Diari digital d'Andorra Bondia
Salrach és catedràtic emèrit en Història i membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Salrach és catedràtic emèrit en Història i membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Josep Maria Salrach: “Jo continuo pensant en el Pirineu com a bressol del català escrit”


Escrit per: 
Alba Doral / Foto: IEC

Catedràtic emèrit en Història i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Josep Maria Salrach ve demà a la Seu (Consell Comarcal, 20 hores) per explicar detalls sobre el pas de Joaquim Miret i Sans per terres alturgellenques. Amb detalls sucosos i bastant personals, promet. A ell li devem la datació afinada dels ‘Greuges de Guitard Isarn’, senyor de Cabó, el document més antic escrit en català, descobert per Miret. 

És fascinant, oi, tot el que els ‘Greuges de Guitard’ van revelant, mil anys després?
Sí, és sorprenent. Pel que a mi correspon, afinar la data del document va ser quasi una casualitat. Un bon amic, l’historiador de la Catalunya altmedieval Michel Zimmerman, preparava un text universitari sobre els orígens de les llengües europees. Em va assignar els memorials de greuges, que sabia que m’interessaven. Vaig triar els Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, que crèiem de finals del segle XI, i les Queixes dels homes d’Aiguatèbia, del Conflent, del segle XIII. 

Es posa a traduir i... 
Joaquim Miret i Sans havia donat una data aproximada, una forquilla. Jo vaig voler afinar. Em vaig fixar en els personatges que hi surten: Guitard Isarn, la dona, el fill, i parla dels que considera vassalls infidels, que volen crear-se una senyoria dins de la senyoria, una àrea de poder. En seguir les dates, em vaig adonar que en el moment de fer la querimònia algun vivia més enllà dels anys que donava Miret i Sans. 

No li encaixaven les dates. 
El català d’aquella època, sense normes ortogràfiques ni sintàctiques, per als medievalistes és més difícil que el llatí. Genera molts dubtes. En arribar al final del text d’aquell doble autor: Guitard Isarn, que dictava, i el notari que redactava, jo vaig arribar a la conclusió que aquell home estava a punt de morir. Estava fent una mena de segon testament, el testament dels greuges pendents. 

...?
Allò que considera que li deuen i s’ha de resoldre. Ell encarrega als marmessors del fill, als fidels, als tutors, als batlles encarregats d’executar el testament, que resolguin per la Justícia o per la guerra aquests greuges que ell dicta. 

Per tant...
Aquell home s’està morint i ha fet testament. Montse Riu, tan coneixedora de la història de l’Alt Urgell, em va dir que el testament d’aquell home estava publicat per Benigne Marquès i me’l va enviar. Tot resolt. No era el testament, sinó el testament sacramental, el segon pas, és a dir, quan algú ha testat i ha mort, els marmessors estan obligats a portar el testament al jutge perquè el faci públic i autoritzi a executar-lo. I allà hi figurava tot, la data del primer testament i la de la mort de Guitard Isarn.  

‘Voilà’, doncs. 
Ja va ser molt fàcil datar les querimònies, una forquilla de poques setmanes, entre el novembre del 1105 i l’inici del 1106. Posaria la mà al foc perquè fos aquell novembre. 

Ressituar dates què suposa?
No canvia gaire les coses, en realitat. És probable que al mateix moment que fa el testament, al mateix personatge que ha identificat Jesús Alturo, aquest sotsdiaca Ramon de Cabó, li dictés també els greuges. Continua sent el document més antic escrit en català. No canvia gaire les coses. 

El bressol de la llengua catalana escrita se situa en aquestes contrades, doncs? 
En una conversa amb Alturo, ell em deia que creu que la llengua anava aflorant una mica a tot arreu de Catalunya. Però jo continuo pensant en el Pirineu com a bressol, perquè si s’ha començat a escriure arreu com diu Alturo, com és que només s’han conservat a les valls pirinenques?

Això com és?
En aquests llocs hi ha hagut menys trànsit de persones i canvis menys profunds de la vida social, durant segles, i això ha permès que es conservés més documentació d’època antiga en aquestes terres. 

Ah, caram. 
Acabem de publicar l’últim volum de la Catalunya carolíngia que va començar a editar Ramon d’Abadal fa cent anys, a l’Institut d’Estudis Catalans. Està dedicat als comtats d’Urgell, Cerdanya i Berga. Hi ha molts documents dels segles IX i X als arxius d’aquestes terres. Però sorprenentment n’hi ha més a les terres de Vic, ocupades fins més tard pels musulmans. Més que a Barcelona i que a la Seu d’Urgell.

És a dir, que potser ens esperen sorpreses. 
Al Pallars s’acaba de trobar documentació del segle IX i X desconeguda, sí. Això deu voler dir alguna cosa, o que per aquí va néixer la llengua escrita o que s’hi ha conservat més bé. Catalunya, per alguna cosa que no sabem prou bé, ha estat sempre molt fidel al dret escrit. Quan Al-Mansur va assaltar Barcelona, la gent del pla es va refugiar a la ciutat, i portaven amb ells “tota la seva riquesa”, que vol dir tota la documentació que tenien tot i que no la sabessin llegir. Però sabien que els documents eren més reals que les propietats mateixes. Sabien el valor de les escriptures. 

I això al llarg dels segles. 
A Catalunya hi ha hagut sempre veneració per l’escriptura, per això hi ha uns arxius notarials fabulosos. Mireu com era: la gent del poble portava els seus documents a llegir a la plaça pública i si mai es perdien es podien reconstruir davant el jutge gràcies als testimonis.   

salrach
bressol
català
Pirineu
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic