Diari digital d'Andorra Bondia
9 de setembre del 1972: a l’espadanya, les dues campanes, la de l’esquerra, ja caiguda, és la que es conserva a Ordino.
9 de setembre del 1972: a l’espadanya, les dues campanes, la de l’esquerra, ja caiguda, és la que es conserva a Ordino.
Espatlla i cintura de la campana, amb el segell on el campaner Despuic va deixar la firma: una muntanyeta o puig del qual penja un batall.
Espatlla i cintura de la campana, amb el segell on el campaner Despuic va deixar la firma: una muntanyeta o puig del qual penja un batall.
Detall del segell del campaner.
Detall del segell del campaner.
Segona inscricpió: les lletres I, V invertida i G, probablement "Genitrix Virgo Immaculata" ("Mare Verge Immaculada")
Segona inscricpió: les lletres I, V invertida i G, probablement "Genitrix Virgo Immaculata" ("Mare Verge Immaculada")
La campana ‘perduda’ era a Ordino
La campana ‘perduda’ era a Ordino
Els ganxos que subjectaven la campana al jou, que van sobreviure a l'incendi.
Els ganxos que subjectaven la campana al jou, que van sobreviure a l'incendi.

La campana ‘perduda’ era a Ordino


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: F. Peig (Arxiu Nacional) / R. Lizarte

Robert Lizarte localitza al Museu Postal la segona campana de Meritxell, i sosté que tant aquesta com la que es conserva al santuari vell són de bronze: l'imant no s'hi enganxa!

No estava morta ni estava de parranda. Ni tan sols perduda del tot, però sí una mica oblidada, en un racó del Museu Postal d’Ordino, oculta rere la pantalla, sense cap cartellet identificatiu i amb un modestíssim protagonisme: forma part de l’attrezzo de l’audiovisual: just al començament sona un dring i s’il·lumina l’urna en què està col·locada. Després s’apaga el llum, l’audiovisual continua per la seva banda, la campana fa mutis rere la pantalla i això és tot: "Fuese y no hubo nada". El cas és que hi és des que es va inaugurar l’equipament, però se n’havia perdut la consciència fins al punt que mossèn Ramon de Canillo n’ignorava encara la setmana passada el parador. Fins que va aparèixer en escena la historiadora solsonenca Laura de Castellet i va posar nom i cognom a la campana que s’exhibeix al santuari vell de Meritxell, segons ella fosa en ferro cap a finals del segle XIII per Joan de la Tor, campaner de la Seu, i Arnau Fabre, ferrer de Canillo.

Això era dimecres, segur que ho recorden. L’extraordinària revelació va estimular l’olfacte arqueològic de Robert Lizarte, embarcat des de fa anys en un inventari raonat de les campanes del país que algun dia haurà de veure la llum. A Lizarte la va sorprendre que tant Castellet com mossèn Ramon i Josep Boncompte –l’únic que fins ara s’ha preocupat de matèria tan marciana– donessin per perduda la segona campana de Meritxell, la que a les fotografies del 9 de setembre del 1972 apareix caiguda sobre el sòcol de l’espadanya. Li sobtava perquè a ell li feia tilín, aquella campana. Seria la que apareix a l’audiovisual del Postal? I la intuïció va resultar certa: a Patrimoni van confirmar que es tracta de la campana perduda de Meritxell: com que estava esquerdada –del cop que devia fer-se en caure del jou la nit de l’incendi– es va optar per no exhibir-la al costat de la seva cosina a Meritxell Memòria, i quan va obrir el Postal se la va destinar a attrezzo.

Un destí humil, és veritat, i lluny de la finalitat que durant segles havia tingut però que Lizarte considera encertat perquè així se li va donar una nova vida: millor en qualsevol cas que estar tancada al magatzem. L’aventura, en fi, ha permès a Lizarte descriure la campana perduda i avançar una hipòtesi sobre el seu origen. I el que és més interessant encara, comparar-la amb la seva germana, la que des del 1998 s’exposa a Meritxell. La del Postal ha resultat ser una campana lleugerament més gran –fa 67 centímetres d’alçada i 48 de diàmetre, pels 54 i 45 de la de Meritxell. Va ser fosa en bronze i correspon –diu– al tipus esquilona: senzilla i estilitzada, recorda vagament per la forma a l’esquella que es penja al coll del bestiar.

I com quasi totes les campanes, aquesta també porta la firma del campaner: en un dels segells hi va gravar una muntanya coronada amb una flor de lis i de la qual penja un batall, i tot plegat envolta amb la llegenda “DeVs me (...) it puic”. Tot i que no es llegeix amb claredat, Lizarte aventura que el campaner que la va fondre es deia Despuic, i d’aquí que el logotip del taller fos un puig, una muntanyeta, i que la llegenda completa –suggereix– és el clàssic “(Des)puic [pel nom del campaner] me fecit”. Hipòtesi no tan recargolada com podria semblar: només cal recordar que Joan de la Tor firmava amb un castell de tres torres!

De bronze, no de ferro

El segon segell inclou un altre jeroglífic amb tres lletres –una I, una V de cap per avall, i una G– que proposa interpretar com a “Genitrix Virgo Immaculata” –“Mare Verge Immaculada”– envoltades d’una inscripció il·legible. Pel que fa a la datació, la fa com a mínim coetània però potser anterior fins i tot que la que la de Meritxell –de l’últim terç del XIII, principis del XIV. I ho sosté, diu, “per la factura, una mica barroera i no tan fina, per la falta de decoracions i d’inscripcions i per les nanses –tres, les laterals més petites que la central”. Per confirmar-la caldrà trobar el rastre del nostre Despuic. I ja hi està al darrere.

El que està clar és que no van sortir de la mateixa mà: el segell de la del Postal no té res a veure amb el de la de Meritxell. Així que potser són cosines, però no germanes. El que sí que tenen en comú –conclou Lizarte, que contradiu en aquest punt Castellet– és que totes dues van ser foses en bronze i no en ferro com la historiadora solsonenca proposa. Ho va determinar pel senzill mètode del cotó. O de l’imant: va pujar a Meritxell armat d’un d'ús industrial, i va comprovar que no es quedava enganxat a la campana. Si hagués sigut de ferro, s’hi hauria clavat: “A Castellet probablement la va despistar el color renegrit que li va quedar després de l’incendi, però no hi ha dubte que no és ferro. De fet, i com ella mateixa adverteix, les campanes d’aquesta època són totes de bronze. I aquestes, també”. Fa tota la fila que això no quedarà aquí.

Andorra
Meritxell
Canillo
campana
Lizarte
Castellet
museu
postal
Despuic
Joan
Tor

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte