Jueus: viure i morir a la Seu

Dura, la feina de ser jueu a la Seu a la baixa edat mitjana. Sobretot, si eres l’únic fill mascle d’una família que es dedicava, és clar, al negoci del préstec. És el cas de Mossé. Els seus pares, Abraham i Astruga, eren els prestamistes habituals dels andosins del moment i les coses els anaven prou bé. Massa bé i tot, perquè el 1330 una banda de saltejadors de camins liderada per un Bernat de Castellarnau vinculat al vescomte de Castellbò i que operava preferentment per la banda d’Organyà va segrestar Mossé Cohen. Amb la mala sort que Abraham és fora –els negocis– i és Astruga qui ha de negociar el rescat: exactament, 37 lliures i dos sous, que abona religiosament (!) el 21 de novembre de 1330 a través de dos correligionaris de Castellbò, Ruben de Genes i Jucef Vidal.

El bon Mossé se’n va sortir amb l’ensurt i la comissió del bandoler de torn. Menys fortuna va tenir un altre Mossé Elies, membre aquest dels Bedoz, prominent família de banquers urgellencs. I jueus, és clar. El cas és que l’home va ser mort, qui sap si per motius relacionats amb el seu ofici de prestamista, per un Bartomeu Mata, paraire. Som en algun moment del 1340. L’homicida fuig de la Seu i el bisbe Arnau de Llordà decreta que se li confisquin tots els béns per haver mort el seu jueu. Qui ho paga, amb la indigència, és la seva esposa Berenguera –això són noms!– i els fills del matrimoni. Fins al punt que els cònsols de la ciutat demanen clemència i el bisbe, a punt de partir cap al nou destí, els la concedeix magnànimament: era el 22 de novembre de 1341, i a Bartomeu l’homicidi li va sortir força baratet, la veritat. I en descàrrec dels cristians de la Seu hem de dir que és l’únic jueu que mor de forma violenta en dos segles i mig d’aljama. Segons els documents, és clar.

Les peripècies dels Cohen i dels Elies són dos dels molts i suculents episodis que la historiadora barcelonina Carme Batlle (1931) ha exhumat dels protocols notarials de l’Arxiu Capitular i que ha recollit en L’aljama de la Seu d’Urgell: una comunitat jueva del Pirineu català (Rafael Dalmau). De capítols curiosos n’hi ha a cabassos, i per no allargar-ho ens quedarem amb el cas d’Arnau Isarn i la seva esposa Ramona, veïns de la Cortinada –i per tant, cristians, perquè a Andorra no hi va haver jueus, sosté la historiadora. Resulta que a la senyora Isarn li havia sortit un mal lleig al nas (!), i que els rumors del poble apuntaven a la fatídica lepra, malaltia maleïda. Així que el bon Arnau demana que la visitin els tres físics que –som al 1372– exerceixen a la Seu. I a la vegada! Deulosalv, Deuloguard Bonió i Vidal Bonafós –que així es deien els doctors, tots tres jueus– examinen la sang i les “aigües” de Ramona i determinen que no, que no pateix lepra sinó... càncer. I el que no sabem és què en va ser, dels Isarn, ara que podien respirar tranquils.

Batlle, en fi, ha rastrejat els orígens dels jueus de la Seu. I els primers que apareixen en la documentació són un tal Simó, prestamista, i el seu fill Jacob. Som al 1256. Al noi li engiponen una “relació” amb la cristiana Sardana, i ja ha begut oli: el cas arriba a la cort del rei En Jaume, que el condemna a l’exili i castiga de passada la seva tieta, de nom Comtessa, per fer d’alcavota en un moment en què les relacions diguem que sentimentals entre cristians i jueus estaven prohibidíssimes. Simó, Jacob i Comtessa són els primers de qui tenim constància, i molt probablement, especula, procedien de França, que a principis del segle XIII enceta una onada d’expulsions que tindrà com a conseqüència el naixement de les aljames de Puigcerdà, Vic i també la Seu.

Fins ara ens hem trobat sobretot banquers i metges. Però els jueus de la Seu també exercien altres oficis: hi havia sastres, argenters, pergaminers i el que se’n deia corredors d’orella, una mena de tractants de tot el que es podia comprar i vendre. Batlle distingeix una primera edat d’or, que s’allarga fins a la pesta negra del 1348 –desapareixen llinatges sencers com la poderosa família dels Bedoz. El gran incendi del 1362, en què van cremar un centenar de cases de la Seu, també devia suposar una sotragada important. Res, però, comparat amb els pogroms del 1391 –tot i que els cristians urgellencs van tenir el detall d’anar a matar jueus a Puigcerdà: no en van pelar gaires però ho van pagar car perquè el rei Joan I els va imposar bones multes– i sobretot, sobretot, la butlla de Benet XIII, el papa Luna, que el 1414 els prohibeix l’exercici de la medecina; el bisbe d’Urgell, senyor natural dels jueus nostrats, s’apunta a la moda i el 1422 els dóna un mes de marge per mudar-se al que serà el primer (i últim) gueto de la Seu, cap a la part de Tredòs, entre el carrer dels jueus i Capdevila. Fins aleshores havien viscut feliçment barrejats amb els gentils.

S’entén que fixi en aquest moment la decadència definitiva de l’aljama urgellenca, que en els millors moments va tenir una vintena de famílies i un centenar de personetes, per a una població total d’un miler d’ànimes, i que va culminar amb l’expulsió del 1492. Llàstima que no deixessin ni un sol vestigi físic, ni sinagoga ni cementiri. No es pot tenir tot, però com a mínim ara tenim el llibre de Batlle.