Judit Gaset: de la figura femenina a la fulla d'eucaliptus en 30 anys i 70 obres

Si juguéssim a les paraules encadenades i els diguessin “Judit Gaset”, la resposta immediata, diríem que instintiva seria amb tota seguretat “tòtem”. Només cal que pensin en El meu univers, el bronze que des del 1999 i amb el permís de Noblesse du temps senyoreja la Rotonda. El tòtem és la figura, millor dit estructura, que ha definit l’etapa central de la seva ja llarga trajectòria escultòrica, la que probablement la identifica i la singularitza.

Però el cas és que hi va haver una Judit abans dels tòtems, de la mateixa manera que hi ha hagut una Judit després. Totes tres observen una rara coherència, com si ens trobéssim davant d’una línia temporal que respon a designis inescrutables però necessaris: no podia ser d’una altra manera, i veiem claríssim que les donasses amb què Gaset començava a sembrar la seva carrera artística als anys 90 s’anirien estilitzant, transfigurant i conceptualitzant, primer en forma de toros, fades i sentinelles, després en torres compostes, més endavant en cilindres i finalment en esferes.

O no ben bé, perquè en l’últimíssima etapa creativa ha fet un gir formal i conceptual tan radical que sembla que estiguem parlant d’una altra artista: la sèrie Aire, que inclou gravat, insisteix en les esferes però que, atenció, incorpora un element iconogràfic que potser no és absolutament inèdit, però que ho sembla. La fulla d’eucaliptus, motiu vegetal que ja havia tastat com de passada i que ara adquireix notorietat, traça formes geomètriques al voltant d’una esfera i s’expandeix en forma de mòbil, una solució que ja havia assajat en les últimes individuals a Art al Set.

Doncs bé: tot això s’ho trobaran des d’avui mateix i fins al 12 de maig al Centre d’Art Andorra la Vella, que és el nom oficial de la sala d’exposicions del Govern. Ja saben: el nou espai del Parc Central que substitueix el desaparegut ArtalRoc escaldenc i que ha sigut possible gràcies a una fructífera joint venture: el Comú de la capital hi ha aportat l’espai (prèvia inversió de 600.000 euros per ampliar-lo i adaptar-lo a les necessitats d’una galeria professional) i el Govern n’assumeix la gestió i la programació com a mínim durant els pròxims sis anys.
El resultat és extraordinari. L’espai és acollidor, ampli, lluminós, concebut en origen com a sala d’exposicions. I la retrospectiva de Gaset, comissariada per Carme Soler, és un sensacional viatge en el temps a través d’una de les nostres artistes més recognoscibles, amb un llenguatge més personal. Gaset Flinch, que és el poc imaginatiu títol que li han donat en aquesta aventura, ha reunit una setantena d’obres, des dels primers anys 90 fins a l’últim hivern, procedents majoritàriament de col·leccions privades i també institucionals, des del Govern d’Andorra fins a Crèdit Andorrà, l’Institut d’Estudis Catalans i el Centre de Recerca Matemàtica de Catalunya.

Atenció a les primeres sèries agrupades sota el lema Ea et alia (Ella i els altres) i que engloben l’etapa figurativa de Gaset, amb clares reminiscències a l’escultura africana: una celebració de la fertilitat, no necessariament feliç, a través de dones rotundes i que conclou en la maternitat, la família i l’amistat. El temps de plenitud, exuberància física que deixa pas a la racionalització de les sèries de toros, fades i sentinelles. Comencen a intuir-se els tòtems que s’erigiran en eix escultòric a patir de Geometries simbòliques en ferro, que a poc a poc va incorporant grafismes (lletres, paraules fletxes, escales, finestres) i s’anirà depurant primer en els cilindres de Poètica en gres  i després en els cubs de Haikus i les esferes d’Univers. S’intueix en cada etapa els sotracs que la vida va deixant en l’artista, i ens identifiquem en aquest viatge a través del cicle vital, que condueix a l’abstracció final. No sé si sonarà exagerat, però a partir de cert moment l’escultura de Gaset, inicialment quasi hedonista, per no dir epicúria, pren una deriva que condueix a poc a poc cap a una escultura decididament metafísica.

Passin pel Parc Central i en parlem.