està animant el dia.
Hi ha moments d’optimisme, però no veig cap dirigent europeu que pugui arreglar això. Sobretot després que fessin marxar Merkel sense donar-li ni les gràcies, que era la ment més clarivident. I tampoc no ho va poder arreglar. La política, avui, té un marge de maniobra molt reduït.

Em dirà que el poder a l’ombra l’exerceix el Club Bilderberg.
No sé si el club Bilderberg, però sí les grans multinacionals, essencialment. Mana el diner, els bancs. Res més. La política hi està cada vegada més sotmesa. Els que podrien rebel·lar-s’hi ja no estan en política. 

Dedica uns quants poemes a episodis cabdals del segle XX, des d’Hiroshima i Auschwitz fins a la revolució dels clavells. La invasió russa, que queda fora del lapse temporal de ‘Pell, tot és pell’, li ha inspirat algun poema?
De moment, no. Primer de tot, necessitaria més informació que la que tinc. Però com que vaig bastant a contracorrent del que se sent... La meva ment està amb els milions de desplaçats i amb els milers de morts. Però no hi veig una solució a curt termini.

A contracorrent, diu?
Hi ha moltes coses que no les puc creure perquè sé que no són veritat. 

Per exemple?
Vaig viure de primera mà, i intento ser suau, els canvis que hi va haver després de Maidan. Sé els que realment van sortir dels ucraïnesos i els que va ser fruit de manipulacions externes.

Insinua que Zelensky és un titella? De qui?
No ho diré així. Però crec que tothom, tant d’un costat com de l’altre, s’ha trobat amb un actor que està interpretant un personatge que no s’esperaven i que els està modificant el guió.

No té tan clar qui és el bo i qui, el dolent!?
El responsable de la massacre és indiscutiblement Putin. Per moltes provocacions que hi pugui haver hagut, el resultat no havia de ser necessàriament aquest.  Però no tot és ni tan blanc ni tan negre.

El ‘boom’ literari que vivim, és casualitat? I sostenible?
Crec que és fruit del boom econòmic que ha experimentat Andorra l’últim mig segle, que crea una possibilitat d’accés a la cultura que abans senzillament no existia. Ara assistim al fruit de tot això. I el sorprenent, i en certa manera el trist, és que és un fruit no programat. Hauria pogut sortir molt més si des de les institucions s’hagués adobat el terreny. No es va fer.  És una llàstima que no hi hagi una idea clara per assegurar el futur. No tinc gens clar que pugui mantenir-se, perquè tampoc tinc clar que puguem mantenir l’abundància de l’últim mig segle. I desenganyem-nos, la cultura necessita  diners.