Josep Pozo, president de l'Acadèmia de cine: “Si el problema soc jo, me’n vaig a casa sense dubtar-ho un moment”

La realitat del sector és essencialment audiovisual: limitar l’Acadèmia als professionals del cine és reduccionista.

Són dos sectors diferents i el que estem fem nosaltres és una associació de professionals del cine, amb unes necessitats molt específiques. Per això a Espanya, per exemple, hi ha l’acadèmia de televisió, de l’audiovisual, del cine... De fet, ja existeix una associació de productors audiovisuals, que no sé si aglutina tot el sector ni si té gaire activitat.

Els han retret que comencin la casa per la teulada, que l’ordre normal seria primer crear una indústria i després l’Acadèmia; no al revés.

Sí, aquest seria el procés lògic, tenir una indústria que reclamés una acadèmia, però en el nostre cas, i donades les mínimes i reduïdes proporcions del sector, i que tots ens coneixem, crec que no podem aplicar la lògica, i que la millor manera de fer arribar els nostres neguits i les nostres necessitats és, en la nostra opinió, a través d’una acadèmia.

És un problema de nom? Si s’hagués dit associació, o club, potser hauria sigut més digerible que dir-se aca­dèmia?

És que acadèmia és una denominació com qualsevol altra; nosaltres tenim el segell d’Estat, el primer tràmit que s’ha de seguir abans de portar una associació al registre. Ens ho haurien pogut denegar, però no va ser així. Per tant, tenim tot el dret de sol·licitar la inscripció i creiem que és profundament injust i discriminatori que ens l’hagin frenat. A més, hi ha altres acadèmies –de gastronomia, i no una, sinó dues!– i diria que no hi ha hagut tots aquests entrebancs. Que si ens diguéssim associació d’amics del cine ens hauríem estalviat molts problemes? És molt probable. I diria si ens haguéssim dit Acadèmia del Cine dels Pirineus, en lloc del Principat d’’Andorra, també.

També li retreuen un excés de personalisme.

He sigut l’impulsor de la iniciativa; si això és personalisme, doncs sí: soc culpable. Si produir cine al país de manera continuada és personalisme, també soc culpable. I si he de demanar perdó perquè 73 minutos, l’única que es va rodar el 2016, es passi el dia de la presentació perquè fer veure que rere l’Acadèmia hi ha gent que fa cine de veritat, ho faré i a més els hauré de donar la raó: és personalisme.

S’ha dit que en lloc d’anar a tocar la gent del sector un a un hauria d’haver convocat una reunió, assemblea o com se’n vulgui dir per veure quines n’eren les inquietuds i necessitats.

Som un país molt petit, ens coneixem tots, i quan vam tenir la idea el primer que vam fer és presentar-la al ministeri, que ens va donar el vistiplau amb un cert entusiasme. A partir d’aquí hem anat parlant amb tota la gent que coneixíem, i també amb la que no. A mesura que el projecte va anar madurant el vam començar a comunicar públicament; ha sortit a tots els mitjans, hem creat una web, ens hem mogut a les xarxes i hem anat contactant amb els professionals que hi podien estar interessats. Ningú n’ha quedat exclòs. Insisteixo: és un projecte amb vocació integradora, no excloent.

Doncs els requisits per ser-ne membre deixen fora de l’Acadèmia molts dels possibles interessats, diuen alguns.

Ho torno a dir: els estatuts volen ser integradors, per això hem rebaixat els requisits: en quasi totes les categories només cal un o dos llargs al currículum, mentre que a l’acadèmia catalana, per exemple, són dos, tres i quatre, més l’aval d’un soci. I per facilitar l’accés hem creat les figures del membre associat i del membre júnior. Si amb requisits tan suaus algú no hi troba cabuda potser és que no és el seu lloc. Però s’ha de tenir clara una cosa: tampoc els acceptarien com a membres de cap altra acadèmia.

Li respondran de nou que s’ha de tenir en compte la realitat del país i el sector, que és sobretot jove i per tant amb una trajectòria incipient.

Calen uns mínims, això em sembla una obvietat. De fet, a alguns que no compleixen aquests mínims els hem ofert la possibilitat de ser membres numeraris, fins i tot d’entrar a la junta. Perquè la voluntat, repeteixo, és ser integradors, que tothom hi tingui cabuda.

Diu la ministra que mai no els va donar suport. I vostè assegurava divendres que sí, que –cito literalment– els van “engrescar a tirar endavant”. Algú menteix. Qui?

Nosaltres, no. I en tinc les proves. Però no es tracta de plantejar un conflicte amb el ministeri; del que es tracta és d’arribar a un acord. És cert que si parlem d’un suport econòmic, no, no se’ns va dir mai. Però que hi havia hagut intenció de participar en la presentació, sí; que tenien interès a parlar amb acadèmies veïnes, també. I tot això és demostrable. És veritat que hem tingut el suport del ministeri; és veritat que ens han animat, i també és veritat que s’han retirat a l’últim moment.

Alguna cosa s’ha fet malament perquè la cosa s’hagi torçat fins aquests extrems. Quina?

Més d’una i de dues, segur. I confio que la situació es pugui reconduir. Hi som a temps, n’estic segur. Ens agradaria que el ministeri assistís a la presentació de divendres, i els convidarem; deixem la porta oberta als detractors, perquè creiem de veritat que és per una falta d’informació o de comunicació per part nostra. I que l’única manera de representar el sector és integrar-lo.

Arguments per a un vot de confiança?

La idea és constituir-nos i convocar immediatament eleccions. Si el problema soc jo, me’n vaig a casa sense dubtar-ho un moment. Perquè l’Acadèmia no és un projecte meu sinó un instrument al servei del sector.

Què es presenta divendres, al Centre de Congressos? Perquè no serà ben bé l’Acadèmia.

Ens agradaria poder-ho fer, és clar, però dubto que d’aquí a divendres ens donin el número de registre definitiu. Així que el que hi presentarem és el projecte de l’acadèmia: els objectius fundacionals, la representativitat i lògicament, si persisteix el silenci administratiu, amb la indefensió que això provoca, ho haurem de dir. I tot això, amb la projecció privada de 73 minutos: l’única pel·lícula, repeteixo, que es va rodar al país el 2016. I esperem estar a l’altura del projecte.

Quan va ser l’últim cop que van parlar amb el ministeri?

La setmana passada ens van enviar el comunicat en què, sorprenentment, ens retiraven el suport. Els vam demanar, és clar, que s’ho repensessin i la resposta va ser una intervenció de la ministra a la televisió: la decisió ja estava presa i ens en vam assabentar així. Però és igual: els convidarem a la cerimònia i probablement després de l’acte veuran les coses d’una altra manera. Si és que venen, és clar.

D’aquesta quarantena de membres que diu que ja té l’Acadèmia, quants són numeraris, és a dir, de ple dret?

Entre 16 i 18. I hi ha gent que es volia associar però que, és clar, amb aquesta situació s’ho estan replantejant: sembla que posar-se del costat de l’Acadèmia és posar-se contra el ministeri, quan és tot al contrari: tots tenim el mateix objectiu, però no coincidim en la manera de fer-ho.

Quin és ara mateix el des­acord principal?

Si fos, com diuen ells, un problema de representativitat, seria molt fàcil; però no: el problema és que el ministeri té al cap el model de la societat d’autors: això no té sentit, una associació de professionals tutelada pel Govern no s’ha vist enlloc i no té ni cap ni peus.

Qui hi ha ara, a la junta?

Els quatre membres que l’hem creat: un més dels que calen per inscriure una associació. Però mirem al costat: l’acadèmia catalana es va constituir el 2008 amb 48 membres i avui són cap a mig miler; a Espanya hi ha cap a 1.250 acadèmics per 60.000 o 70.000 professionals. Vull dir que no és necessari que hi estigui representat tot el sector. I tampoc ho exigeix la llei.

S’hi troben a faltar els noms punters del sector, els que treballen assíduament a Catalunya i Espanya. Els professionals de debò.

Els hem presentat el projecte personalment. I han declinat de participar-hi: és el seu dret, naturalment. Però tampoc se’ns pot demanar que representem tot el sector si els que poden ser-hi o no contesten o diuen que no. Això és el que voldríem canviar.

Un altre recel: que l’Acadèmia seria una mena de tapadora perquè l’acadèmia catalana colés produccions catalanes a la carrera dels Oscar.

No és aquest l’objecte de la nostra acadèmia; com a mínim no n’és l’objecte principal. De totes formes, això no em sembla un problema sinó una oportunitat.

Expliqui-m’ho.

Ara mateix tenim pocs incentius per atreure rodatges internacionals, aquesta és la realitat. Hem de veure les necessitats d’altres acadèmies i convertir-les en un actiu: per què no una legislació que faciliti les coproduccions amb Catalunya, si això porta projectes catalans? On és el problema? Si es rodessin cinc pel·lícules l’any amb nacionalitat andorrana –és a dir, que més del 50% de la producció fos local– serien els acadèmics els que decidirien quina representa el cine andorrà. Veure-hi un problema em sembla un exercici de miopia.

S’ha dit que l’Acadèmia serviria per canalitzar les ajudes públiques al sector.

Fals. L’únic que pretenem és fer d’interlocutors amb les administracions: explicar-los les nostres necessitats, com es pot impulsar la Film Commission, donar-los suport des de dintre. Les subvencions depenen del ministeri i no tenen res a veure amb l’Acadèmia, que no té per objecte regular-les, ni tampoc controlar el negoci audiovisual.

L’última, i ja no com a president de l’ACPA sinó com a director i cap visible d’Imminent: se li retreuen certes desavinences laborals amb professionals que han participat en els seus llargs.

L’únic que hem fet és produir i donar oportunitats a molta gent. Si algú ha tingut algun problema amb nosaltres ho té fàcil: que recorri a la Batllia, que és la via. Estem molt tranquils. Hi pot haver hagut desacords, perquè hi ha qui no entén que són projectes petits, i aquí sí, hem tingut alguna topada, però res que surti de l’habitual en aquest tipus de projectes. De totes formes, és una qüestió que no s’ha de barrejar amb l’Acadèmia. No hi té res a veure i fer-ho és joc brut.