Juanma Casero, director i dramaturg: "El que ha de fer el teatre públic no és omplir sales, sinó portar el millor producte"

Irina Robles el va portar a L’Animal Teatre, directament des del Centro Dramático Nacional. Un luxe. El curs passat va escriure i dirigir ‘Aniversari’, sota el paraigua de l’ENA, i es va estrenar amb ‘Els Pastorets’ lauredians, a quatre mans amb Robles. Per Sant Esteve hi tornen amb un homenatge a les 24 edicions que els han precedit al Claror. Repetiran el 29 de desembre, i els dies 4 i 6 de gener.

Vostè, que ve del CDN, va i aterra en un país on el major muntatge de la temporada –25.000 euros!– són ‘Els Pastorets’. Com ho encaixa?

El CDN és un artefacte enorme i és absurd comparar-s’hi. Has de treballar amb el que tens, adaptar-te al que et trobes. És veritat que quan arribes a Andorra t’esperes trobar els equipaments nacionals que tenen altres països, ni que sigui a escala, i no és així, però mirem-ho des d’una altra perspectiva: estem creixent.

‘Els Pastorets’ són una cosa molt ingènua, molt ‘kitsch’, o una obra mestra del teatre popular?

Són d’una innocència que et desarma. Obra mestra no li’n diria, però alguna cosa ha de tenir per haver resistit un segle llarg en cartellera. El risc de caure en el kitsch sempre hi és, i a Sant Julià han tingut l’habilitat d’esquivar-lo.

Quins són els punts forts de ‘Els Pastorets’ de Folch i Torres?

Sense dubte, la lluita entre el Bé i el Mal, potentíssima, i la força de les criatures diabòliques.

I en què podrien millorar?

Algun passatge arrossega certa carrincloneria que el fa especialment pesat, i dues hores i mitja és massa. Però tots els dramaturgs tendim a escriure més del recomanable. Els d’aquest any, en fi, se’ns han enfilat a l’hora i mitja, però espero retallar-los deu minutets.

A falta d’una tradició potent, són ‘Els Pastorets’ el fet diferencial del teatre català?

El que puc dir és que tots els actors catalans que he conegut a Madrid, absolutament tots, han desfilat per Els Pastorets. Fet diferencial!? No en diria tant, però en canvi, són indiscutiblement una fita majúscula del teatre popular.

Hi ha res de comparable, al teatre espanyol?

Amb un similar to religiós, les passions de Setmana Santa. A la localitat navarresa de Pertalta hi fan un pessebre vivent monumental, i fora ja de l’àmbit sacre, a Fuenteovejuna, tot el poble participa en el muntatge anual de l’obra de Lope, i a Ocaña, Madrid, hi fan Peribáñez y el comendador. Però és puntual, no es pot comparar a l’extensió de Els Pastorets.

Com s’hi pot insuflar aire fresc, al text de Folch i Torres? O el més revolucionari és avui tornar a l’original?

Amb un text popular òbviament no hi pots entrar a sac, has de pensar en l’espectador, que coneix l’obra i ve amb unes expectatives que no pots defraudar. Avui és potser una qüestió de tempo: no pots proposar una funció de més de dues hores, l’acció ha de ser àgil, com a la televisió. Però sense oblidar que estàs fent teatre popular amb actors que no són professionals.

Quin és el lloc que li correspon a Folch i Torres com a dramaturg?

Atenció, que Els Pastorets incorporen un llenguatge molt culte, especiament si tenim en compte que van ser escrits fa un segle per a un públic popular. I combinar aquests dos elements té un mèrit enorme.

Irina Robles diu que la clau de ‘Els Pastorets’ són un bon infern. I vostè?

Lluquet i Rovelló són el motor de Els Pastorets i de la correcta elecció dels actors depèn en la meva opinió l’èxit o el fracàs d’un muntatge.

Hi cap la possibilitat, per remota que sigui, que Satanàs, Llucifer i les fures lauredianes guanyin alguna vegada la funció?

Els actors involucrats en l’infern ho plantegen cada any. Però això és com els somnis: convé tenir-los, però millor que no es compleixin. Fantasiejar que guanyi el mal pot ser divertit, però millor que no, oi?

Tenim una bona base teatral, amb moltes companyies aficionades, però falta una classe mitjana que aspiri al semiprofessionalisme. Com es resol, això? I qui ho ha de fer?

No sé si una companyia estable en el sentit estricte, però sí que falta un motor de producció, una entitat de producció integral que s’encarregui del càsting, de la producció, de la distribució, de la gestió, tot. Que falta una xarxa professional em sembla obvi. No sé de qui és competència, potser de l’ENA, però està clar que per sostenir-ho cal un pressupost important.

La nostra cartellera és quasi un calc de la que triomfa a Barcelona, amb rostres mediàtics i de risc escàs. No caldria exigir-li una mica més de coratge?

El problema del programador és que l’espectador rarament vindrà al teatre si no hi ha caps de cartell, noms televisius. Per això cal educar el públic –escola d’espectadors, se’n diu– perquè acabi assistint també al teatre menys comercial. Però atenció, perquè hi ha un segment del públic que es pren el teatre com un entreteniment més i no li parlis d’una obra experimental, perquè el que vol és passar-s’ho bé i prou. I hi té tot el dret.

Entre l’experimental i l’estrictament comercial hi ha un marge molt ampli.

Per això s’ha d’arriscar portant algun muntatge no tan obvi, exercir aquesta funció educadora, prescriptora, que l’espectador tingui l’oportunitat d’anar-lo a veure. Posar-li les coses fàcils perquè ho provi.

La funció del teatre públic, i la Temporada conjunta ho és, és omplir la sala?

Entenc els programadors, que tenen la responsabilitat de portar espectadors al teatre. I soc conscient que els que estan per sobre d’ells els demanen resultats. Però també és cert que si no arrisquem nosaltres, el públic encara menys. En resum, la funció del teatre públic no és omplir la sala. El que ha de fer és portar el millor producte possible. Intentar-ho, com a mínim.

Li posen un xec en blanc al davant per pujar a escena el que vulgui. Què triaria?

Soc molt shakespearià. Així que un Macbeth m’encantaria. I sense mirar tan alt, ni tan lluny, hi ha una comèdia desconeguda de Lope, De corsario a corsario, que algun dia, ho sé, dirigiré.

Ser fill de Tomelloso, imprimeix caràcter quixotesc?

Si neixes a la Manxa i et dediques al teatre, cal ser aventurer.