Diari digital d'Andorra Bondia
Josep Maria Ubach i Joan Burgués Martisella, al CAEE.
Josep Maria Ubach i Joan Burgués Martisella, al CAEE.

Josep Maria Ubach i Joan Burgués, fotògrafs: “En vint anys de festival van venir ben poques dones, cinc o sis com a molt”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Maximus

Del festival de jazz d’Escaldes no en queda pràcticament ni la memòria. Aquest oblit històric, quan no fa ni tres lustres que va ‘morir’, és el que ve a omplir la setantena de fotografies d’‘Ítem Jazz’, sensacional viatge en el temps a través de les fotografies de Burgués que el CAEE ha tingut l’estupenda ocurrència de rescatar. Advertència: quan acabin de llegir aquesta entrevista a quatre mans aniran de pet al YouTube.

Quina llàstima, que es morís el festival.
Joan Burgués: Era una referència mundial, al Top 5, just després del North Sea Festival, Montreux i Marciac, que és un poblet no gaire més gran que Organyà. Aquests dos últims, festivals d’altra banda  coetanis d’Escaldes. Però no hi va haver voluntat política.

Marciac, és el que hauríem pogut ser  però no hem sigut?
Josep Maria Ubach: Hi ha una diferència, la complicitat, la generositat cívica dels francesos, on els veïns es bolquen amb el que la seva mairie. El cas és que jugàvem a aquesta lliga i que vam renunciar-hi.

Com l’anècdota de Fats Domino caient a plom amb l’escenari i el piano de cua, poques. I això, a la primera edició.
J. B.: Dos anys després va tornar, i l’home va desembarcar a la vela del Parnal a bord d’una limusina blanca, llogada al Nadal, i vestit de blanc immaculat de cap a peus. Era un espectacle, capaç de moure el piano a cop de panxa!

Paquito De Rivera, mare meva: Calle 54!
J. B.: Molt charmant, com en general els llatins, més tractables i menys divos que els ianquis.

B. B. King. Moment estel·lar?
J. B.: Sense ser excèntric, parlava el justet. Però parlava, que n’hi havia que ni feien l’esforç.

Wynton Marsalis, el 1987. Si era un xaval.
J. M. U.: I probablement el músic amb més projecció internacional que va passar per Escaldes. Avui padrí, per cert, del festival de Marciac, on li han dedicat una escultura en bronze.
J. B.: Però el que feia vibrar només sortia a l’escenari era el trompetista Chuck Mangione. Era electritzant. Com Pat Metheny, que va venir el 1991. No he vist mai una cosa així. Ell i Mangione són les figures que més em van impactar, pel carisma que desprenien.

Lionel Hampton.
J. B.: Sortia a l’escenari i ningú no sabia què tocaria l’orquestra que dirigia. Improvisava des del començament fins al final. Un xou.

El més esquerp?
J. B.: Miles Davis.

Què diu!?
J. B.: Tenia molts defectes. El pitjor, el racisme. Defugia el tracte amb el públic en general, i amb els blancs en particular.
J. M. U.: A banda d’Escaldes, l’havia anat a veure sis o set vegades. L’home tocava sempre d’esquena al públic, com si li fes mania. I aquí, no em demanis per què, es va dignar a mirar-nos cara a cara. Un miracle. Un altre d’aquest estil era George Benson, quin home més desagradable! Avui probablement no passaria l’examen del MeToo.

Quin monstre del jazz no va arribar a venir?
J. M. U.: Bill Evans i Chet Baker... però perquè estaven morts, no podíem fer miracles.

Al Di Meola?
J. B.: Va passar desapercebut. Massa fred. D’espiritual en tenia ben poc.
J. M. U.: Deixa’m dir que el meu amic Burgués treballa amb la sinceritat, que és la base de tot. Si l’artista no és sincer, el seu art és una trampa i prou. I la sinceritat es cultiva aproximant-te a les persones.

Disculpin, qui és Niels-Henning Ørsted Pedersen?
J. B.: Era, perquè va morir el 2005. Un contrabaixista danès extraordinari, de formació clàssica, que et catapultava a l’espiritual a través de la tècnica. Allò que diuen que entre els 400 i els 460  hertzs de freqüència la música produeix uns efectes catàrtics... Possiblement ell ni ho sabia, però la combinació de nòrdic, clàssic i africà era explosiva.

Què em diuen de Tito Puente?
El 1990. Un dels últims concerts que devia fer, perquè l’any següent va morir.
 
Manhattan Transfer, no va deixar cap record especial?
J. B.: Van fer un bolo molt professional. I prou.
J. M. U.: Escolta, Joan, tinc un dubte, aquesta fotografia de Chick Corea: ell toca amb l’esquerra i digitalitza amb la dreta, com d’altra banda els millors guitarristes del món.

I aquí a la foto és al revés. Vols dir que no estarà girat, el negatiu?
J. B.: M’ho faràs mirar. Podria ser.
J. M. U.: I no ens deixem de parlar de Don Moye i l’Art Ensemble of Chicago, puntals del free jazz. El saxofonista ens va endossar un solo de set minuts o més. Un marcià. Es veu que hi ha una tècnica hindú...

Saxo tàntric.
J. M. U.: Sembla que són capaços de portar l’aire fins a l’estómac, de manera que quan l’expulsen no interfereix amb la inhalació. Bàrbar. Van passar desapercebuts, va ser memorable.

Poques dones, veig.
J. M. U.: Dee Dee, Abbey Lincoln, Geri Allen, Tania Maria  i alguna més en vint anys. Però no gaires. Poquetes, sí.

festival
dones
poques
Ubach
Burgués
Comentaris: 1

Comentaris

Felicitats i gràcies als que vau fer possible la vinguda de l'excelència , a aquestes valls. Radera tot projecte sempre hi ha un cap-pensant, res surt per casualitat.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic