Kelber: garrot, siesta i titius

L’Arxiu projecta el 27 d’octubre ‘Andorre’, documental inèdit rodat el 1936 i recuperat per Miquel Sánchez Baños.

Encara queden joietes. El que passa és que cal saber on buscar-les. I en això, l’escaldenc Miquel Sánchez Baños és un as. Al currículum hi té peces de caça major com ara Les hommes d’airain (1943), l’Andorre de Castanier (1948) i Pocket Princedom (1963). De totes tres va localitzar i adquirir les bobines originals, per acabar cedint-les a l’Arxiu Nacional, detall que el converteix en el col·leccionista perfecte. Ara fa un any ho va tornar a fer i a través dels seus contactes –no li demanin quins perquè fa com els boletaires, que mai no revelen el vedat, i bé que fan– va ensopegar amb Andorra, documental en 16 mil·límetres rodat el 1936 per Geo Kelber.

Kelber!? Sí, home, Pierre Cazal, cineasta francès d’origen andorrà de filmografia brevíssima –només consta que dirigís una altra pel·lícula, Frères corses (1938)– que firmava amb aquest àlies, diu la conservadora del fons cinematogràfic de l’Arxiu, Cinta Pujal. Va resultar, en fi, que les dues bobines rescatades per Baños són en realitat la versió editada de la cinta del mateix títol que el 2007 va ingressar a l’Arxiu Nacional, cedida en aquest cas per la família Casal i que al seu torn va donar lloc a un altre documental, Andorra moderna, dirigit per Marc Casal.

La cosa és un pelet laberíntica, d’acord, però el cas és que, segons el llibre d’actes, el Consell va autoritzar el nostre Kelber a rodar al país, fins i tot –raríssim privilegi– a entrar amb la càmera a la Casa de la Vall. A canvi es reservava el dret de “supervisar” la pel·lícula i establia que li fos entregada una còpia: les bobines del 2007, que van aparèixer en unes golfes de la família Casal amb una nota que deia literalment “Còpia per Andorra”, creu Pujal. I creu també que les que l’any passat va localitzar Baños són la versió que es devia estrenar als cines: per això és lleugerament més curta –frega els 20 minuts, cinc menys que l’original– i inclou els títols de crèdit.

Parlem avui de tot això perquè l’Arxiu celebra el 27 d’octubre el Dia mundial del patrimoni audiovisual amb la projecció d’aquesta segona i inèdita Andorre –la del 2007 es va projectar el 2009 a l’Auditori Nacional, i el 2013 al Picurt. Raríssima oportunitat, per tant, de (re)descobrir un material excepcional, molt probablement el primer documental en format cinematogràfic –es va rodar en 16 mil·límetres– i estàndards professionals que es va filmar al país. I sens dubte, el primer que va entrar a Casa de la Vall i va immortalitzar una sessió del Consell –o que com a mínim va aconseguir que els consellers, amb el síndic Pere Torres i el secretari Riberaygua al capdavant, posessin per a la càmera.

Accident a prat de la creu

Diguem-ho tot, però: l’Andorra de Kelber repassa un a un, exagerats fins a fer-se francament molestos, els estereotips dels viatgers romàntics de finals del XIX que es deixaven caure per aquí al darrere del bon salvatge i que només existia en la seva imaginació: els natius amb qui ensopega es passen el dia jaient pels prats, dormint unes migdiades beatífiques i vigilant de tant en tant, amb un ull mig obert i un bri d’herba als llavis un ramat de vaques estupendes. Això, quan no aprofiten per improvisar un concurs de titius als voltants de casa de la Vall, perquè el porró és un artefacte que –ho sap tothom i és profecia– sempre ha fascinat el gavatx. Les úniques concessions a la modernitat són les sinstal·lacions de Fhasa, aleshores noves de trinca, i el “paradís des skieurs” –així en diu– que localitza a Envalira. Però el moment culminant, grotesc més que no còmic, és quan a Casa de la Vall, i després de visitar la cuina, “digna de Gargantua”, i el “refectori” –on un sol·lícit conseller obre l’Armari de les Sis Claus per consultar un exemplar... del Gènesi!–, entra al que en diu la “sala de tortures”. La presó, perquè ens entenguem, que Casal va convertir amb traïdoria i fins i tot nocturnitat –per la il·luminació– en una mena de masmorra inquisitorial, amb un peveter inquietantment encès i el garrot girant de forma amenaçadora i absolutament incomprensible, absurda. Qualsevol li diu que l’única vegada que es va fer servir, l’artefacte, va ser el 1860: quina decepció s’hauria endut!

El rodatge d’Andorre, en fi, guarda encara una altra estupenda sorpresa: Pujal ha localitzat a l’Arxiu l’acta que el batlle –l’episcopal, Anton Tomàs– va aixecar el 14 de maig del 1936 amb ocasió de l’accident que tres dels membres de l’equip –el mateix Casal, Jacques Lazareff i l’actriu Margarita Flood, probablement l’esquiadora que tenen aquí baix– van patir aquell migdia: es van estampar, diu l’acta, amb l’automòbil de l’escaldenc Pere Moles que conduïa Casal contra un mur a l’alçada de Prat de la Creu –a la borda del Sales, per concretar. Es dirigien cap a Sant Julià i el cotxe va quedar “girat en direcció contrària a la que portava, tombat sobre el costat dret, amb la roda del costat esquerre uns deu metres més enllà, i amb la direcció, eix, carter i pinyó trencats: en conjunt apareix tot ell fet una desferra”. Casal, Lazareff i Flood van resultar ferits i van ingressar a la “casa de curació” que Fhasa tenia a la capital. Tres dies després encara hi eren. Però la pel·lícula la van acabar.