Judith Colell: “No soc ningú per dir-ho, però potser caldria una quota de cine en català”

Els cines Illa Carlemany projectaran l’últim dilluns de cada mes una pel·lícula catalana, però no necessàriament en català, gràcies al conveni subscrit amb l’acadèmia del cine que Colell presideix. Van començar ahir amb ‘La vampira de Barcelona’ i de moment li seguiran al juny Mediterráneo, Escape Room, al setembre, i Alcarràs, a l’octubre.

El cicle està concebut per fer arribar el cine català a localitats on no hi ha sales de cine o no s’hi projecten pel·lícules catalanes. No és el nostre cas.
Es tracta de crear l’hàbit que una vegada al mes es projecta al cine una pel·lícula catalana. Que el primer dilluns de mes toca cine català. 

Des de l’1 de gener s’ha programat cada dia una sessió en català a Illa Carlemany. Una altra cosa és que hi vagi més o menys públic. Però no estem en la situació d’emergència per a la qual sembla concebut el cicle Gaudí.
Ni molt menys. Però consideràvem important que l’acadèmia de cinema català comencés a fer coses amb Andorra. Per mi ho era, i el primer pas ha sigut portar el cicle Gaudí. 

Les primeres pel·lícules que es projectaran, ‘Mediterráneo’, ‘Escape Room’ i ‘Alcarràs’, ja es van estrenar a Illa Carlemany. I quan tocava. 
Aquestes tres sí, però la gran majoria, no. Sis dies corrents, per exemple, que és una magnífica pel·lícula que ha guanyat premis a Locarno i a la Seminci. O El ventre del mar, amb Roger Casamajor, que és llàstima que no s’hagi vist a Andorra.

Diu que hi ha altres col·laboracions a l’horitzó. Impulsar l’acadèmia del cine andorrà en serà una?
Això ho han de fer els cineastes andorrans. Nosaltres com a molt el que podem fer és prestar tot l’assessorament que calgui. Pensava més aviat en alguna col·laboració de cara als premis Gaudí, o potser en les residències per a guionistes que estrenarem en breu, i en què repartirem ajudes mensuals a vuit projectes. Aquesta podria ser una via.

A l’espectador li costa anar a veure pel·lícules en català. De fet, un percentatge considerable de les entrades que reparteix gratuïtament Política lingüística no s’arriben a col·locar. Què més es pot fer abans de llençar la tovallola?
Això, mai. El cine en català no pot desaparèixer, i a Andorra encara menys. Una bona eina de difusió és el cicle Gaudí a les escoles, que hem començat a fer en algunes poblacions, i esperem que aviat també arribi a Andorra. La mateixa pel·lícula que al vespre es passa als cinemes, al matí es projecta a les escoles. Una de les nostres feines més importants és educar el públic des de petit a veure pel·lícules que no siguin necessàriament blockbusters, i en la nostra llengua.

M’està parlant d’una mesura a llarg termini. I si fem tard?
La promoció també és decisiva i l’exemple és Alcarràs. L’Os d’or a Berlín li ha donat una empenta espectacular, i és la prova que si oferim un producte de qualitat i invertim en promoció, és possible portar el públic a veure cinema en català. Cal picar molta pedra, rodar més pel·lícules i amb pressupostos més elevats. El pressupost mitjà d’una pel·lícula rodada en català és de 700.000 euros; en castellà, de dos milions. La diferència és notable. El pressupost et permet competir (o no) en igualtat de condicions, accedir a festivals de primera categoria i fins i tot guanyar-los. 

‘Top Gun 2’ en català ajudaria a decantar la balança.
Totalment d’acord. Si hem de doblar, doblem en català. I la conselleria de Cultura de la Generalitat ho ha entès així. Em consta que preveu fons per doblar en català, i l’objectiu és guanyar presència a les plataformes. Si de mica en mica anem acostumant els joves a veure cine en català, sigui Alcarràs o Top Gun 2, perfecte. 

El cicle Gaudí sembla un clon del cineclub que ja tenim: pel·lícules de cert perfil per a un públic molt determinat.
El cert és que cada vegada hi ha més poblacions interessades a participar-hi i que els espectadors no deixen de créixer. De fet, tenim de mitjana més espectadors quan es projecta una pel·lícula al cicle Gaudí que quan aquesta mateixa pel·lícula es projecta en sales comercials. És una feina de formiga, a mitjà i llarg termini, i de moment funciona.

Una solució, si no s’avança, podria ser establir per llei una quota de cine en català a les sales comercials?
A Catalunya no ens n’hem sortit, i mira que ho hem intentat, amb la nova llei de l’audiovisual. No soc ningú per dir el que s’ha de fer a Andorra, però potser sí que caldria una quota. D’altra banda, cal entendre els exhibidors, que s’han de guanyar la vida. Del que es tracta és que tota aquesta gent que demana cine en català, amb tota la raó, que en vagi a veure. Perquè sovint ens trobem amb pel·lícules doblades al català amb un públic escassíssim.

És del que es lamenta el gerent d’Illa Carlemany.
Projectar cine en català pot ser  una heroïcitat, perquè un exhibidor necessita vendre entrades i si projecta la còpia en català és possible que hi surti perdent.

Hi ha molta hipocresia?
Només que la meitat dels centenars de milers de socis que té una entitat com Òmnium anés a veure totes les pel·lícules en català que s’estrenen el problema estaria resolt. No renyo ningú, però ens hem de conscienciar que cal ser militant. Com? Anant a veure pel·lícules catalanes, i si no són catalanes però estan doblades al català, anar-les a veure en català. Hem de lluitar per no perdre la nostra llengua en l’audiovisual, que és un sector estratègic. I això és cosa de tots.