Diari digital d'Andorra Bondia
Escribano, davant del Centre de Congressos, que ha sigut històricament l'escenari de la Temporada.
Escribano, davant del Centre de Congressos, que ha sigut històricament l'escenari de la Temporada.

Josep Maria Escribano, director artístic de la Temporada de Música i Dansa: “Caldria reformular la programació avui dispersa i reunir-la en una proposta de país”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Coneix com ningú les bambolines del veterà cartell de la capital perquè el dirigeix des del 1993, quan va prendre el relleu ni més ni menys que d’Alfredo Kraus. L’any següent es va convertir en Temporada, i aquest curs en celebrem per tant el primer quart de segle. Més discretament, per cert, del que semblava reclamar l’efemèride. És clar que a última hora va fallar Pat Metheny.

Quina va ser la primera nit de la Temporada?

Ens n’hem d’anar a l’octubre del 1989, en un recital que va oferir el tenor Alfredo Kraus al primitiu Centre de Congressos. Una iniciativa puntual seva en agraïment al país, perquè tenia la residència.

Vaja, com Montserrat Caballé.

I molts altres cantants lírics. Teresa Berganza, sense anar més lluny. En fi, que va despertar molt d’interès i va ser el mateix Kraus qui va proposar de donar-li una continuïtat en forma de festival, i es va oferir a apadrinar-lo. El cònsol Manel Pons li va prendre la paraula i el 1990 vam estrenar el Festival de Música i Dansa, que el 1994 es va convertir en Temporada, primer amb Crèdit Andorrà, i des del 1997, amb MoraBanc.

L’artista que més vegades ha repetit?

La soprano Ainhoa Arteta, que ha vingut en quatre ocasions, si incloem el recital pel 60è aniversari de MoraBanc. La primera, amb el baríton Joan Pons. Li vaig proposar a ell de fer un recital de duets. L’altra opció era María Bayo, l’altra gran soprano espanyola del moment. Ell va preferir Ainhoa perquè tots dos coincidien al Metropolitan i podien assajar.

I el segon?

El ballarí Ángel Corella, que ha vingut tres vegades, i que s’hi va estrenar precisament amb Ainhoa Arteta: era un espectacle molt curiós que combinava cant i ball, i que ell havia fet a Nova York amb Cecilia Bartoli. Va arrasar.

El que més se li ha resistit?

Daniel Barenboim. No hi ha hagut manera. El vaig anar a veure a Berlín, em va assegurar que li encantaria venir, però no ho hem pogut concretar mai per una qüestió de dates. I no hi renuncio, atenció. També se m’ha resistit Martha Argerich, argentina com ell. Excel·lent. Però cada vegada es dosifica més.

Tots dos, pianistes, com vostè. Se li veu el llautó.

No es pot dir que hagi privilegiat els pianistes. Però sí que tots els que he portat eren grans estrelles.

El més capritxós?

Kathia Ricciarelli, grandíssima soprano però que em va fer anar de bòlit i que va posar una condició: que a la roda de premsa ningú fes al·lusió a Josep Carreras, amb qui havia tingut un idil·li i que just aquells dies havia anunciat que es casava. Amb una altra senyoreta, s’entén. I allò l’havia irritat molt.

Comprensiblement, tot sigui dit.

Amb Maria Joao Pires, la pianista portuguesa, també vaig suar: vam haver de travessar Barcelona al darrere d’una partitura que s’havia descuidat a Milà. Una vegada aquí, va anul·lar a última hora les classes magistrals que teníem programades, amb tothom esperant-la a la sala. Són més vel·leïtoses les dives que els divos? Segons la meva experiència, és així. I consti que no és cap prejudici. Però també he de dir que rampells d’estrella del rock, de l’estil de fer-te canviar la decoració de l’habitació, no n’hem patit mai cap. Els divos de la clàssica són d’una altra pasta.

El caixet més alt que han pagat?

Pel pianista i director Vladimir Ashkenazi, una altra de les grandíssimes figures que han passat per aquí, una autèntica llegenda, vam fer un esforç especial: 6 milions de pessetes, que als anys 90 era una quantitat exorbitant.

Algú que no hagi pogut portar per culpa del caixet?

Jonas Kaufmann, el tenor del moment, a l’escalafó immediatament per sota de Plácido Domingo, que només es poden permetre els oligarques russos! En fi, Kaufmann té un caixet de 250.000 euros innegociables. El mateix que la soprano russa Anna Netrebko. El cas és que els grans escenaris els ho paguen.

Bob Dylan en va costar 300.000, el 2008!

És que les estrelles del pop mengen a part. Com els futbolistes. Es mouen amb uns altres barems.

El 2011 vostè va estar a punt de portar Kevin Costner.

I hauria arrasat. El teníem tancat. Però li va sortir un rodatge i va cancel·lar la gira europea. És el més pròxim a una estrella pop que hem temptejat.

La 25a edició l’hem celebrat una mica d’estranquis: no han recuperat les cinc funcions de fa un lustre, ni les set de fa deu anys. Tampoc han portat una d’aquestes llumeneres de què parlàvem...

Però hem mantingut la qualitat de sempre. No vam considerar que calgués fer una gran flamarada. I l’any que ve, no te n’oblidis, celebrem el 30è aniversari del festival. Qui sap!

És que ni un Serrat, ni un Rufus Wainwright, ni un Pink Martini...

Teníem entre cella i cella el guitarrista Pat Metheny, que les vegades que havia vingut a Escaldes va arrasar. El teníem quasi lligat, però també va cancel·lar la gira a l’últim moment. I amb Stacey Kent passarà com amb Javier Camarena l’any passat: el vam portar just abans que explotés; avui se’l rifen tots els teatres del món i segurament no el podríem portar.

Ha tingut temptacions de colar-se al programa?

No. Ni se m’ocorreria mai de fer-ho. Són dues facetes que tinc clar que s’han de mantenir separades.

Cap on ha d’anar la Temporada: més concerts, més dilatats en el temps, més concentrats, tornar a les essències clàssiques?

El que faria és un replantejament en clau de país, i no només de la Temporada. Caldria potser reformular tota la programació avui dispersa i fer una proposta global, que no vagi cadascú a la seva.

Suggereix una programació conjunta?

Tenim les proporcions que tenim. Fer-ho així ens permetria primer de tot coordinar-nos i no trepitjar-nos, i en segon, disposar de pressupostos més elevats que ens donarien l’opció de fer un salt. I penso en un cartell més eclèctic.

Estil Peralada?

No ben bé, perquè no deixa de ser un festival d’estiu. Penso en una temporada estable com la del Palau 100 a Barcelona, la del Liceu... Pensada per cobrir tot el curs i tots els públics, amb alguna foguerada a l’estiu, per què no.

Andorra
temporada
música
dansa
Escribano
aniversari
25
Centre de Congressos
Kraus

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Un gran respecte pel Sr. Escribano. Ningú millor que ell per fer la millor selecció de la temporada. Totalment d'acord en fer una programació conjunta. Som massa petits com per entrar en debats de territorialismes en vistes a un programa i una proposta més competitiva i planificada.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte