Juanma Bajo Ulloa, director de cine: “La indústria del cine no es basa en el mèrit sinó en les relacions socials i el ‘mamoneo’”

¿L’èxit li va somriure massa aviat?

La precocitat és una arma de doble tall. La part bona és que immediatament se’m va admetre en el tancat món del cine, va ser decisiu perquè em pogués dedicar a aquest ofici, però d’altra banda pagues un peatge molt alt.

¿Quin?

Enveges, gelosia... Però no em queixo: a la llarga, el balanç és positiu.

'Alas de mariposa' no és fàcil, ni conceptualment ni formalment. ¿La premiarien, avui, a Sant Sebastià?

Depèn del jurat. Podria.

¿I es 'podria' rodar?

Això, no. Si ja aleshores era molt complicat moure’t en el diguem-ne cine independent i conservar una certa llibertat, avui diria que tot això ha desaparegut. Vaja, que seria inviable, crec.

¿De veritat?

Avui estem en mans dels grans mediàtics, que a Espanya són dos, i només es roda el que els interessa. S’ha creat una censura encoberta i, encara pitjor, els mateixos directors l’han assumit en forma d’autocensura: la practiquen quan escriuen un guió perquè saben que, si no, aquell guió no es rodarà.

Des del 1991 fins avui ha rodat només cinc llargs. ¿És tan difícil dirigir a Espanya, fins i tot per a qui té una Concha d’Or al palmarès?

Quan et poses al servei dels grans grups mediàtics la teva carrera avança d’una forma; si intentes fer una carrera amb una certa llibertat, has de pagar el peatge.

¿Quin?

Rodar poc, o gens en absolut. Això, d’una banda; de l’altra, jo mai no he tingut la necessitat, el desig o la idea que havia vingut a aquest món a fer cine; no, no, jo sóc aquí per conèixer-me una mica millor i si és possible arribar a ser persona. El cine ha sigut un mitjà, no un fi. He intentat dirigir només les pel·lícules que m’interessen. Moltes vegades he preferit no rodar allò en què no creia. I com que això és cada dia més difícil, he dirigit poc.

¿També creia en 'Airbag'?

Totalment. Airbag va ser d’una banda la resposta a l’encasellament en un cine d’autor, intel·lectual, reconcentrat, intimista, fosc, potser elitista... Me la volia treure de sobre, perquè també em diverteix un tipus de cine més “gamberro”, com se’n va dir llavors.

¿I en segon lloc?

Airbag va ser una mena de des­afiament: la comèdia espanyola estava molt encotillada, quasi teatre filmat. Jo creia en una comèdia que alhora oferís espectacle, persecucions, tirotejos, grans decorats, un gran elenc i molts cameos. A l’americana, vaja. Ens vam embarcar en Airbag per demostrar que sí, que era possible. I per fer una cosa que mai havia fet, que és el que m’interessa més.

Aprofitant la seva faceta musical, amb dos documentals –'RockNRollers' i 'Historia de un grupo de rock'–, ¿com ha digerit el Nobel a Bob Dylan?

Em sembla absolutament respectable la decisió de l’acadèmica sueca, que no són precisament talossos. I és excepcional en tots els sentits; l’any que ve no el donaran a Sabina, ni el següent als Sex Pistols. El que han fet és un gest i em sembla formidable.

El 2000 es va enrolar en aquell 'Capitán Trueno' que es va quedar al calaix. ¿Com hauria sigut el seu Trueno?

El que vaig fer amb el personatge de Víctor Mora és buscar-li l’essència i preguntar: ¿per què era com era? És el que intento sempre en les meves pel·lícules. ¿Per què Trueno pul·lula pel món lluitant contra els dolents i contra les injustícies?

Això, això, ¿per què?

Arran d’una conversa amb Víctor Mora descobreixo que Trueno és el fill del comte d’Empúries. Per justificar la seva dèria de córrer món vaig acabar trobant un conflicte amb el seu pare, el senyor comte, que li va decidir la vida. Trueno s’hi rebel·la, és clar, perquè l’últim que vol és convertir-se en el que altres han decidit que serà. Així que aprofita les extraordinàries facultats com a guerrer i fuig de casa. Una sortida habitual de qui no vol fer front als problemes que té als nassos.

I la pel·lícula, ¿com hauria quedat?

Havia de ser més realista, crua i, en fi, sanguinària que l’original. Però era cara, no hi havia garanties de tirar-la endavant en condicions, tot era un pur exercici d’oportunisme, per variar, i com que no havia de tenir els mínims, vaig dir prou.

¿Li agradava, a Víctor Mora?

No sé si va arribar a llegir mai el guió final. Però crec que ell es movia més en una tessitura més pròxima al còmic original, destinat a nens i adolescents. La meva pel·lícula era també per a un públic adult.

¿Per què a la cartellera no hi ha avui pel·lícules per als espectadors de mitjana edat?

Els grups mediàtics controlen, comercialitzen i promocionen quasi tot el cine que es produeix al país. Un cine de nivell baix, però que comercialment funciona. Després hi ha això dels cineastes que van a la seva, autors purs que creen pel·lícules destinades exclusivament a festivals, que mai arribaran a una sala comercial. El que és greu és que no hi ha classe mitjana. L’han eliminat.

¿És irreversible?

Aquests mateixos grups busquen un públic sobretot adolescent, per sota dels 20 anys. No és casualitat. Com tampoc no ho és que molts dels directors de cine vinguin avui de les mateixes cadenes televisives que controlen el mercat: els directors i també els guionistes, els actors. El bon cine es fa avui a les sèries de HBO i companyia.

¿Tòpic o realitat?

Algunes sèries nord-americanes han arribat a uns nivells altíssims perquè hi ha una indústria de veritat, i molts professionals del cine han sigut captats per les cadenes, no al revés.

El cine de Hollywood pot ser tan mediocre com el pitjor cine espanyol.

És veritat que el cine nord-americà més comercial s’ha convertit en un producte per a adolescents, quasi un videojoc, però espero que això sigui circumstancial perquè el talent audiovisual i narratiu hi és. I un sistema basat en el mèrit i en una certa llibertat, al contrari del que passa a Espanya, on la indústria no està basada en el mèrit sinó en les relacions socials i el mamoneo i on la llibertat, en fi, brilla per la seva absència.